“Un soldat que comença a pensar quasi ha deixat de ser-ho”
Heinrich Böll
Ve de lluny, tot plegat, i alguns han planificat que vagi per llarg. La tasca sempre serà escurçar el temps de tanta infàmia acumulada. Dic de lluny perquè corria la Pasqua Militar de 2006, tal dia farà gairebé quinze anys, i el tinent general de l’Exèrcit de Terra José Mena Aguado, cap de les forces terrestres, es va desbocar exigint la intervenció de l’exèrcit si el ribotat Estatut de Catalunya desbordava límits. Els límits, com sol passar en la subcultura militar propietària de la finca, els fixava ell. I els límits, voilà, era que érem nació en un preàmbul i que el català –sorpresa majúscula– era una llengua amb dret a ser-ho plenament. Com és de contemporani el passat. Bucle esparverant.
Recordaran que aquells mots no van ser paraules dites amb el darrer gintònic de Nadal: era l’acte oficial castrense d’obertura de l’any i allà s’invocava l’article tutelar 8 de la Constitució que-nos-dimos-entre-todos sota monitoratge militar. Aquell article redactat en casernes rònegues, enviat amb un motorista al reservat del restaurant on es confegia el text fundacional i que els pares constitucionals de la cosa es van empassar sencer. Muts i a la gàbia, des d’aleshores. Però, en tot cas, se’n va derivar alguna conseqüència severa d’aquelles paraules de Pasqua? Les pròpies de la minimització banal, del maquillatge barat que surt caríssim i de la cortineta de fum que emmascara una impunitat estructural. Vuit dies d’arrest domiciliari i passi a la reserva només dos mesos abans de jubilar-se. I xim-pum. Cinc generals i cinquanta-cinc alts comandaments militars més van signar aleshores un manifest En apoyo al general Mena a la neutral La Razón. I es veu que va haver-hi més moviments per fer-la més grossa que no van arribar a veure la llum, impulsat per un dels noms que aquesta setmana ha tornat a sortir a la palestra: el també antic tinent general Emilio Pérez Alamán.
Revisar la història de l’exèrcit de Franco després de 1978 és frau, hipoteca i mirall: impunes enfront de tots els crims perpetrats; intocats i intocables des del primer dia; jubilada la comandància franquista a cop de talonari públic per Narcís Serra
Al capdavall, revisar la història de l’exèrcit de Franco després de 1978 és frau, hipoteca i mirall: impunes enfront de tots els crims perpetrats; intocats i intocables des del primer dia; jubilada la comandància franquista a cop de talonari públic per Narcís Serra; tractats generosament i com mai rere el cop d’Estat del 23-F (indult a Armada, resolució del Suprem dient que no calia penediment i les pensions militars més altes per a tots els colpistes condemnats). La seqüència de l’hemeroteca és una constant infatigable: “Prefereixo la guerra a l’independencia d’Euskadi”, va dir el 1985 el general benemèrit Andrés Casinello, format sota el franquisme en contrainsurgència a Fort Bragg, l’escola especial imperial-criminal dels EUA. Sobren cites en aquest àmbit: el 2019 el general Fulgencio Coll –cap de l’exèrcit de terra entre 2008 i 2012– parlava de Pedro Sánchez com a “problema de seguridad nacional” i demanava processar-lo si negociava amb ERC. Avui és portaveu de Vox a l’Ajuntament de Palma de Mallorca. El 2014, el successor de Coll a l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra, Domínguez Buj, afirmava que “quan la metròpoli es fa feble és quan es produeix la caiguda” i reclamava que l’exèrcit havia d’estar preparat per intervenir “tant a l’exterior com a l’interior”. Más dura será la caída, deia el títol d’un pdf judicial l’octubre del 2017: entre negre toga i verd oliva, estem apanyats.
De tot el còctel de declaracions d’ahir fins al fet concret que el màxim responsable policial de la repressió de l’1-O fos un general que el 23-F del 1981 es presentava voluntari, camisa blava inclosa, a la caserna de Yecla, no hi ha un tros, hi ha una continuïtat i una permanència. Més que biològica, ideològica. Aquell general responsable durant anys dels fons reservats–Pérez de los Cobos– és encara germà d’un president del Constitucional que en la seva joventut transicional estripava constitucions. Fet i desfet, que un dels darrers signants dels manifestos verd oliva sigui el general de divisió Juan Chicharro, actual president de la Fundación Francisco Franco, no en té res de metafòric. Viure per veure. Veure per sortir corrent i poder viure a la Barcelona que cal bombardejar cada cinquanta anys, quan caldrà convenir dràsticament que de bombardejos n’hi ha de molts tipus i el més recorrent darrerament és el que té forma de disposició del Suprem.
Un dels testaferros de les martingales del borbó fugit és un coronel de l’exèrcit de l’aire i el pilot personal de Juan Carlos I és l’actual cap de l’exèrcit
Dels darrers pronunciamentos –on un altre cop, la patria amenazada, recorren als límits infranquejables que ells s’encarreguen de fixar– corprèn les nul·les referències a la corrupció de la nissaga que ostenta la jefatura del Estado. Al cap i a la fi, un dels testaferros de les martingales del borbó fugit és un coronel de l’exèrcit de l’aire i el pilot personal de Juan Carlos I és l’actual cap de l’exèrcit. El contradictòmetre va tan alt i tan car, que un altre cop –símptoma de tot plegat– em remetré a Angela Merkel, que no és coneguda per ser membre del gobierno mas progresista de la historia, tot i que sovint penso que acumula més sentit comú i molta més determinació, resolutiva i categòrica. Titular d’aquest estiu: Merkel fulmina una unitat militar sencera pels seus vincles amb l’extrema dreta. I punt. Què és la indiferència? La indiferència no és res més que la catifa per on desfila sempre el feixisme.
Algú que en sap, ens va dir fa molt, quan ens fèiem insubmisos a la mili amb tota raó, que l’única guerra que havia guanyat l’exèrcit espanyol és la que lliurava contra els pobles que sotmetia. I com és dia constitucional, una altra broma macabra perquè som nosaltres qui la paguem. La mala broma. Quan ens ha costat l’exèrcit des del 1978? En termes econòmics, 550.000 milions d’euros en democràcia. No fa falta ser Einstein per saber que es pot fer amb mig milió de milions i que, llevat de l’èxit de l’illot de Perejil, no sé de quantes guerres ens ha lliurat. Bé, sí que ho sé. De cap, excepte d’una: la que ens lliura encara.
Doble citació impossible per acabar. Una, dels mateixos que s’esguerren les togues per negar el que afirmen. Del “nunca fue el español lengua de imposición” transmutat al “nadie está condenado por su ideología”, però és la mateixa sentència del Suprem –de puny, lletra i sang de Marchena– la que escriu: “no ens incumbeix oferir –ni tant sols, suggerir o insinuar– solucions polítiques a un problema de profundes arrels històriques”. Però cent anys de presó sentenciada i la crueltat amb la qual s’acarnissen a cada resolució és una permanent resposta política que de neutralitat no en té res. Enfront de la tecnoestructura d’Estat i com és 6-D, acomiadem-nos per ara amb l’Ovidi Montllor. De manars i garrotades, les que encara ens plouen, quan a l’obrer de la paraula d’Alcoi li va tocar instal·lar-se al santsenc carrer Constitució, ja el va rebatejar oportunament, sense cap deix sexista i remetent-se al mot envilir-se, com carrer Prostitució. No cal dir per què. És massa obvi.
Avui, ara i aquí, només un 17% de la societat catalana votaria a favor de la Constitució espanyola de 1978 i el 57% ja ho faria en contra
Postdata inconstitucional. Contra els monòlegs del Poder, hi ha molts 6 de desembre on triar que commemorar. En el de 2020, pot ser un: que avui, ara i aquí, només un 17% de la societat catalana votaria a favor d’aquella Constitució i que el 57% ja ho faria en contra. Relligant-ho tot en aquesta setmana adolorida –Carme, Dolors– hi ha també el 6-D del 1988: el dia que es commemorava la primera dècada de la Constitució s’emetia, paradoxalment, la primera sentència del TEDH contra el Regne d’Espanya. Motiu? Ves per on, no garantir un judici just a independentistes catalans. N’hi ha de més llunyans que són estrictament aquí: el 6 de desembre de 1941 moria al complex criminal de Gusen-Mauthausen, el pagès de Santa Pau Lluís Masó. Demanar-se perquè un rabassaire garrotxí va ser exterminat als camps nazis també és demanar-s’ho tot, de nou i encara.
Postdata al retrovisor i històries per a no dormir. Allò que no s’explica a les escoles, com desbrossa Santiago Alba Rico, és que “la transició democràtica va començar, en realitat, un 18 de juliol de 1936, cinc mesos després de la victòria electoral del Front Popular, i que la guerra civil no va ser, com se sol dir, un preassaig de la II Guerra Mundial, sinó més aviat un episodi més, un més encara, dificultat per la resistència democràtica dels pobles, de la colossal obra ortopèdica del capitalisme, sagnant projecte pedagògic per a ensenyar-nos a oblidar i a votar correctament. Per això van caldre quaranta anys de desert en format de dictadura. Per arribar a la paradoxal i obscena transició, el món al revés, on rere un cop d’estat feixista, una guerra que va restar un milió de vius i la fosca militar i criminal de quatre dècades, els vencedors van condescendir finalment a perdonar als vençuts i els botxins s’avingueren a ser generosos amb les víctimes, si votaven bé”. Amén.
