Canvia els llençols, escombra, neteja, endreça, neteja el terra. Com si es tractara d’una producció en cadena, són les tasques que Rosa Fiten, cambrera de pis a un hotel del grup Meliá de Magaluf (Mallorca), repeteix en més d’una vintena d’habitacions al dia per 1.400 euros al mes. “Res no ha canviat. Precarietat, abans i després de tornar a obrir els hotels”, etziba. Tot i les dures condicions laborals, Fiten és una de les tantes treballadores essencials al sector turístic, el qual a Catalunya, el País Valencià i les Illes, abans del sotrac socioeconòmic que ha suposat la covid-19, generava quasi un milió de llocs de treball i va representar, respectivament, un 6,4 %, 15,5 % i 41,3 % del producte interior brut (PIB) el 2019. Uns percentatges que mostren l’alt grau d’especialització turística dels Països Catalans. De fet, si constituïren un estat independent, serien la sisena potència turística mundial, per davant d’estats com l’espanyol o l’alemany. Aquesta dependència econòmica del sector turístic ha fet activar diversos mecanismes d’ajudes després de l’aturada obligatòria motivada per la pandèmia. Tanmateix, en contrast amb les necessitats de rescat social de treballadores com Fiten, el finançament públic està sent acaparat pel lobby turístic, principalment, per cadenes hoteleres i aerolínies.
Les grans companyies del sector estan jugant un paper similar al dels bancs durant la crisi financera de 2008: en un moment d’incertesa, es beneficien de les polítiques públiques per ser rescatades. Entre març i juliol de 2020, el govern espanyol apropava les primeres partides per al rescat d’empreses –en especial, del sector del transport i el turisme– com a resposta a l’impacte econòmic derivat de la covid-19. “Sobretot es donarà suport a les xicotetes i mitjanes empreses, amb mesures de liquiditat i línies de crèdit”, anunciava el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Lluny del relat oficial, a la pràctica, organitzacions com l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) o l’Observatori de Multinacionals en Amèrica Llatina (OMAL) denuncien que una bona part s’ha assignat o s’assignarà a grans societats que generen greus impactes ambientals, socials o de gènere. De moment, no es pot conéixer la quantia exacta de les ajudes. “Pel que estem veient, els beneficiaris no seran els petits hotels. Hi ha molta opacitat i el nom de les empreses i el que reben no sempre és públic”, critica Nicola Scherer, investigadora de l’ODG que ha resseguit les injeccions de capital en algunes corporacions turístiques.
La SEPI ja ha aprovat ajudes per valor de 2.191 milions, dels quals al voltant d’un 65 % ha anat a parar a aerolínies, grans cadenes hoteleres o agències de viatge
La manca de transparència va quedar constatada el mes de febrer, quan Sánchez va catalogar com a “secret” el barem que segueix a l’hora de repartir els 10.000 milions d’una de les grans partides, el Fons de Suport a la Solvència d’Empreses Estratègiques, gestionat per la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI), adscrita al Ministeri d’Hisenda. Aprovat en juliol de 2020, el fons de la SEPI és “l’aposta més clara per a rescatar grans empreses turístiques”, com descriu Scherer. Es tracta d’una línia d’ajudes destinada només a reforçar la solvència de societats no financeres afectades per la covid-19; i els 10.000 milions d’euros adjudicats superen amb escreix la xifra destinada a algunes partides socials el 2022. Els pressupostos per a Sanitat se situen en 5.434 milions; per a Educació, 5.000, i 4.436 es reserven per a l’ingrés mínim vital.
La SEPI ja ha aprovat 21 operacions per valor de 2.191 milions d’euros, dels quals al voltant d’un 65 % ha anat a parar a aerolínies, grans cadenes hoteleres o agències de viatge. En ple procés d’absorció per part d’Iberia, Air Europa –del grup Globalia i amb uns ingressos de 2.340 milions en 2019– és la que més n’ha obtingut, 475 milions. Li segueixen Ávoris –societat resultant de la integració del grup hoteler Barceló i Globalia–, amb 320 milions; i la cadena hotelera barcelonina Hotusa, que ha rebut 241 milions. La companyia Plus Ultra Líneas Aéreas o les hoteleres Abba, Hesperia, Abades o Serhs també han accedit a quanties milionàries.
Les dades contrasten amb els sous de cambreres de pis com Fiten i Yolanda García. “Si cobres mil euros, els lloguers estan a 700 i has de mantenir dos fills, no arribes a final de mes”, manifesta García. Fa quinze anys que treballa com a kelly –acrònim de “las que limpian” en castellà– a Benidorm (la Marina Baixa), el municipi amb més places hoteleres del País Valencià: 41.979 el 2020. No entén per què “es rescaten” les grans cadenes d’allotjaments turístics. “Han batut rècords d’ocupacions i han expandit hotels, mentre que les kellys treballem més de deu hores al dia, a penes tenim ingressos o ni tan sols vam poder accedir als expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO). I ara el suport el reben els de sempre”, es queixa aquesta cambrera de pis.
A diferència de les ajudes econòmiques no retornables decretades a escala estatal, autonòmica o local, les concessions que aprova la SEPI tenen forma de préstec. “Són crèdits favorables, és a dir, retornables, però sense molts interessos. Tractes de manera favorable un sector perquè tingui liquiditat”, explica la investigadora de l’ODG Nicola Scherer. Un funcionament semblant al que presenta l’altra de les grans partides aprovades entre març i juliol de 2020: 140.000 milions d’euros per a facilitar crèdits i avals i comprar deute de les grans empreses.
Un banc públic per a clientela selecta
L’Institut de Crèdit Oficial (ICO), creat com a banc públic en 1971 i adscrit avui al Ministeri d’Assumptes Econòmics i Transformació Digital espanyol, és l’organisme encarregat de la gestió dels crèdits i avals de l’Estat. Al contrari que amb els fons de la SEPI, on no hi ha intermediaris, els crèdits que ofereix l’ICO –amb pocs interessos, terminis de devolució favorables i garanties públiques– es gestionen per mitjà de bancs, com el BBVA, CaixaBank o Bankia, que prenen la decisió de concedir-los o no. El paper de l’Estat queda relegat a figurar com a avalador d’un màxim del 80 % del valor del préstec. És per això que, a parer de Scherer, pot resultar més fàcil que una empresa mitjana hi puga accedir: “Al final, depens de la voluntat de la teva caixa”. “Però –continua– això no vol dir que el petit empresari surta beneficiat. […] Potser cinc empreses grans s’han endut la mateixa quantitat que cent petites i mitjanes empreses (pimes)”. Els informes de les línies ICO activades amb la covid-19 mostren aquesta tendència. En data d’abril de 2022, 1.000.348 crèdits per a pimes i autònomes han rebut una mitjana de 85.000 euros per crèdit, mentre que 20.021 crèdits per a grans companyies han comptat amb una mitjana d’1.837.970 euros per crèdit.
Els crèdits que ofereix l’ICO es gestionen per mitjà de bancs, com el BBVA, CaixaBank o Bankia, que prenen la decisió de concedir-los o no
El propietari del càmping Vall de Laguar (la Marina Alta), Iván Martín, ha estat un dels sol·licitants de crèdits ICO per a pimes. Va demanar un préstec de 18.000 euros a retornar en un any, termini que ha pogut ampliar a dos. “Si eres una empresa gran i reps un préstec milionari, entenc que consideres una ajuda el fet que l’Estat l’avale, però per a nosaltres no deixa de ser un préstec”, considera Martín, per a qui les mesures més efectives van ser “els ERTO i les pròrrogues en el pagament de factures”. “Com en tots els sectors, es tendeix a afavorir els grans”, postil·la.
Comparteix aquesta mirada crítica Nicolàs Barrera, propietari de l’espai cultural, restaurant i allotjament Pou de Beca de la Vall d’Alba (la Plana Alta). També va accedir a un crèdit ICO i a algunes ajudes locals no retornables que li van permetre superar el bac del confinament, però les dificultats han continuat. “Tot i que ja es pot treballar, ara les despeses són molt més altes i ja no hi ha un protocol tan clar per a demanar ajudes”, manifesta. I encara que existira, confessa que no podria permetre’s acollir-s’hi: “La burocràcia és molt complicada i vam haver d’assessorar-nos molt. Pots buscar noves vies, però no compensa, perquè has de destinar-hi un temps i no som tants treballadors. Preferim dedicar més esforços a la feina”.
Qui té assegurat el benefici són, doncs, les entitats bancàries i les consultores, gràcies a la col·laboració publicoprivada. “Els bancs es queden part del marge existent entre l’interés del crèdit de l’ICO i el que fixen en els préstecs que ofereixen a les empreses”, exposa Erika González, membre de l’Observatori de Multinacionals en Amèrica Llatina (OMAL). La participació bancària, sumada a la manca de transparència, dificulta conéixer els grans afortunats de les línies covid de l’ICO, tot i que estan obligats a publicar les operacions de préstec rellevants. Nascut a l’empara del règim franquista, membre de l’Ibex-35 –l’índex borsari que reconeix les 35 societats amb major liquiditat de les borses de l’Estat espanyol– i amb 25 filials en paradisos fiscals en 2020, Meliá és un dels grups hotelers que ha rebut finançament per aquesta via, 363 milions. Tornen a aparéixer el grup Hotusa, amb 133,5 milions; i Air Europa, que ha aconseguit un crèdit de 140 milions. Les aerolínies Iberia i Vueling, del grup IAG, que també cotitza en l’Ibex-35 i té com a accionistes a les línies aèries de Qatar i fons d’inversió, s’han embutxacat una bona part del pastís: 1.010 milions entre les dues.
L’Estat espanyol queda relegat a figurar com a avalador d’un màxim del 80 % del valor dels préstecs que concedeix l’ICO
A banda de la línia de crèdits, l’ICO també compra deute emés només per a grans companyies. Ja n’ha comprat a 86 empreses, entre les quals té presència el negoci turístic. Barceló –una de les cadenes més grans en l’àmbit internacional– i Hotusa han estat rescatades per valor de 200 i 100 milions d’euros, respectivament; les promotores immobiliàries Aedas Homes i Renta Corporación, per 150 i 50 milions; l’aerolínia Volotea per 50 milions, i constructores com Sacyr, Metrovacesa o Sorigué han traspassat a l’Estat un deute de 550, 100 i 75 milions, respectivament.
El Banc Central Europeu ja va adoptar, en març de 2020, una mesura similar, el programa de compres d’emergència enfront de la pandèmia (PEPP, per les seues sigles en anglés). Fins al maig de 2022, segons dades de l’ODG, s’han executat 781 compres de bons corporatius de 299 grans empreses, 21 de les quals espanyoles, com Iberdrola, Repsol o Naturgy. Cap d’elles del sector turístic. Tanmateix, “això no vol dir que no s’hagi beneficiat d’ajudes europees. Els fons Next Generation de la Unió Europea són una altra de les vies cabdals de rescat del turisme”, matisa Nicola Scherer. Dels 140.000 milions –70.000 en ajudes no retornables i la resta en préstecs– que s’ha endut l’Estat del fons europeu, 3.400 aniran a parar al sector turístic en forma de subvencions, condicionades a la sostenibilitat ambiental i la digitalització. Des d’Ecologistes en Acció es posa sota sospita la voluntat d’una transició ecològica i es veu com “un exercici de capitalisme verd”. “Es donen diners al turisme per a millorar la sostenibilitat, però no s’aborden els principals problemes, com les emissions dels avions”, denuncia Belén García de la Torriente, membre de l’organització.
En el marc dels fons europeus Next Generation, l’instrument de col·laboració publicoprivat Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica (PERTE) és la gran oportunitat per a les grans empreses, perquè són “les que tindran capacitat per a desenvolupar projectes”, subratlla Erika González. I el sector turístic no es queda enrere. Exceltur, el lobby que agrupa les grans cadenes hoteleres, com Meliá, Iberia, Globalia, NH Hotels o Riu, insisteix en un PERTE de 15.000 milions.
De rescat en rescat
“És inevitable. Tots els crèdits que l’Estat ha aprovat acabaran generant un deute públic molt significatiu”. Així de contundent és mostra Scherer sobre l’efecte que tindrà en les arques públiques la concessió de crèdits i la compra de deute. En tancar el 2021, el Banc d’Espanya ja xifrava en un 20 % el volum de crèdit ICO amb risc de no retornar-se. I en l’últim informe d’estabilitat financera adverteix d’un increment dels préstecs “refinançats”, en especial, en el sector turístic. “El govern va de rescat en rescat, perquè en un context de crisi i guerra, les empreses no tenen capacitat de recaptar suficient i entren en un cicle de rescats. Per què? Perquè si es declaren en fallida, l’Estat ha d’assumir el deute”, rebla la investigadora de l’ODG.
El rescat públic del negoci turístic no és nou. Es tracta de la continuació d’unes polítiques que es van gestar a partir de finals dels anys cinquanta, quan l’economia del règim franquista va entrar en caiguda lliure. Per a salvar-se’n, “es va obrir en canal al seu potencial econòmic, sol i platja, i va posar en venda tot el litoral mediterrani, canari
i andalusí”, recorda Joan Buades, expert en turisme i membre de l’associació Alba Sud. Llavors, sota l’aixopluc de Franco, van nàixer algunes de les societats que conformen hui dia l’aristocràcia turística hotelera, capaç de condicionar, segons Buades, les decisions polítiques en temps de crisi.
“Amb la crisi de 2008, el turisme va ser una de les principals vies de sortida”, al·ludeix Ivan Murray, geògraf especialitzat en turisme. Per això, continua, “es podia intuir que fos el sector més afectat en la pròxima crisi capitalista i, al mateix temps, que s’apostés pel seu rescat, perquè té un retorn brutal”. Una riquesa, però, que no té cap impacte en la població local. Mentre que, en 2019, Meliá va obtenir uns ingressos anuals de 1.800,7 milions d’euros, la renda mitjana anual per persona dels quinze municipis dels Països Catalans amb més places hoteleres se situava en 12.115 euros –poc més de 400 euros més que la mitjana espanyola–, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística.
Buades apunta la recepta de la font de riquesa del turisme: “Ja tens el sol i la platja, inverteixes poc en costos laborals, pagues encara menys a les hisendes locals i tens una capacitat gegant per a desplaçar beneficis a paradisos fiscals”. I afegeix: “No hi ha res més senzill per blanquejar capitals que passar-ho pel sector turístic a través d’immobiliàries i hotels; precisament per açò és estratègic [el seu rescat]”. I així ho avalen els plans de prevenció de frau fiscal d’Hisenda, que consideren com a principals responsables del frau negocis com la construcció, el comerç i l’hostaleria, molt lligats al sector turístic.
Dissimular les grans fortunes per mitjà d’un entramat de filials que prenen el sol en les platges del capitalisme, els paradisos fiscals, no els ha eixit tan barat en matèria d’ajudes. “Quan les empreses han volgut justificar els guanys que han deixat de tenir per la covid-19, no ho han pogut fer, perquè una part molt grossa del benefici no l’han declarat i, per tant, no han pogut sol·licitar tantes ajudes”, raona Buades. Declarats o no, el mecanisme de socialització de pèrdues del qual s’han afavorit tots els grans grups turístics ha estat els ERTO. Tot i els ingents beneficis que, any rere any, acumulen als seus balanços, “l’Estat ha sostingut un munt de treballadors perquè el sector no faça fallida, com ho fa des dels anys setanta, mantenint plantilles que només interessen durant la temporada turística”, conclou.
Ricardo Lorenzo ha estat un d’aquests treballadors fixos discontinus que passava l’any esperant l’estiu. Era cuiner en un restaurant de Benicàssim (la Plana Alta) fins que va arribar la covid-19 i el van acomiadar temporalment. Va fer front als mesos més durs de pandèmia amb 280 euros de la prestació de l’ERTO. “Feia més de quaranta hores, però només en cotitzava vint, aleshores, l’ajuda era molt baixa”, lamenta. Fa uns mesos li va arribar una oferta de treballador de manteniment, i no va dubtar a acceptar-la: “en l’hostaleria les condicions són molt precàries, sobretot en aquelles empreses que tenen diversos negocis en un municipi i controlen tot el sector local. Exploten, però encara així reben ajudes sense quasi exigències”.
Incomplir els drets laborals, contribuir a la crisi climàtica, acumular un llarg historial de denúncies d’impactes sobre el medi ambient, infringir la legislació sobre drets humans, guanyar enormes beneficis, tenir filials en paradisos fiscals o estar implicat o condemnat per corrupció són alguns dels criteris que sindicats com Las Kellys i organitzacions socials i ecologistes consideren que els governs haurien d’aplicar per a un rescat just, “al servei de les persones més precàries”, i per un canvi en el model turístic, conclou la cambrera de pis Rosa Fiten.
