Som als voltants del 1910 a San Pedro (Los Angeles, Califòrnia). Un jove migrat de Suècia s’ha retallat el nom, se l’ha americanitzat, i ara es fa dir Joe Hill. Ha entrat en contacte fa poc amb els anomenats wobblies –membres del sindicat de Treballadors Industrials del Món (Industrial Workers of the World)– que, entre altres accions, duen a terme mítings improvisats a places i carrers, que provoquen, a ulls de segons qui, un desordre, una molèstia. La llegenda que ens explica l’homònima pel·lícula de Bo Widerberg, Joe Hill (1971) és ni més ni menys que el mite fundacional de la cançó-protesta. Tenim els wobblies, doncs, desordenant l’espai públic a una plaça amb les seves demandes i proclames a ple pulmó. A l’altre cantó, un cor de nenes canten una cançó cristiana. Un policia que s’acosta a Joe Hill i l’increpa i ordena que pari, que molesta, que això no ho pot fer. Joe Hill li pregunta i es pregunta per què aquelles nenes sí que en poden fer, de xivarri. I el policia se’l treu de sobre dient que elles poden perquè estan cantant. Li acaben de donar una idea. Així, doncs, naixia el Joe Hill músic, un Joe Hill que va passar de fer free speech battles a recitar amb una guitarra a les mans: una manera potser més punyent, però, alhora i en aquella època, més acceptada per a reivindicar quelcom.
L’espai públic és un escenari en el qual tota criatura és actora i espectadora i on el que està permès i acceptat depèn de normatives, tradicions i context: condicions que busquen cert ordre. Ara bé, “seria naïf –comenta l’antropòleg José Mansilla– pensar que les distintes normatives que limiten i delimiten l’ús de l’espai públic responen a una demanda real del ciutadà o del veí”. De fet, aquestes intervencions a l’espai públic, sovint, més que respondre i donar solucions a queixes veïnals, sembla que afectin les mateixes residents d’un barri o zona; barris on, precisament, la vida als carrers es fa més necessària que en altres indrets, barris on les dimensions i tipus d’habitatges i la falta de comoditats domèstiques empenyen a, per exemple, palplantar al carrer algunes cadires plegables o, fins i tot, muntar una piscina inflable arrambada a la façana d’algun bloc de pisos. Ja és això: a qui molesta i què és el que ens molesta a l’espai públic, qui decideix què és acceptable, qui veu brutícia on altres veuen esbarjo: “Avui dia està tot molt més compartimentat perquè som, com a societat, cada cop més individualistes. I aquesta individualització ens està fent perdre el sentit de col·lectivitat i certes formes de practicar l’espai públic de manera informal que fins fa poc funcionaven. Ara tothom sembla tendir amb més facilitat a trucar a la Guàrdia Urbana que a cridar-te l’atenció”, apunta Mansilla.
De l’ordenança del civisme al Pla Endreça
La gran aportació del sociòleg Erving Goffman en aquest àmbit fou la de l’anomenat interaccionisme simbòlic, el qual ens explica que les nostres conductes com a individus en les interaccions que tenim estan estretament compromeses i subjectes als ulls
i per als ulls de l’altre, el que ens observa. En resum, en general –i en l’espai públic això és extremament rellevant–, ens comportem com s’espera que ens comportem. La idea és no sortir-se de la ratlla, molestar el menys possible i, en la mesura que es pugui, passar desapercebut: el que fem, sigui com a individus o col·lectiu, ha de resultar familiar, ordenat, previsible, gens misteriós ni dissonant. A la mateixa pàgina de l’Ajuntament de Barcelona, si es busca la informació sobre el Pla Endreça (el conjunt de mesures sobre seguretat i urbanisme proposades per l’actual govern municipal del PSC), s’especifica explícitament que el seu objectiu principal és “posar ordre a l’espai públic” i, tal com apunta Mansilla, sembla que la compartimentació de l’espai, aquesta individualització de la ciutadania i el veïnat, afavoreix a posar i mantenir aquest “ordre”. Si ens hi fixem, el mateix web del Pla Endreça sembla ja una recreació d’aquesta compartimentació, amb els corresponents pictogrames que faciliten visualment i classifiquen els diferents tipus d’infraccions o incidències que, en molts casos, incíviques o no, farien referència a activitats i pràctiques al carrer.
“Barcelona va ser una ciutat capdavantera en aplicar una ordenança municipal per reglar l’espai públic”, explica Mansilla. El paquet de mesures contingudes en l’ordenança per “fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic” (coneguda com a ordenança del civisme) que es va aprovar i començar a aplicar l’any 2005 tenia (i té) a la seva exposició de motius l’objectiu principal de “preservar l’espai públic com un espai de convivència i civisme”. Tan pionera va ser la capital catalana en la implantació d’aquestes polítiques que una recerca a Google sobre la reglamentació de l’espai públic a altres llocs ens pot fer arribar al web de la Diputació Provincial de Saragossa, on hi ha penjat un PDF exactament amb la mateixa ordenança, amb el mateix nombre de folis mateixos; de la que no s’han molestat ni tan sols en canviar el títol i, per tant, s’hi pot llegir l’absurd títol de “espacio público de Barcelona”. Això podria explicar el terreny tan abstracte en el que es construeixen totes aquestes regulacions.
“L’ordenança pretén ser una eina efectiva per fer front a les noves situacions i circumstàncies que puguin afectar la convivència o alterar-la i que, de la mateixa manera que a qualsevol altra ciutat europea, s’estan produint últimament a Barcelona, en un món cada vegada més globalitzat”. Aquestes línies, extretes de l’exposició de motius de la norma del 2005, deixen entreveure, d’alguna manera, el paper destacat que la mateixa ciutadania tindrà o haurà d’assumir per fer prevaler aquesta convivència, aquest ordre. Així, doncs, el text valida el reconeixement del dret a tothom a comportar-se lliurement als espais públics i “a ser respectats en aquesta llibertat; però, per altra banda, també a la necessitat que tots assumim determinats deures de convivència i de respecte de la llibertat”.
En les ciutats, tot el que sigui presència estàtica a l’espai públic, com asseure’s en cadires al portal, pot ser sotmès a escrutini I sanció
Després, justament a la pràctica, tot això se suposa que no només ho hem d’entendre sinó que, a més, ho hem d’entendre de la mateixa manera. Un dels comentaris a un post del 9 d’agost en el perfil d’Instagram de l’alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol –en el qual, amb un carrusel de fotos, s’esforçava a mostrar tot el que el consistori havia fet enretirar del carrer (de cadires i taules a una piscina inflable al barri de Sant Roc)– deia el següent: “Enhorabona! Pocs alcaldes s’atreveixen a fer complir les normes que els altres estem obligats a complir”. Les activitats que es fan a l’espai urbà poden ser individuals o grupals, estàtiques o nòmades, més o menys sorolloses; quan parlem d’ocupació de l’espai públic també parlem sovint d’objectes, mobles, que segons l’ordenança no seria legal posar: fa poc vèiem a la xarxa X la notícia d’una veïna del barri barceloní del Clot a qui la Guàrdia Urbana no només li havia retirat els testos amb plantes que tenia a peu de carrer des de feia anys sinó que, a més, li havien posat una multa de 750 euros. A la revista Pikara Magazine, el mes de juliol, apareixia un article de María Ángeles Fernández que reivindicava el “seure a la fresca” a partir de la iniciativa que dues artistes, Marta Morales i Ángel Baides, havien dut a terme al poble extremeny de Bohonal de Ibor. “Seure al portal, a no fer res, és una pràctica de ruptura, un absurd que sorprèn s’hagi de reivindicar. S’ha d’estar sempre fent alguna cosa? No n’hi ha prou amb simplement estar?”, es preguntava l’autora.
Les ciutats pateixen un augment constant de la mercantilització de l’espai urbà i de l’oci. És clar que Bohonal de Ibor és un poble, i no té ni les mateixes necessitats ni els mateixos conflictes ni les mateixes demandes que una gran àrea urbana, on sembla que tota activitat que no sigui itinerant està subjecta a l’escrutini i a la valoració d’una sanció, i que seure a la fresca no vindria a ser el més adient si no es vol córrer el perill de ser sancionat. A la ciutat, aquest “simplement estar”, sembla molt més complicat. En canvi, tothom pot observar cada setmana, en segons quins barris, com altres activitats itinerants no pateixen gairebé cap mena de control: tours guiats, sigui a peu o en bicicleta, o pubcrawls (rutes per descobrir bars de nit), per exemple. Aleshores, està lligada aquesta mercantilització a l’estàtica de l’espai? Les terrasses de bars poden ser degudament reglamentades i, per tant, mitjançant el pagament d’una quota, es pot obtenir la legitimació de disposar d’un espai on ciutadania estàtica pot fer allò que molesta tant al veïnat: soroll. L’espai urbà és un espai que tendeix cada cop més a la compartimentació i a què cada pam de paviment sigui fiscalitzat i controlat.
El veïnat vigilant
La idea és facilitar la tasca. Però a qui i per qui? Si ens tornem a fixar en el web del Pla Endreça de Barcelona, veurem que s’anima el veïnat a denunciar una “conducta incívica”. La ciutadania, desproveïda de la capacitat sancionadora que tindria un jutjat, però també un agent de la Guàrdia Urbana, no pot assenyalar “infraccions”, però el que sí que pot fer és –i el matís és important– denunciar una “conducta incívica”. I per facilitar encara més la tasca i la feina, de nou apareixen les distintes categories i els corresponents pictogrames. D’aquesta manera, a l’apartat “Avisa’ns d’una conducta incívica” podem trobar tot un seguit d’activitats o possibles causes de molèstia, com per exemple el soroll a les terrasses –o de l’origen que sigui– pintades ofensives, vandalisme, motos aparcades a la vorera, etcètera.
El que crida potser més l’atenció són les caselles que van un pèl més enllà i engresquen a qualsevol ciutadà a clicar un botó per avisar que s’està produint una venda de drogues o consum d’alcohol al carrer. Explica Marta Handenawer (nom artístic d’una veïna del barri barceloní de Sants) que un dia, amb altres persones, va voler representar una obra de teatre en una plaça, davant d’una biblioteca, que els van deixar les cadires: “Va ser a l’abril d’aquest mateix any, un diumenge; era una obra gens sorollosa, però va passar un veí i va dir que ja n’hi havia prou, que aquella plaça és una plaça molt sorollosa la resta de la setmana perquè sempre està plena de nens –hi ha una escola al costat– i que només faltava això en un diumenge. Havíem enganxat unes fitxes a la paret amb cinta de pintor i havíem dibuixat el terra amb guix, ja havia estat pensat així per després poder-ho netejar i, així i tot, vam ser acusats de vandalisme. Al cap d’una estona va venir la urbana. L’obra ja s’estava acabant, però ens van fer recollir les cadires i plegar”.
L’experiència de Toni Junyent i Renata Gelosi és ben diferent. Elles dues munten des de fa mesos trobades urbanes en les quals es llegeix en veu alta poesia i altres escrits personals, en algun espai, sempre diferent i amb cap particularitat premeditada o estricta, si bé és cert que la primera que van convocar volien que fos simbòlicament davant d’una geladeria i que en les últimes s’han inclinat més per espais liminars: solars buits, intersticis i, en definitiva, llocs mig abandonats. Junyent explica que mai no han tingut problemes com el de Marta Handenawer i que, “en tot cas, la gent que s’ha apropat a treure el cap perquè passava per allà més el cap ha estat més aviat amb actitud curiosa: volien saber què estava passant”. Això resulta fonamental, especialment, si l’activitat que s’està duent a terme a l’espai públic és estàtica, perquè ofereix el temps i la possibilitat perquè algú es pregunti què està passant.
Quan “altres” ho fan
Sembla bastant important entendre el que està succeint a l’espai públic en tot moment, que ens resulti com a mínim familiar, com una mena d’imperatiu cognitiu. En aquesta línia de pensament treballa el col·lectiu estatunidenc que retrata el documental Hail Satan? (Penny Lane, 2019). Explica com la comunitat Culte al Temple de Satanàs va promoure una sèrie d’intervencions a l’espai públic, amb les quals pretenien criticar la societat hiperconservadora i catòlica en la qual viuen i han crescut, a partir de reproduir, d’alguna manera, les mateixes conductes, activitats i tradicions que aquesta han mantingut sempre, però amb una altra simbologia. Era fins i tot massa reconeixible tot el que feien, però amb una desacomplexada empremta dark, pròpia d’un grup adorador de Satanàs; això va fer treure de polleguera a molta gent, i la falta de mecanismes per assenyalar i considerar infracció allò que aquella gent (aquells altres), estava fent, només va provocar que el Culte al Temple de Satanàs fos cada cop més famós i anés creixent i tenint més adeptes. Fins i tot va arribar a sortir a la televisió de diversos estats dels EUA. Unes paraules que apareixen en el documental són extremadament clarividents. Qui es va considerar líder de la comunitat, Lucien Greaves, afirmava: “La veritat és que no cal que digui res, no cal que em defineixi, ni que defineixi què som i que pretenem amb tot això; ja ens ho diuen tot ells”. En aquest cas, això els anava bé, perquè des de la paròdia i la representació i recreació de rituals satànics i la inauguració d’estàtues relacionades amb el Dimoni (tal com fan els grups cristians i d’altres religions) es va aconseguir un propòsit de magnitud mai imaginada.
El diari en línia TotBadalona va publicar recentment una foto que es notava que s’havia fet amb voluntària rapidesa i on es podia veure una taula gens atapeïda que semblava destinada a ser el centre d’alguna celebració a tocar de la platja, a la vora del passeig marítim. En l’article que l’acompanyava s’hi deia: “El fenomen de les festes d’aniversari a les platges va en augment. Taules, on no falten els ganxitos i empanades argentines, omplen el Passeig Marítim. No hi ha setmana, en mesos càlids, sense festetes a la platja”. Tot en si feia flaire de xenofòbia i racisme: s’entén què està passant, però no s’aprova de cap de les maneres. Alguns dels comentaris (i no són pocs) a X són un exemple que l’argument principal per queixar-se d’aquesta pràctica –més enllà de si es pot fer o no, de si aquesta ocupació és legal o no, si està patrocinada per algú– acaba sent el pou negre de la visió cap a l’estrangeria i els seus costums. Una tria d’exemples: “Típic del tercer món, importem tercer món, tenim festes del tercer món”; “Personalment, no em sembla correcte que a l’espai públic cadascú faci el que vulgui, és obrir una porta que no interessa ningú”, “Repugnant. Això és el resultat de la diversitat cultural, platges amb burkinis, festes d’aniversari reguetoneres i senyors de cultures llunyanes tocant-se la tita mirant noies locals”, “Com més massificat i més divers culturalment més necessari és posar límits”.
Aquest últim tuit ens dirigeix a això que, precisament, deia l’ordenança de civisme barcelonina del 2005: “Pretén ser una eina efectiva per fer front a les noves situacions i circumstàncies que puguin afectar la convivència o alterar-la i que, de la mateixa manera que a qualsevol altra ciutat europea, s’estan produint últimament a Barcelona, en un món cada vegada més globalitzat”. Una rèplica al post de Garcia Albiol al qual fèiem referència va per aquí: “M’és igual gitano, moro, pakistanès o paio, hi ha unes normes de convivència que si tots complíssim estaríem molt millor”. Totes aquestes respostes i comentaris de perfil marcadament classista i racista ens venen a suggerir, per dir-ho de manera fina, que convivim a l’espai urbà, l’espai públic, amb persones “que no s’integren”, com els satànics. Són els altres, que han vingut amb les seves pròpies tradicions i costums; i són precisament quan aquestes pràctiques o “festetes” o reunions surten al carrer i es visibilitzen que apareix el conflicte.
