Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Dispareu a la independència docent

Arran d'unes declaracions del conseller català d'Educació, Josep Bargalló (ERC), a principis d'octubre, en les quals assenyalava el funcionariat de l'àmbit de l'ensenyament d'"apalancats", el portaveu nacional del sindicat d'ensenyants USTEC-STEs fa una defensa de les treballadores públiques en l'àmbit educatiu com a garants d'un model basat en la igualtat d'oportunitats i la independència per damunt de canvis de colors polítics en les administracions. Alhora, observa les paraules del polític com un símptoma del rerefons neoliberalitzador i flexibilitzador que, a parer seu, inspira les polítiques de l'actual govern català amb el cos de funcionàries docents

Les declaracions informals del conseller Josep Bargalló el passat 2 d’octubre, a les Terres de l’Ebre, han representat una ofensa i una decepció. Visiblement molest per una protesta, Bargalló va atribuir els mals de l’educació al funcionariat, els va acusar d'”apalancats” (“endropits”, en català normatiu) i reivindicava el sistema neoliberal anglosaxó segons el qual una direcció tria a dit els seus treballadors i treballadores en una relació jeràrquica. No resulta cap sorpresa. Els plans del partit que governa el departament d’Educació apareixen en les converses de la tardor de 2017 a la famosa Moleskine de Josep Maria Jové, on Eduard Vallory, l’ideòleg de l’Escola Nova 21, plantejava la desaparició del cos de funcionaris docents.

Ara bé, si ens atenim als fets, es demostra que aquest objectiu clàssic del neoliberalisme més ortodox de destruir el sistema educatiu fonamentat en la funció pública, amb el seu sistema de mèrit, transparència i objectivitat, continua vigent. Només hem de veure com Vallory (i la seva Escola Nova 21) constitueixen una mena de política educativa oficialitzada que inspira la majoria de mesures legals adoptades des de la constitució del govern fa any i mig. Ho podem comprovar dia rere dia gràcies al sistema de perfils que permeten a algunes direccions alliçonades, triar a dit professorat afí. Malgrat certa retòrica tècnica i pedagògica, la realitat és que aquest nou sistema ha generat una creixent “llei del silenci” en els claustres, que fa de l’autocensura i la submissió una eina esterilitzadora, on dia rere dia es registren casos de discriminació, especialment contra docents embarassades o que han de tenir cura de familiars, així com casos evidents de nepotisme.

Eduard Vallory (i la seva Escola Nova 21) constitueixen una mena de política educativa oficialitzada que inspira la majoria de mesures legals adoptades des de la constitució del govern fa any i mig

Els prejudicis contra el funcionariat, una estratègia neoliberal desfermada especialment a partir de la dècada de 1990 i difosa àmpliament per uns mitjans d’informació creixentment condicionats per grups de poder entestats a erosionar els serveis públics, han estat una constant entre bona part de la dreta conservadora i aquella disfressada de progressista. Tanmateix, el sistema funcionarial garanteix persones que són seleccionades pels seus mèrits objectius i que certament gaudeixen d’una protecció laboral superior al món privat, és una institució que persegueix la seva independència política i professional, alhora que assegura certa pluralitat i heterogeneïtat social i ideològica. En un espai tan sensible com l’educació aquesta resulta crucial, per evitar que els governs o grups d’interessos acabin determinant una manipulació educativa de les noves generacions. També serveix per crear certa homogeneïtat en un sistema educatiu a fi de garantir igualtat d’oportunitats, perquè un conjunt d’escoles massa singularitzades, d’acord amb projectes de gran diferència entre si, acaben generant diferències profundes, i una intolerable segregació. Si a això hi afegim les agressions neoliberals als serveis públics, amb menys treballadors i treballadores que han de fer més per menys, amb milers de mestres i professors i professores molt convençuts de la seva responsabilitat social i amb un gran compromís ètic, les paraules del conseller, i el pitjor de tot, les conviccions de tot el seu equip i partit polític, resulten profundament ofensives.

En una societat desigual com la catalana, bona part de les elits s’han format en escoles privades (la majoria de les quals finançades amb diners públics), que han fet de l'”ideari” una excusa per segregar. I aquest és el model que s’està traslladant a l’escola pública. Decrets com els d’Autonomia, com el de Perfils busquen, a la pràctica, reconvertir una heroica escola pública en centres semiprivats amb els seus “idearis” de projectes d’autonomia o innovació. I això representa substituir un sistema educatiu, que garanteix la igualtat d’oportunitats, per un arxipèlag fragmentat de centres que competeixen entre ells per les famílies amb més recursos econòmics i educatius, i que té com a “efecte col·lateral”, la concentració d’alumnes per classe social.

En una societat desigual com la catalana, bona part de les elits s’han format en escoles privades (la majoria de les quals finançades amb diners públics), que han fet de l'”ideari” una excusa per segregar. I aquest és el model que s’està traslladant a l’escola pública

Un dels principals atractius de la professió docent és la independència davant les pressions del govern de torn o de determinades direccions. És cert que l’educació és una tasca col·lectiva que requereix la implicació de tot el claustre i la comunitat educativa, tanmateix, la llibertat de càtedra, de pensament, de criteri, és crucial per a la democràcia i fonamental per a algú que ha decidit exercir aquesta professió tan transcendent. Quan això desapareix (com ha passat al Regne Unit) la conseqüència és que persones amb excel·lent preparació i motivació deixen d’aspirar a plantar-se davant d’una classe. I que hi hagi dificultats creixents per reclutar bons professionals, fet que tot just s’està començant a percebre aquí.

El Conseller Bargalló ha de dimitir, tot i que ell no és l’únic problema. Ho són les idees tòxiques que comparteix amb bona part del seu partit i altres afins. Aquestes declaracions, gairebé un lapsus freudià, representen també un cop dur a l’objectiu de crear un nou país, que sense independència a les aules ni llibertat de pensament, pot acabar esdevenint una República bananera.