Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Dèsset anys de lluita per la desmilitarització de la serra d'Aitana

Des de finals dels anys cinquanta, el cim més alt de les comarques d'Alacant, el d'Aitana (la Marina Baixa), està ocupat per una base militar impulsada en el marc dels Pactes de Madrid, uns acords signats entre el règim franquista i el govern dels Estats Units que van suposar la construcció de grans infraestructures militars a l'Estat espanyol. Entitats ecologistes i antimilitaristes demanen la desmilitarització del paratge natural i l'ús públic i popular de les instal·lacions

Els radars al cim d'Aitana, a 1.558 metres d’altitud / Arnau Ledesma

Entre les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Marina Baixa, el cim d’Aitana s’eleva fins als 1.558 metres d’altura i esdevé el punt més alt de les comarques d’Alacant. Des de mitjans dels anys cinquanta, ha estat ocupat pel 876th Aircraft Control and Warning Squadron, un esquadró d’alerta i control que, més tard, es va anomenar l’esquadró de vigilància aèria número 5, conegut també com l’EVA número 5. En contra d’aquesta unitat i el que implica, ja no sols en l’àmbit militar, sinó també mediambiental i polític, el passat diumenge 23 de maig –malgrat l’oratge advers– una trentena d’activistes van realitzar la dessetena marxa per la desmilitarització de l’Aitana. Tal com expliquen en el comunicat de la marxa, les organitzacions convocants reclamen, una volta més, el desmantellament de la base de radars que l’exèrcit d’aviació espanyol té al cim, per aconseguir una serra “desmilitaritzada, protegida mediambientalment i al servei de la pau”.

Aquest acte s’inscriu dins d’una sèrie d’accions i campanyes dutes a terme per part de col·lectius, entitats i activistes del territori des del canvi de mil·lenni. L’establiment de la base militar i dels radars, però, es va fer arran dels primers Convenis d’Amistat, Defensa i Cooperació signats en el 1953 entre el règim franquista espanyol i el govern dels Estats Units d’Amèrica (EUA), aleshores presidit per Dwight D. Eisenhower. Coneguts també com els Pactes de Madrid, consistien en uns acords executius amb els quals el govern dels EUA pretenia ajudar a construir, modernitzar i gestionar els organismes de defensa espanyols. En la pràctica, va implicar la construcció de grans bases militars com la base naval de Rota (Cadis) i les bases aèries de Saragossa, Morón (Sevilla) i Torrejón de Ardoz (Madrid), junt amb tretze esquadrons de vigilància aèria, l’arribada de més de 700.000 militars estatunidencs i la inclusió de l’Estat espanyol com a satèl·lit estratègic dels Estats Units i de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), fundada en 1949. Malgrat que l’accés del règim franquista a l’OTAN va estar vetat en aquell moment, els pactes van permetre aturar el seu aïllament internacional, consolidar-se en el bloc occidental i fer evident la implicació directa de l’Estat espanyol en els conflictes militars soferts durant la guerra freda.


Un paratge natural ocupat per militars

A l’Aitana les obres es van dur a terme entre el 1957 i el 1960. Es van construir nombroses infraestructures, entre les quals la base militar, la zona dels radars amb dues esferes de 17,5 metres de diàmetre per protegir-los, una ermita, les carreteres d’asfalt que arriben fins al cim i la colònia de Santa Rosa a la localitat d’Alcoi –on vivien efectius militars i que ara l’ajuntament del municipi vol recuperar. Així mateix, es va procedir al tancament i control de tot el perímetre. Durant els anys d’activitat hi convivien oficials, sotsoficials, tècnics i joves que realitzaven el servei militar obligatori. Segons explica Xusa Garcia, membre de l’Ateneu Cultural El Panical d’Alcoi, una de les entitats organitzadores de la marxa, “les infraestructures, l’arquitectura i el mobiliari eren molt moderns per a l’època”. “De la construcció –continua– es van encarregar els estatunidencs i ací encara es parla dels ‘americans de l’Aitana’”. A partir de 1965, els efectius estatunidencs van anar partint progressivament de la base, que va quedar sota la responsabilitat del Ministeri de Defensa espanyol.

Utilitzats pel Ministeri de Defensa com a punt geoestratègic, els radars serveixen per a controlar la navegació marítima i aèria de l’Orient Mitjà i de part del Magreb, així com l’estret de Gibraltar i el trànsit a les Illes

El febrer de 2007, es va anunciar el desmantellament de la base militar per optimitzar recursos i, des de finals del mateix any, les instal·lacions d’aquesta han estat clausurades, saquejades i abandonades. Fins hui dia, els pocs efectius s’han concentrat a la zona dels radars, on hi ha una presència militar permanent. Utilitzats pel Ministeri de Defensa com a punt geoestratègic, els radars serveixen per a controlar la navegació marítima i aèria de l’Orient Mitjà i de part del Magreb, així com l’estret de Gibraltar i el trànsit a les Illes. De fet, l’estació de radar i de comunicacions forma part de la Prefectura del Sistema de Comandament i Control de l’Exèrcit de l’Aire, creada en l’any 1999. Per això, Garcia té molt clara la vinculació directa de l’EVA número 5 amb conflictes com el de Palestina, Síria o l’Afganistan: “És evident que, malgrat que utilitzen com a argument l’ús cívic dels radars, el control que es fa des d’Aitana és secret, depén de Defensa, qui és còmplice d’aquestes ofensives”. Per a ella, la ciutadania no és conscient del que es fa allà. “Si ho fórem hi hauria més oposició”, recalca. Garcia també incideix en la importància d’establir vincles entre el suport i la lluita per l’alliberament de Palestina amb el moviment antimilitarista pel desmantellament de les bases militars als cims de les muntanyes, precisament per aquesta relació directa.

Punt de control i accés a l’EVA número 5 (Esquadró de Vigilància Aérea) |Arnau Ledesma

A hores d’ara, segons l’inventari de Recursos Naturals en propietat del Ministeri de Defensa, l’exèrcit de l’aire disposa d’una superfície de 210.100 metres quadrats a la serra d’Aitana, entre els municipis d’Alcoleja (el Comtat) i Confrides (la Marina Baixa). A més, les instal·lacions de la base militar, que es troben a uns minuts de la zona perimetral, ocupen una superfície de 45.000 metres quadrats. L’accés a aquestes també està restringit. Per a Tirs Llorens, membre de la colla ecologista La Carrasca-Ecologistes en Acció, també organitzadores de la marxa, la lluita antimilitarista present a la regió no es pot entendre sense l’ecologista. “Estem en contra per dues raons. La primera és la mediambiental, pel fet que un espai natural estiga ocupat per l’exèrcit i que ni tan sols puguem arribar al cim”. Segons la directiva d’hàbitats naturals 92/43/CEE del Consell de la Unió Europea, la serra d’Aitana és considerada Lloc d’Interés Comunitari (LIC) junt amb la Serrella i el Puig Campana, i compta amb tres microreserves de flora. Allà es troben espècies vegetals en perill d’extinció, pròpies de territoris elevats o del nord de la península Ibèrica, com la corona de rei (Saxifraga longifolia) o els teixos (Taxus Baccata). “La segona raó és la pacifista. Sempre ho hem dit: ‘Ni un pam de serra per a la guerra’, però tampoc recursos econòmics, si no són per a la cultura de la pau”.

Les propostes per al desmantellament de la base contemplen la construcció d’un complex turístic, un centre per la tercera edat, un espai de formació mediambiental o un alberg, però cap d’elles ha estat executada

Garcia i Llorens esmenten les nombroses propostes que s’han anat plantejant per al desmantellament de la base a través de la Diputació d’Alacant, partits polítics o entitats privades. Algunes de les propostes contemplen la construcció d’un complex turístic, un centre per la tercera edat, un espai de formació mediambiental o un alberg, però cap d’elles ha estat executada. Des de les entitats antimilitaristes i ecologistes, consideren que el lloc ha de plantejar-se com a una eina en la lluita contra el despoblament de les Comarques Centrals, en un moment en què el govern valencià sembla destinar moltes forces i recursos a les zones rurals. “Podria ser un espai preciós, principalment, per l’entorn on està i el potencial que té”, afirma Garcia. Tanmateix, assegura que les negociacions amb el Ministeri de Defensa són “difícils”, més encara si es tracta de fer un lloc públic, reivindicatiu, ecologista i popular. “És molt difícil, perquè és un espai creat amb un ús molt concret i fora d’aquest ús no interessa i no posen esforços per canviar-ho”, afegeix. Segons ella, es podria destinar a propostes socials per garantir i enfortir l’activitat cultural i econòmica de la zona, per mitjà de la creació d’un alberg rural, de centres de formació agroecològica i forestal o masoveries, alternatives que serien promogudes per col·lectius de joves o de veïnes interessades que, alhora, fiscalitzaren les institucions governamentals i permetrien crear un lloc de decisió democràtic i transparent.


Una lluita històrica i constant

La primera marxa va tindre lloc el 22 de maig de 2004, organitzada en el marc de la campanya “Desobeeix les guerres” pel grup antimilitarista La Tortuga de les comarques d’Alacant. L’objectiu era el d’“inspeccionar, invocant el nostre dret d’éssers humans que aspiren a un món en pau, sense militars ni guerres, i realitzar una legítima acció de desobediència civil”, que consistia a “entrar dins del recinte militar de la serra d’Aitana i, des d’allà, exigir la seua completa desmilitarització com a un pas cap a un món sense exèrcits ni guerres”, explicaven en el primer comunicat emés.

Base militar en desús des del 2007 |Arnau Ledesma

Pablo San José, membre del col·lectiu La Tortuga, explica a la Directa que les primeres marxes es trobaven en un context –el dels primers anys del 2000– on els moviments antimilitarista, antiglobalització i antinuclearització eren “molt potents”, sobretot en aquesta zona. Això va permetre una gran afluència de gent en els actes organitzats des dels col·lectius de la regió, com ara xerrades, trobades o accions directes no violentes. Les primeres confrontacions –arran d’entrar a la base i col·locar banderes pacifistes, boicotejar actes oficials, etc.– van donar lloc a batalles judicials i a una presència constant d’unitats de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit espanyol a les marxes i a la resta d’actes. San José explica que el moviment ha canviat amb els anys i progressivament, lamenta, la mobilització ha anat disminuint perquè no hi ha relleu generacional a causa “d’una manca de memòria històrica, de transmissió de coneixement i d’altres sectors de lluita amb major protagonisme”.


El moviment antimilitarista hui dia

L’oposició a la militarització del paratge natural de l’Aitana es va articular a través del moviment antimilitarista propagat a partir dels primers objectors de consciència, als inicis dels anys setanta, i dels insubmisos al servei militar dels anys huitanta. Arbre Agulló, nascut a Alcoi i veí de Barcelona, va ser el segon objector de consciència al servei militar de l’Estat espanyol l’any 1971, quan tenia 22 anys. Després de ser condemnat a tres anys i un dia de presó en el centre naval de Cartagena, va marxar a viure en la clandestinitat a L’estat francès i a Barcelona, on es va dedicar a la construcció. Va aconseguir evitar una nova condemna de sis anys i un dia de presó, així com ser enviat al batalló del Sàhara Occidental. Una vegada a Barcelona, es va afiliar a Comissions Obreres, va militar a SOS Racisme i ha dedicat tota la seua vida a la memòria antimilitarista i a l’ecologisme. Per a ell, el moviment de la cultura de la pau va créixer principalment entre el 1971 i el 1975, quan els objectors van començar a organitzar marxes com la de Vinaròs a Figueres o la de Martorell a Barcelona, en les quals Agulló era responsable de logística. Segons ell, la cultura de la pau és aprendre a resoldre conflictes de manera dialogada. “No ens calen exèrcits ni militars. Per això, cal prendre relleu i enfrontar-se al problema de cara. Jo no sé amagar el cap sota l’ala, perquè és la realitat”, denuncia.

Infraestructura desmantellada de l’antiga base militar |Arnau Ledesma

 

Hui dia, Agulló considera que el moviment antimilitarista és “d’altra manera”. “Podem no mirar el món que tenim o tindre esperança i viure. I aquesta esperança és la que et fa lluitar. Jo he dedicat tota la vida a veure l’exèrcit desaparéixer, encara que semble una utopia”, relata. De fet, per a ell, s’han aconseguit moltes utopies per a les quals “és necessari temps i una pressió social molt forta”. “Quan es va arribar a un 50% d’objectors i d’insubmisos, el servei militar obligatori ja no era viable. La desobediència comença ací”, remarca. Encara que Agulló no va participar dels moviments opositors a la base militar de l’Aitana, perquè estava a la presó o en clandestinitat, recorda que es van crear molts grups de suport que van articular els inicis d’aquesta mobilització. Denuncia la despesa militar –el pressupost del Ministeri de Defensa se situa en 10.863 milions d’euros en 2021–, l’ostentació, les “seues joguines tan avançades tecnològicament” i la falta de cura. Parafrasejant paraules d’Arcadi Oliveres, Agulló diu que per garantir la lluita, ja no sols de la desmilitarització dels paratges naturals, cal “formació, consciència, cultura, perseverança i no perdre mai l’esperança, perquè això et paralitza”. “Jo tinc una màxima: no m’amargaran ni el darrer segon. La no esperança i la depressió és la mort prematura”, conclou.

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU