Banderes d’Espanya, estàtues que veneren la Guàrdia Civil o la Legió Espanyola –inclosa la cabra–, la possibilitat de coincidir fent un cafè amb membres de l’exèrcit a qualsevol bar, menors no acompanyades a la zona del port, persones migrants que ajuden a aparcar els vehicles coneguts popularment com a dale-dale… Aquesta és la imatge de Ceuta, una ciutat a cavall entre Àfrica i Europa coneguda popularment com la porta d’Àfrica. Aquí hi conviuen comunitats cristianes, jueves, musulmanes i hindús entre les 85.000 habitants que es reparteixen els menys de 20 quilòmetres quadrats de territori ceutí.
Qui no consta en el còmput oficial de població són les 520 persones migrants que caben al Centre d’Estada Temporal d’Estrangers (CETI). Si bé aquest centre té capacitat per a poc més de 500 persones, al gener n’hi havia 510, i al llarg de l’any 2018 n’hi van passar 1.977. Es tracta d’una xifra que varia constantment. L’any 2018, 6.253 persones migrants van arribar a Ceuta i Melilla, segons xifres de l’Organització Internacional per les Migracions (OIM). Pel que fa al que portem de 2019, les arribades irregulars de migrants a través de rutes marítimes cap a Ceuta i Melilla s’han reduït en comparació amb l’any anterior. En el cas de Ceuta hi han arribat 180 persones per vies marítimes, un 22,1% menys que en el mateix període de 2018, i 284 per terra. El 2018 Melilla va registrar 3.475 sol·licituds d’asil, deu vegades més que Ceuta, que en va rebre 348, segons dades del Ministeri espanyol de l’Interior.
Una de les persones que va arribar a Ceuta el 2018 va ser en Hassan, un jove de 21 anys provinent de Tetuan. Ell, igual que moltes altres persones, és una de les persones homosexuals que han decidit fer un canvi a la seva vida i marxar del Marroc en busca “d’un futur millor”. “Els principals problemes els he tingut amb la meva família”, reconeix en Hassan. Els seus progenitors mai van acceptar que fos homosexual, menys encara en comparar-lo, segons explica, amb el seu germà bessó. “A mi no m’acceptaven com era, em preguntaven per què el meu germà bessó era tan religiós i ho feia tot bé i jo, en canvi, no”, recorda aquest jove aprenent de fontaneria. Després de molt pensar-ho i informar-se, va estalviar i va travessar la frontera.
En el seu cas, va ser fàcil. “Vaig entrar amb el meu passaport, caminant, com qualsevol ciutadà tetuaní”. Segons la normativa europea i espanyola del Tractat de Schengen, es permet l’entrada de ciutadania de Tetuan a Ceuta sense tenir visat o permís de residència en territori espanyol, només cal que mostri el passaport. Un cas similar és el de les habitants de Nador que desitgen creuar fins a Melilla. Si bé creuar va ser fàcil, la vida d’en Hassan al CETI no ho és tant. “Fa un any que soc aquí, un any de patiment”.
Quan una persona estrangera ja ha entrat a Ceuta, el pas següent és manifestar que vol sol·licitar protecció internacional a l’Oficina d’Estrangeria, i se li dona una cita perquè pugui formalitzar aquesta sol·licitud, en què es realitza una entrevista on explica els motius pels quals ha fugit del seu país. Una vegada s’ha fet aquesta entrevista, es remet a l’Oficina d’Asil i Refugi a Madrid i s’inicia la instrucció de l’expedient d’asil. En el cas del col·lectiu LGBTI no hi ha cap diferència específica, ja que el tràmit és el mateix per a totes les persones que manifesten una necessitat de protecció internacional. “S’entén que la persona que fuig del seu país per un motiu de persecució no ha pogut preparar tota la documentació”, remarca l’advocada de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) Claudia Assens. “Fins i tot en molts països hi ha detencions o vulneracions de drets humans –com ser homosexual, bisexual o trans al Marroc– de les quals mai quedarà un registre documental; això comporta que el que té la persona per demostrar el seu relat, en el fons, és la seva paraula”.
“Què t’ha empès a venir? Quan et vas adonar que eres gai? T’han pegat? T’han torturat?”. Són algunes de les preguntes que van haver de respondre persones com en Hassan durant la seva primera entrevista. En aquesta mateixa situació es va trobar, també, en Zackarias. Si bé ell recorda com de “complicat i difícil” era viure al Marroc, reconeix que ara a Ceuta tampoc és fàcil.
A Ceuta hi ha qui pensa falsament que molta gent del Marroc diu que és gai o lesbiana per aconseguir l’asil
A la cultura ambient de Ceuta hi ha qui pensa que molta gent del Marroc diu que és gai o lesbiana per aconseguir l’asil. Davant d’aquestes afirmacions, Teo Corral, carmelita de la Caritat Vedruna i membre de l’Associació Elín –una entitat que es dedica des de 1999 a donar suport i orientació a persones migrants–, opina que li sembla “una falta de respecte i una banalització del que viuen aquestes persones”. No obstant això, també és cert, diu Corral, que “per culpa de tenir unes polítiques migratòries tan restrictives i injustes, és normal que la gent menteixi per buscar-se la vida”. “Tant de bo no fos necessari”, conclou la carmelita, “ja que al final això perjudica els qui realment ho pateixen”.
Discriminacions entre la població migrant
El CETI té una població molt diversa: d’origen subsaharià o magrebí, dones i homes, famílies amb criatures, membres del col·lectiu LGBTI i d’altres que no. A això se li afegeix que una part del col·lectiu no LGBTI té una mentalitat poc tolerant cap a la diversitat sexual. “A vegades les persones LGBTI es veuen amenaçades, fins i tot agredides, i la seva vida quotidiana al centre es complica”, explica Assens, advocada del CEAR al CETI de Ceuta. L’Oubaida és una d’aquestes persones que ha patit les amenaces de les quals parla Assens. “Em critiquen, m’escupen, em diuen marieta, em roben el maquillatge i les maquinetes d’afaitar”, confessa, preocupada per si l’acorralaran al bosc de davant del CETI i li pegaran pel fet de ser trans. Si bé la majoria de discriminacions provenen de part d’altres migrants, algunes queixes fan referència també a l’equip de treball del centre, sobretot, diu la gent interna, a membres de l’equip de cuina i a alguns guàrdies. Des de l’Associació Elín lamenten que quan les persones que demanden asil per motiu LGBTI creuen a Ceuta “es pensen que finalment hauran arribat a un lloc ple de llibertats i, en canvi, es troben que l’estigmatització segueix present a la societat”. El que necessiten “és poder ser ells mateixos en llibertat, i no ho troben del tot a Ceuta”, lamenta Corral.
Una part del col·lectiu no LGBTI del CETI té una mentalitat poc tolerant cap a la diversitat sexual
Des del CEAR sostenen que “les persones sol·licitants d’asil internacional no haurien d’estar al CETI”. “Una vegada són documentades amb la targeta vermella –el document que acredita la condició de sol·licitant de protecció internacional–, tenen el dret per llei de traslladar-se a territori peninsular i, un cop allà, a ser acollides en un centre de protecció internacional”, remarca Assens. No obstant això, tant a Ceuta com a Melilla, “es reté els sol·licitants d’asil, fet que fa que la seva estada es perllongui de manera exagerada”, reconeix l’advocada del CEAR.
L’Abdellah és una d’aquestes persones que, tot i que ja disposa d’una targeta vermella, està esperant creuar a la península des de fa mesos. Ell vol viure a Madrid o a Barcelona. “Vull estudiar, treballar i viure la meva llibertat i que es respecti la meva individualitat i els meus drets”, reivindica. Al seu costat l’escolta atentament la Magia. A ella no li importa quina ciutat sigui el seu destí final. El que vol és seguir el seu somni: ser una model mundialment coneguda. “Volem anar a Europa per viure aquests drets humans dels quals sentim a parlar però que seguim, a hores d’ara, sense veure”, conclou des de les portes del CETI.
