La mort d’una treballadora de la llar a Arenys de Mar en caure mentre netejava el finestral d’una casa, divendres passat, ha abrandat la denúncia del buit de prevenció davant de riscos laborals en què es troben les 600.000 treballadores que s’ocupen de netejar, planxar, cuinar, rentar, acompanyar, atendre i vetllar pel benestar de petites i grans en llars de l’Estat espanyol.
“Ha estat una mort totalment evitable”, lamenta Isabel Otxoa, membre de l’Associació de Treballadores de la Llar de Biscaia (ATH-ELE), que recorda un cas similar al País Basc. “La treballadora havia posat un tamboret davant la finestra oberta per arribar més amunt i més lluny, i aquesta és una maniobra molt perillosa que no està pautada, no té indicacions ni de com ni amb quins instruments realitzar-la sense perill”, denuncia.
La llei de prevenció de riscos laborals, del 1995, exclou explícitament la relació laboral de “caràcter especial” del servei de la llar familiar
La llei de prevenció de riscos laborals, del 1995, exclou explícitament la relació laboral de “caràcter especial” del servei de la llar familiar i delega la responsabilitat de “cuidar que el treball de les treballadores es realitzi en les condicions de seguretat i higiene” a les famílies contractants. “Quan utilitzem determinats productes químics, com el salfumant, ho hauríem de fer amb mascareta, ja que et generen marejos, i no te’n donen. De fet, tens sort si et donen guants!”, denuncia Rocío Echeverría, membre del Sindicat de Treballadores de la Llar (Sindillar), que reivindica que “els governs no poden deixar en mans de qui t’ocupa jutjar com han de ser les condicions adequades per treballar amb seguretat”. “Les tasques que fem són molt diverses, amb diferents graus d’intensitat i de risc”, remarca.
També el reial decret que, des del 2011, regula la relació laboral “de caràcter especial” del servei de la llar familiar, estableix que la persona ocupadora és qui té l’obligació de “cuidar que el treball de la treballadora de la llar es realitzi en les adequades condicions de seguretat i salut”. Una obligació que resulta paper mullat, igual que ho resulten, sovint, les condicions establertes en els contractes laborals d’aquest sector, marcat per la precarietat i l’aïllament de les treballadores, a més de pràcticament blindat a Inspecció de Treball.
“Des del punt de vista jurídic, l’exclusió del treball de la llar en la llei de prevenció de riscos laborals no té cap explicació; és una discriminació flagrant”, afirma Àlex Tisminetzky, advocat especialista en salut laboral i prevenció de riscos. El perquè, segons el lletrat, rau en qui són les persones que s’ocupen en aquest sector. “Són un col·lectiu molt feminitzat, amb moltes dones d’origen estranger, moltes sense papers, per la qual el sistema s’aprofita d’aquestes treballadores”, detalla l’advocat del Col·lectiu Ronda, alhora que en destaca la gran dificultat per sindicar-se i també d’arribar a fer una reclamació jurídica “per falta d’estabilitat en el lloc de feina i de xarxa social”.
L’exclusió de la llei de prevenció de riscos laborals és una de les làmines del ventall de discriminacions que pateixen les treballadores de la llar i les cures respecte a la resta de treballadores, com ara no tenir dret a percebre la prestació d’atur, quedar excloses del fons de garantia salarial (FOGASA) o ser subjectes d’acomiadament per desistiment, és a dir, sense causa objectiva.
La ratificació del Conveni 189 de l’OIT és clamada per organitzacions de treballadores de la llar com l’instrument internacional que obligaria l’Estat espanyol a equiparar els seus drets als de la resta de sectors laborals. En matèria de prevenció de riscos, suposaria l’obligatorietat d’adoptar “mesures eficaces” per assegurar la seguretat i la salut en el treball de la llar per part de l’Estat. Malgrat reconèixer-les com a treballadores essencials sota la pandèmia de la COVID-19, fins ara la declaració de bones intencions del govern de coalició en relació amb la firma del conveni no ha passat de ser un anunci.
Dret a la intimitat o precarietat?
Intoxicacions i malestars arran d’utilitzar productes químics i lesions cervicals, de la columna i en les extremitats, són problemes de salut comuns entre les dones ocupades com a treballadores de la llar, llisten des de Sindillar, que detecten també com moltes dones que treballen des de fa anys al sector pateixen fibromiàlgia, una malaltia feminitzada de la qual no es coneix la causa. “Costa molt que se’ls reconegui la malaltia i aconseguir la baixa”, lamenta Echeverría.
“Les lesions d’aquelles que cuiden persones en situació de dependència són físiques i també psíquiques”, afegeix Otxoa, que remarca, a més dels problemes de salut desencadenats per l’esforç de moure persones sense mecanismes de suport, en cases no adaptades a les necessitats de persones en situació de dependència, i per falta de descans; els problemes de salut que deriven de llargues jornades, la solitud, la falta de reconeixement de la feina que fan i l’absència de límits horaris en el treball.
Per revertir la desprotecció en què desenvolupen les seves funcions dins de desenes de milers de cases, col·lectius de treballadores de la llar i les cures d’arreu de l’Estat espanyol demanen, a més, que el govern incorpori el sector a la llei de prevenció de riscos laborals, que Inspecció del Treball reconegui efectivament els domicilis com a centres de treball i hi actuï com en qualsevol altre per tal de vetllar pel compliment de les condicions contractuals i desnormalitzar-hi les vulneracions de drets.
“La llei de prevenció de riscos laborals establiria l’obligació legal de controlar les condicions de cada lloc de feina i de proporcionar a la treballadora formació i mitjans per evitar els riscos; ara bé, la llei per si mateixa no eliminaria el problema, perquè és característic del sector que l’Administració pública pugui arribar a reconèixer-li drets formals, però després no posi els mitjans perquè es compleixin”, rebla Otxoa, per qui, en síntesi, “el problema és que no hi ha salut laboral possible si les condicions laborals són les que són”.
Seguint les estadístiques del darrer any recollides a partir de més de 600 treballadores ateses per ATH-ELE, menys de la meitat de les externes (que no viuen a la llar que les ocupa) arribaven al salari mínim corresponent a la seva jornada. En el cas de les internes, tres de cada deu reben un salari menor al mínim corresponent a 40 hores setmanals, tot i que, a la pràctica, les jornades laborals són molt més llargues. En el cas de les treballadores en situació irregular, són més de la meitat les que no obtenen el mínim salarial.
A partir dels casos atesos, des d’ATH-ELE constaten que no és excepcional l’estrès derivat del maltractament, concretat en frases despectives, comentaris racistes i acostaments i proposicions sexuals no desitjats
A partir dels casos atesos, constaten que no és excepcional l’estrès derivat del maltractament, concretat en frases despectives, comentaris racistes i acostaments i proposicions sexuals no desitjats. “Les autoritats laborals no han disposat de mecanismes d’intervenció real i pràctica en defensa de les treballadores”, apunten des d’ATH-ELE, que també denuncien que les treballadores de la llar estan cobrint “la necessitat d’atenció a la vellesa i la malaltia a un preu molt baix”.
De les dades recollides per l’associació de Biscaia, un 98% de les treballadores internes tenen com a feina principal cuidar persones, quasi totes dependents per edat avançada, diversitat funcional o malaltia. En el cas de les externes, la cura de persones és una tasca principal en prop de la meitat de les treballadores.
“Les administracions saben perfectament que entre un 30-35% estem en situació irregular, sense contracte, per una llei d’estrangeria que ens obliga a treballar en les condicions que sigui, i no els importa, perquè sense drets estem aportant igualment a l’economia i a la societat amb el nostre treball”, critica Echeverría.
Ulls grossos amb les vulneracions
A més dels canvis legislatius per equipar els drets al sector, des de Sindillar demanen que les iniciatives per afavorir la salut laboral de les treballadores de la llar s’adrecin a les persones ocupadores per tal de responsabilitzar-les. Remarquen que no se les pot tractar com a treballadores autònomes, perquè per norma no estableixen ni el què ni el com de la feina a les cases on treballen.
Des d’ATH-ELE plantegen, a més de la formació per part de treballadores i ocupadores, la necessitat de limitar les jornades laborals per tal que no es deixin la salut cuidant altres. “Una persona amb Alzheimer amb una sola cuidadora? És inadmissible. I les qui gestionen la llei de la dependència i visiten les cases ja saben el que hi ha”, denuncia Otxoa.
En el cas de les treballadores internes (les que resideixen a la llar on treballen), la gran majoria realitza el seu treball en condicions il·legals quant a durada de la jornada i quant a insuficiència de descansos, segons detecta any rere any ATH-ELE. Vuit de cada deu treballen més de 60 hores setmanals, seguint les dades orientatives que ha facilitat aquesta entitat. A partir de les 80 hores setmanals, és molt superior la presència de treballadores en situació irregular. No arriben a ser tres de cada deu les treballadores que disposen de les hores de descans setmanal obligatori.
Tot i les reiterades denúncies públiques de com els abusos travessen el sector, fins ara el control públic de les condicions de treball en què es troben les treballadores de la llar i les cures és pràcticament inexistent
Tot i les reiterades denúncies públiques de com els abusos travessen el sector, fins ara el control públic de les condicions de treball en què es troben les treballadores de la llar i les cures és pràcticament inexistent. “No hi ha cap diferència real, jurídicament, perquè Inspecció de Treball no entri als domicilis que són espais de treball. Lúnica explicació és la voluntat del legislador de mantenir a part les treballadores de la llar”, afirma Tisminetzky, crític amb la idea que “dins de casa no hi poden entrar les relacions laborals” i que la relació amb les treballadores de la llar sigui llegida com “una relació de l’àmbit privat”, tal com històricament ha estat considerada.
“El dret a la intimitat del domicili ha d’estar limitat quan hi tenen contractades treballadores”, reclama Otxoa, que proposa explorar vies per garantir la protecció dels seus drets, com ara que el contracte no sigui amb la família, sinó amb un servei d’atenció. “La situació canviaria. Només cal veure que en els serveis d’ajuda a domicili funciona la prevenció de riscos”, planteja la membre d’ATH-ELE, per qui la contractació individual de serveis de la llar i les cures “no és una solució que pugui garantir drets a les treballadores”, denuncia.
