A Miquel Grau el varen matar l’octubre de 1977, enmig del carrer de l’espai públic, mentre enganxava cartells de la Diada del País Valencià. Mentre ho feia, li van llançar un maó al cap des d’un balcó. Qui ho va fer, massa proper a la ultradretana Fuerza Nueva, fou condemnat a 12 anys per homicidi. Però Adolfo Suárez el va indultar parcialment el 1979. El 1982 ja trepitjava carrer.
A Javier Verdejo, militant andalús de la Jove Guàrdia Roja, el van assassinar les bales d’un subfusell de la Guàrdia Civil mentre provava de pintar “Pan, Trabajo, Libertad” en una paret de l’àgora pública de les places d’Almeria. Només va poder escriure “Pan, T…”. Era la funesta nit del 14 d’agost de 1976. Els responsables de la mort, garants de la neutralitat, mai van ser jutjats. Aleshores, uns versos de Juan de Loxa van deixar-ho dit: “Pan y Trabajo, siempre se escapa el tiro pa los de abajo”.
La persecució del diferent, la proscripció del dissident i l’hostilitat –institucional o civil– amb el divergent constitueixen el nucli central de qualsevol autoritarisme
A Xavier Vinader ens el van tenir exiliat, condemnat i empresonat –ja en democràcia i fins el 1984– per no haver renunciat mai a aclarir les connexions directes del clavegueram estatal amb la ultradreta més parda i criminal. I a La Aznaridad, el darrer llibre que ens va deixar Vázquez Montalban, Manolo apuntava amb lucidesa: “los más pacíficos se convierten en los más violentos porque desconfian de su propia voluntad de violencia“. A col·lació fets impunes, repressions anteriors i dites vigents no només com imprescindible acte de memòria històrica, i gairebé que també per pura lògica preventiva, sinó i sobretot com a conseqüència de la darrera envestida contra els llaços grocs. Aquesta polèmica pret-a-porter per a piròmans que mai van ser bombers i epígon testosterònic del lema-insígnia bàsic d’un nacionalisme espanyolista desbocat: “a por ellos“. Només faltava la sinistra incontinència verbal del flamant nou portacoz del PP, Pablo Casado, anunciant que tot podria acabar en llaços negres. Cultura de la por, amenaces gens vetllades i repressió inquisitorial sempre van de la maneta.
On sigui, la persecució del diferent, la proscripció del dissident i l’hostilitat –institucional o civil– amb el divergent constitueixen el nucli central de qualsevol autoritarisme. La raó d’Estat dona per a molt i desplegar la porra extensible de l’extrema dreta –sempre tan funcional als interessos del sistema– per atemorir el carrer no és res de nou. L’hemeroteca donaria per a molt: des de la transició que fou moltes coses però no pacífica –188 morts per violència institucional– fins a recordar que fa res i en prime time electoral dels dies previs al 21-D, Mariano Rajoy trucava per telèfon una ultra del Bages per solidaritzar-s’hi. A Susanna Griso no sé si caldrà donar-li medalla per presentar un militant d’extrema dreta amb currículum patibulari, abans d’ahir, com un cívic ciutadà ecologista. Del que no en tenim ni idea, l’altra cara de la mateixa moneda, és de com s’ha forjat la impunitat en la que han quedat les més de 140 agressions ultres perpetrades entre l’octubre i el desembre de l’any passat: aquelles que esquerdaven els vidres de Catalunya Ràdio, agredien periodistes i colpejaven immigrants. Allà on brilla l’arbitrarietat i el doble raser de l’Estat com a garant d’impunitat.
Els climes de tensió i els estats d’opinió mai no neixen espontàniament. Es generen i després es descontrolen i es cruspeixen fins l’inventor
La trampa-nyap, tan evident, de parlar de llaços per no parlar de presos, d’inventar-se confrontacions civils que ningú espera ni desitja i d’atiar-les en comptes d’evitar-ne el risc, cotitza a l’alça en la cursa demencial per veure qui la té més llarga. I tot plegat, si fos real tot el relat ficcionat, hiperbòlic i binari de Ciutadans, dubto molt que només anessin 600 persones a una concentració simptomàticament trufada, per cert, d’elements d’extrema dreta. Càmera agredit de Telemadrid inclòs amb l’excusa terrible que pensaven que era de TV3. O fallen ells o falla la realitat, que no acostuma a fer-ho. Cadascú viurà la fira com li va i un creu –i constata veient el tauler dels qui hi protagonitzen– que l’arrencada de símbols grocs no és res més que una altra forma repressiva, extrajurídica però planificada, per evitar l’inevitable: la solidaritat amb les persones empresonades i exiliades. L’espai públic és l’excusa, l’objectiu és la llei del silenci. Les imatges, salvant distàncies i constant proximitats, reporten a la retina els d’Alba Daurada trinxant les parades regentades per migrants als mercats grecs. El dret violent, redemptor i feudal que alguns s’arroguen per trinxar-ho tot, amb la vergonya de la cobertura oficial i mediàtica.
On volia anar a parar és que els climes de tensió i els estats d’opinió mai no neixen espontàniament. Es generen i després es descontrolen i es cruspeixen fins l’inventor. Després els generadors –sempre i indefectiblement– se’n desdiuen del fet, se n’obliden de les amistats perilloses i, si cal, reescriuen la història. Experts, diria Gelman, en no enrecordar-se de res del que han alimentat i perpetrat i sortir-ne ben parats. Però donar carta blanca i màniga ampla als reduïts nuclis actius de l’extrema dreta és una decisió política que implica responsabilitats i conseqüències. Blanquejar-los com a cívics ciutadans ja és alguna cosa més que complicitat. Ja ho llegireu demà a la Directa –el qui és qui en l’estratègia ultra de la tensió, com molt poquets, menys del que ens pensem, fan molt soroll i com es trava la teranyina dels qui atien l’odi des de la seva impotència. Allò tràgic és que per fer mal no cal ser gaires, prou que ho sabem, i les 80 víctimes mortals per delictes d’odi dels darrers quaranta anys –Sònia, Lucrecia, Guillem– ens ho recorden permanentment.
El que caldria no oblidar és que a favor de la llibertat dels presos i preses polítiques –allò que simbolitza el llaç groc i que s’ha estès i s’estendrà com a demanda democràtica– hi està a favor el 80% de la societat catalana
Hi ha també unes quantes postveritats de manual que no caben en aquesta columna –no, no és espai públic neutral un domicili particular, ni les rodes d’un cotxe ni un balcó consistorial ni la integritat física de tothom– quan la perversió equipara el dret de protesta amb el no-dret a rebentar la protesta dels altres, més encara aïllant tot debat del context en què es produeix i banalitzant el sofriment aliè –la presó i l’exili dels adversaris polítics. A Per combatre aquest època, Rob Riemen es demana si cal trigar gaire més per anomenar determinats fenòmens o actituds com a feixistes. Judit Butler recorda sempre que la política de la no-violència rau en autodeterminar-nos i decidir ser no violent precisament en un context de violència. I mentre pocs, molt pocs però amb sorprenents altaveus de suport, atien la violència de “limpiar las calles“, el que caldria no oblidar és que a favor de la llibertat dels presos i preses polítiques –allò que simbolitza el llaç groc i que s’ha estès i s’estendrà com a demanda democràtica– hi està a favor el 80% de la societat catalana, segons la més recent enquesta de La Vanguardia. Que aquest consens es vegi reflectit en l’espai públic, en plens municipals o en concentracions gairebé diàries no és res més que discrepància solidària en temps d’excepció. Que una minoria ultra pretengui enverinar-ho tot, de manual d’estratègia de la tensió.
Ara que aquest curs que arrenca serà més difícil sense els aprenentatges de l’Eva Serra i les lliçons de Josep Fontana, caldrà constatar continuïtats de dignitat en la pròpia història resistent –la que vincla la pacífica tossuderia reposadora de les àvies d’Alella amb un calmat carnisser palplantat al mig del carrer. Ens n’hem sortit sempre perquè els de baix han obert sempre al carrer els que els de dalt volien tancar sempre des del poder. En un país amb memòria, no serà l’extrema dreta, el 2018, qui ens silenciï. No ens cansarem, ja es cansaran. #llibertatspresospolítics #llibertatpresespolítiques
