Des de fa temps existeix una certa preocupació per part dels equips educatius sobre els drets de la infància migrant i racialitzada a Catalunya. Aquesta preocupació té fonament si considerem que quotidianament les criatures enfronten diferents formes de racisme estructural àmpliament denunciades per organitzacions migrants i racialitzades.
La separació forçosa de les seves famílies; la criminalització de la infància que migra sola; itineraris educatius deficients i racistes; dificultats en els processos de regularització i asil; desnonaments i falta d’accés a l’habitatge; majors índexs de pobresa; violència policial; protecció deficient a menors víctimes de violència sexual i de gènere; són algunes de les discriminacions que pateixen.
No obstant això, la denúncia d’aquestes violències no forma part dels informatius, ni de documentals de TV3, ni mobilitzen a uns certs equips educatius a redactar comunicats i crear associacions per a visibilitzar-les. En aquest text em refereixo a les denúncies que es fan des de diferents sectors educatius sobre la impossibilitat que nenes racialitzades puguin participar d’activitats del lleure quan arriben a determinada edat. La idea no és qüestionar la veracitat dels fets sinó evidenciar el biaix racial en l’anàlisi del problema i com això contribueix a reproduir racisme.
Aquestes aproximacions, que ajuden a aprofundir la islamofòbia, ens permeten advertir les greus confusions que existeixen quan tractem d’entendre la intersecció del patriarcat, racisme i classisme. Les propostes de feministes antiracistes i anticolonials ens ajuden a deslligar els nusos que sorgeixen d’aproximacions simplistes que utilitzen a les nenes i els seus drets per a assentar discursos estigmatitzadors cap a determinades comunitats, en aquest cas la musulmana.
Kimberlé Crenshaw qüestiona les polítiques identitàries perquè només tenen en compte les categories dominants i tendeixen a ignorar les posicions de poder que existeixen en el seu interior
En analitzar les violències que enfronten les dones negres als Estats Units Kimberlé Crenshaw qüestiona les polítiques identitàries perquè només tenen en compte les categories dominants i tendeixen a ignorar les posicions de poder que existeixen en el seu interior. Així, les lluites feministes consideren les necessitats de les dones blanques i les antiracistes les dels homes negres. Una de les conseqüències més preocupants, diu l’autora, és que les dones racialitzades no tenen canals per a denunciar les violències que enfronten perquè qualsevol intent contribueix a enfortir algun dels sistemes que les oprimeixen. És a dir, la denúncia de la violència masclista a l’interior de les seves comunitats contribueix a aprofundir la idea racista que hi ha comunitats “més masclistes” que unes altres.
En aquest aspecte, aquestes feministes han contribuït a visibilitzar els problemes de les aproximacions unidimensionals. És a dir, tractar d’explicar una situació considerant una sola dimensió de la vida de les persones. En aquest cas semblaria que les nenes migrants i racialitzades són només “cultura” i que les seves famílies són els únics representants de la “cultura” o “religió” a la qual se li atribueix la pràctica vexatòria dels seus drets.
Aquestes categories són enteses en termes essencialistes, atemporals, ancorades en un temps immemorial i totalment alienes al que passa en el territori. La qual cosa consolida el discurs dominant que les famílies migrants són un perill per a les infàncies i cal salvar-les d’elles. Una pràctica colonial històricament desenvolupada pel regne cap a les infàncies migrants, gitanes i racialitzades.
Les denúncies de pràctiques intracomunitàries que atempten contra els seus drets no proposen l’abandó de les seves religions o pràctiques culturals, sinó la transformació dins de les seves comunitats
Aquestes aproximacions evidencien el biaix racial existent perquè davant qualsevol problemàtica que enfronta la infància catalana (o només l’acceptada com a tal) no s’adverteix que el problema sigui la catalanitat. S’entén que existeixen una sèrie de factors que contribueixen a la reproducció de discriminacions i es proposen accions comunitàries per a enfrontar-les.
Per part seva, és absolutament problemàtic entendre aquestes situacions de manera binària: drets de les nenes versus la seva cultura/religió. Les feministes anticolonials han aprofundit en aquests temes assenyalant que les denúncies de les pràctiques intracomunitàries que atempten contra els seus drets no proposen l’abandó de les seves religions o pràctiques culturals, sinó la transformació dins de les seves comunitats.
Sota aquests relats les dones que pertanyen a aquesta cultura o religió (totes aquestes dones) són vistes com a subjectes mancades de poder, sense possibilitat de cap agència. Com adverteix Chandra Talpade Mohanty aquí radica la jugada colonial en constituir-se el subjecte blanc o blanquejat com l’únic agent de canvi: el salvador.
Cal assumir la responsabilitat d’adquirir eines per a analitzar-ho de manera seriosa, sense reproduir tòpics o anàlisis simplistes que redueixen el problema a una qüestió cultural o religiosa
Això ens ajuda a revisar el rol dels equips educatius: si contribueixen a reproduir racisme o generen esquerdes dins del sistema. Com assenyala Harsha Walia, en èpoques de nacionalisme racista diferents agents institucionals, entre ells educadors, es converteixen en guardians de les fronteres i la seva reproducció a l’interior del territori es converteix en una rutina laboral.
Finalment, aquestes aproximacions acaben perjudicant les nenes que s’intenten protegir perquè contribueixen a aprofundir el racisme estructural que les afecta, a elles i les seves famílies. Enfront d’això, l’alternativa no és el silenci ni minimitzar els fets. És assumir la responsabilitat d’adquirir eines per a analitzar-ho de manera seriosa, sense reproduir tòpics o anàlisis simplistes que redueixen el problema a una qüestió cultural o religiosa. Significa considerar l’advertiment de Crenshaw, que les aproximacions que no tinguin una perspectiva antiracista contribuiran a reproduir el racisme.
