Sèfora, un nom fictici perquè no vol revelar la seua identitat per por a les represàlies, té 37 anys i és mare soltera amb una filla de quatre anys. “La meua feina principal han sigut sempre els cotxes i tot el que té a veure amb el món de les quatre rodes”, explica. Ha treballat en fàbrica molt de temps. És de Torrefiel, un barri perifèric de València. Per circumstàncies de la vida es va trobar sola, sense treball i amb una xiqueta, per aquesta raó va prendre la decisió de recuperar un pis a l’avinguda Peset Aleixandre, al mateix barri on va nàixer. “La casa ha estat tancada huit anys i quan vaig entrar feia fàstic”, recorda Sèfora. Humitat en les parets, portes i finestres en un estat lamentable, i brutícia incrustada en el sòl era el que va trobar. Va canviar la porta d’entrada, va refer el sistema d’il·luminació, va emblanquinar tota la casa i va canviar el vàter i totes les aixetes. Ara, una vegada restaurada, Solvia, la immobiliària creada pel Banc Sabadell per a la gestió dels seus actius immobiliaris, vol desnonar-la.
“Al novembre de l’any passat va vindre una mediadora del banc i em va comunicar que la meua situació era il·legal. Al mes següent, van tornar els dels bancs i van fer fotos a tot el pis encara que jo no hi estava d’acord. Van dir que era obligatori perquè el banc vera com estava el pis per a després acordar el lloguer social”, afegeix Sèfora. Vol pagar un lloguer social però no obstant les fotos, pareix que ara el banc no tinga la mateixa opinió i prefereix vendre el pis. Sèfora no té encara data però sap que s’enfrontarà al possible desnonament d’ella i de la seua filla.
“La casa ha estat tancada huit anys i quan vaig entrar feia fàstic”, recorda Sèfora. Va canviar la porta d’entrada, va refer el sistema d’il·luminació, va emblanquinar tota la casa i va canviar el vàter i totes les aixetes. Ara, Solvia, la immobiliària del Banc Sabadell, vol desnonar-la
Patrícia Heredia és una dona gitana de 49 anys, amb cinc filles majors, una de les quals, de 29 anys i a càrrec seu, té una mobilitat reduïda del 86% i dos tumors al nas diagnosticats. En la seua vida ha fet de tot: netejar cases, treballar al camp o venda ambulant i té un diploma de perruquera. Ara és artesana i crea diademes i adornaments. Fa uns mesos li va arribar l’ordre de desnonament de la casa on viu a Orriols, el barri del costat de Torrefiel. El pis és propietat del Banc Santander. “Quan em va arribar l’orde de desallotjament vaig deixar de treballar perquè tenia por d’eixir de casa i de no poder entrar-hi a la tornada”, conta Heredia. La data del desdonament és el 3 de juliol i ella no vol esperar-la a sa casa. Se n’anirà amb la seua actual parella a L’Alcúdia, a trenta quilòmetres de València. “No dorm més, no puc menjar, tinc atacs d’ansietat i quedar-me en aquesta casa m’està consumint per dintre”, lamenta.
Aida García té 32 anys i un fill d’11 anys. “He fet de tot: cambrera, cuidadora de pisos o carnissera i ara cobre l’atur”, explica. Va nàixer a Burjassot, un poble a pocs quilòmetres del Cap i Casal. Quan es va casar va estipular una hipoteca amb el Banc Sabadell per comprar una casa amb la seua exparella a Benicalap. Al començament, pagava 700 euros i després va arribar un moment que, pel tipus d’interés variable va pujar a 1.100 euros. “Vaig refinançar amb el banc un pagament de 500 euros al mes que podia assumir sense cap problema”, comenta García. Ho va fer durant dos anys i després va tornar a pagar 1.100 euros més els interessos acumulats. En un moment donat, l’hipoteca va pujar a 1.280 euros i com ella en cobrava només 400 d’atur no va poder pagar més. El dia 11 de juliol s’acaba el seu contracte i el Sabadell li va dir que no vol renovar-li i que ha d’eixir del pis.
La situació dels desnonaments a tot l’Estat Espanyol és especialment dramàtica per a les dones, segons un informe d’Amnistia Internacional del 2017. A això hem de sumar que el 83% de les famílies monoparentals estan formades per mares i els seus fills segons Save de Children.
Neus Berenguer del col·lectiu Orriols en Bloc defensa que és urgent que l’administració pública faça una previsió valenta i adequada dels recursos humans i habitacionals necessaris, més enllà de solucions puntuals i supèrflues, i intervinga amb fermesa sobre l’assot dels bancs al parc de vivenda disponible
“Estem en aquesta situació perquè no rebem cap ajuda per part de ningú”, denuncia Heredia. Ella va demanar l’Informe de Vulnerabilitat a Serveis Socials, un document cabdal per rebre qualsevol ajuda o per estipular amb els bancs el lloguer social. Quan el va obtenir, es va adonar que no jugava a favor seu. A Sèfora li van negar des del primer moment. “El que veiem del Programa de Vivenda són diferents coses. En els últims mesos hi ha un increment de persones que tenen problemes perquè no poden pagar el lloguer”, explica Sònia Mases Treballadora Social del Projecte d’Habitatge de València Acull, una associació creada a la ciutat de València en 1989, que treballa al barri d’Orriols mitjançant la participació i l’acció de persones autòctones i immigrants. Quan les persones arriben a Serveis Socials per demanar una ajuda econòmica poden tindre cita després de dos mesos i tampoc tenen clar si la rebran o no. A més, un nombre important de persones amb processos de desnonament, quan van a Serveis Socials per demanar un Informe de Vulnerabilitat, normalment o no poden parlar amb la treballadora social de l’Ajuntament o si hi parlen, però no han sigut usuàries habituals de Serveis Socials, no obtenen l’Informe. “Mai ha vingut una persona que haja tingut la visita domiciliària de la treballadora social per comprovar les condicions de l’habitatge i comprovar la informació que havia donat l’afectada”, diu Mases. Aquesta és una sensació compartida per les persones que treballen o passen per València Acull i per altres col·lectius d’Orriols. Són conscients que les treballadores socials són la cara visible i que el problema és cada vegada més gran. “Quan vaig parlar amb una treballadora social em va dir que en el cas de l’habitatge era un problema molt greu, que des de l’Ajuntament n’eren conscients, però no podien anar més de pressa perquè estaven saturades per falta de personal”, subratlla Mases.
A més, la gent davant d’una situació d’emergència d’habitatge necessita un acompanyament psicològic i legal. “Molta gent del barri pensa que seria molt positiu que Serveis Socials funcionara d’aquesta manera i poguera generar confiança coordinant-se amb la comunitat i les entitats de barri”, postil·la Mases. Tampoc ajuden molt les notícies que ixen pels mitjans d’informació. “Per la televisió o pels periòdics es veien només notícies de gent que ocupa i que pega els propietaris o ven droga i armes”, relata Heredia. “La gent que roman en les cases ho fa per necessitat i perquè no té un sostre”, reitera García. “Nosaltres volem mantenir una vivenda digna de manera legal, estar tranquil·les i que també ho puga estar la nostra família. Però portem anys tractant de fer totes les gestions pertinents i no ens trobem més que traves i apatia”, puntualitza Sèfora. Moltes de les persones afectades lamenten que la via més efectiva per no quedar-se al carrer comporte desafiar les lleis que, a parer seu, són injustes i inconseqüents amb la gravetat de la situació actual.
Neus Berenguer és la portaveu d’Orriols En Bloc, col·lectiu que fa part de la plataforma Entrebarris i que s’oposa als desallotjaments, els desnonaments i a l’expulsió de la població. Segons Berenguer, “es preveu que el nombre de persones afectades per l’especulació immobiliària continue creixent”. Per aquest motiu, explica, és urgent que l’administració pública faça una previsió valenta i adequada dels recursos humans i habitacionals necessaris, més enllà de solucions puntuals i supèrflues, i intervinga amb fermesa sobre l’assot dels bancs al parc de vivenda disponible. “Els fons voltors campen al seu aire, les famílies desnonades acampen al carrer. Campi qui puga, campi com puga”, conclou la portaveu.
