Després de la Segona Guerra Mundial, el món va encetar el període que coneixem com la Gran Acceleració: acceleració del trànsit humà, mercantil i monetari; acceleració de la propulsió de partícules de diòxid de carboni a l’atmosfera i de la pèrdua de biodiversitat. L’acumulació de capital i el seu poder corrosiu no només es van intensificar, sinó que van experimentar una condensació temporal radical.
La irrupció de les tecnologies digitals ha accentuat de forma evident aquesta acceleració i la seva dimensió sensible. Ho hem vist especialment arran de la pandèmia, quan es va prescriure, com a solució econòmica i antisèptica, la digitalització de la vida. Som enmig d’una nova onada d’acceleració que, reforçada pel fal·laç binomi “verd i digital”, explota la retòrica de la desmaterialització de l’economia mentre es continua sostenint sobre consums materials, hídrics i energètics en augment. En l’amorf espai virtual, es crea la il·lusió que l’expansió del capital no té límits físics ni temporals.
Aquesta frontera inesgotable de benefici ha esdevingut el nou oest llunyà de la inversió, la imaginació i l’enginy humans. No és casual que entre les majors empreses del planeta figuri el grapat de firmes de l’oligopoli tecnològic, que controlen les xarxes socials i el gruix del trànsit a internet: Microsoft, Apple, Amazon, Google, Meta; i, a la Xina, ByteDance, Tencent i Alibaba. Estimular i agilitzar la producció i l’intercanvi d’informació són els dos mètodes privilegiats d’acumulació de capital del nostre temps.
El món digital va construir-se emmirallant-se en el món analògic, i heretant, per tant, les seves imperfeccions, lluny de ser l’espai lliure d’opressions que concebien els ciberutòpics
El món digital va construir-se emmirallant-se en el món analògic, i heretant, per tant, les seves imperfeccions, lluny de ser l’espai lliure d’opressions que concebien els ciberutòpics dels anys noranta. Avui, però, són la virtualitat i els seus modes de funcionament els que guanyen cada cop més influència sobre el que passa fora de les pantalles, desdibuixant la barrera entre online i offline. El ciberespai ha esdevingut molt més que un apèndix del món analògic: s’hi estableix un continu híbrid d’espais de socialització, treball, formació i també d’organització política.
Aquest connector digital-analògic afecta profundament l’ecologia dels moviments socials. En les darreres dècades, el món virtual ha esdevingut un espai segur per a moltes dissidències, una eina gairebé irrenunciable per amplificar veus minoritàries i per a la coordinació de lluites a escala local i internacional. Però també ha tingut reversos negatius que mereixen atenció.
Avui, el gruix de la interacció entre moviments i col·lectius té lloc al ciberespai, i una part important es concentra a les xarxes socials. Els likes i els posts col·laboratius entre lluites ens confereixen una sensació de connexió, massa i capacitat de mobilització. Però aquestes interaccions virtuals sovint no es materialitzen en millores significatives en les nostres vides, ni en moviments necessàriament més sòlids o amb una base àmplia disposada a l’acció continuada. Un exemple igual de clar com tràgic és el genocidi a Gaza: malgrat l’enorme volum d’interaccions digitals sobre el tema, el moviment per l’alliberament de Palestina ha collit, comparativament, poques victòries tangibles. Les xarxes ens han proporcionat moments d’efervescència organitzativa, però seria un error mesurar el nostre èxit com a moviments activistes a partir del nombre de seguidors de la nostra marca a Instagram.
La consolidació d’aquest sistema de marques identitàries guarda relació amb el paradigma neoliberal de la llibertat, entesa com a incitació constant a manifestar i capitalitzar “l’autenticitat”. Més enllà de les particularitats de diferents corrents emancipatoris –alguns més interessats en l’organització descentralitzada, i d’altres, en la construcció de contrahegemonies–, el marc cultural neoliberal ha esperonat la proliferació de nínxols discursius i identitaris en línia, les nostres marques personals i col·lectives.
El ciberespai sovint perd el potencial d’actuar com a fòrum de debat i esdevé un aparador de simultaneïtat, en el qual, realitats a la deriva se superposen i es travessen com fantasmes
Parapetades rere un compte de X, rere la pantalla i rere els murs de casa nostra, ens hem vist encoratjades a enunciar les nostres idees amb una distància asèptica de l’impacte que tindran en cibernautes de pensament diferent. La identitat virtual ens incita a reivindicar la nostra singularitat i diferència, ens protegeix de claudicar
i d’haver de posar-nos d’acord, ja no amb subjectes distants en l’espectre polític, sinó amb companyes properes ideològicament. Així, el ciberespai sovint perd el potencial d’actuar com a fòrum de debat i esdevé un aparador de simultaneïtat, en el qual, realitats a la deriva se superposen i es travessen com fantasmes, ombres de cossos
i ments, incapaces de respondre a la urgència de teixir aliances duradores entre moviments i elaborar estratègies conjuntes.
Mentrestant, i servint-se de les mateixes eines, l’extrema dreta creix com l’escuma arreu del planeta. La desregulació de l’ecosistema virtual i la seva dependència de personalitats obertament feixistes ens porta a navegar per contextos cada cop més farcits de discursos d’odi i, per tant, més repressius i hostils amb veus i identitats dissidents, en un retorciment pervers del consens neoliberal, convertit en llibertat per oprimir.
Enmig de tanta adversitat, ens costa desxifrar quines són les millors tàctiques a seguir. Intuïm que inclinar la balança cap al nostre costat implica disputar l’atenció, però fer-ho absorbeix grans esforços comunicatius i estratègics dels nostres moviments: conèixer l’algoritme, escurçar els missatges, adaptar-nos al ritme frenètic de les xarxes, i tot plegat, treballant involuntàriament per l’enemic. Aquests esforços, si ens arrosseguen, comporten el perill de convertir la nostra militància en màrqueting i desarrelar-la de realitats que requereixen resposta.
Ens sembla cabdal fer complir i aprofundir en la nostra comprensió del món digital i les estructures que el sostenen. No és fàcil navegar entre el tecnopessimisme i el pànic moral, d’una banda, i el ciberutopisme i el fanatisme digital, de l’altra. Per allunyar-nos d’ambdós extrems, és urgent generar més espais col·lectius de pensament, reflexió i acció sobre el tema, com els que ja està obrint el col·lectiu Proyecto UNA. No només hem de ser conscients del domini de les Big Tech sobre les xarxes, sinó del rol d’aquestes en el capitalisme neoliberal i en el seu gir neofeixista actual.
El domini de Google a internet respon a la mateixa lògica monopolística que el desbancament de petits negocis o l’expulsió de veïnes dels barris
En aquest sentit, cal entendre que la progressiva despossessió d’espais col·lectius digitals –deteriorament de plataformes, proliferació de bad bots, etcètera– i la despossessió en l’àmbit material de les nostres vides van de bracet. El domini de Google a internet respon a la mateixa lògica monopolística que el desbancament de petits negocis o l’expulsió de veïnes dels barris. Els canvis als quals assistim no són només polítics, sinó culturals: s’institueixen noves formes de relació amb el món, cada cop més frenètiques i desarrelades. Encara que sigui essencial apostar per un internet més just i comunitari –per exemple, fent costat a plataformes com NextCloud o Mastodon–, no serà suficient defensar la nostra trinxera virtual mentre perdem la nostra plaça pública. No podem deixar de reivindicar els espais de trobada més enllà de les pantalles. Urgeix reclamar ontologies relacionals arrelades, desaccelerades i basades en la cura, que transformin també la nostra relació amb el món digital.
Cal pensar col·lectivament com desprendre’ns de l’empremta neoliberal, tant al ciberespai com a la nostra mentalitat. Defensem una acció política que apunti més enllà del mediatisme de les xarxes socials i la dictadura de l’algoritme. Si bé reconeixem el paper de la performativitat com a instrument d’empoderament i visibilització, necessitem dotar-nos d’espais d’organització íntims, cuinats a foc lent, que no demanin convertir-se en una acció mediàtica. Hem d’aprendre a habitar els entorns digitals generant pràctiques que es desacoblin de l’acceleració que ens imposen. Que cultivin l’atenció, la raó i la memòria, qualitats essencials de l’ésser humà que el capitalisme de plataforma ha posat en crisi.
Tot i que breu, l’apagada elèctrica de l’abril ens va ensenyar que cal descentralitzar: des de la producció energètica fins al servidor que fa possible que naveguem a internet. Però també ens va ensenyar que, encara que a vegades ens n’oblidem, la vida pot passar amb menys pantalles pel mig. Que els sopars populars poden celebrar-se sense un cartell d’Instagram i que, malgrat que les eines digitals de convocatòria no estiguin disponibles, ens podem organitzar. Somiar amb passats perduts i utopies primitivismes lliures de digitalització és un exercici nostàlgic que concorda amb la propensió contemporània a la cancel·lació del futur. Però això no ens deslliura de repensar l’espai que ocupa el món virtual a les nostres vides. Per contra, és urgent lluitar per unes tecnologies al servei de les nostres necessitats, per una vida que deixi d’ocupar tant d’espai als centres de dades i ocupi més els carrers.
