Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

De safaris i macarres

“Pobres, pero no pobrecitos / Porque él es de la calle, de la calle sus modales / Y en su mesa comerán, los que con él pasaron hambre”
Morad , MDLR

 

“Así se vive en el kilómetro cuadrado más denso de Europa”. Quan amics i veïnes m’envien un article sobre el barri acompanyat de desenes d’emoticones cabrejades, malamente. Si el titular fa tremolar i a més el blog on es publica diu que cobreix “la informació més inaudita i retrata els personatges més estrafolaris de l’orbe”, abans de llegir-ho ja sé que la cosa serà de mu mal mu ma mu mal. Sublevació popular. Que si sé qui l’ha escrit, que contesti, que escrigui en legítima defensa (de classe), que si no recordo que quan la veritat és massa feble per defensar-se, ha de passar a l’atac. We love Bertolt Brecht, vamos p’allá.

Per ubicar: un bloguer presumptament divertit d’un mitjà presumptament d’esquerres va fer una excursió a la perifèria fa quinze dies i va escriure un text trufat de frases profundes i descriptives tipus “muy trash todo”. Una versió per a adults del vídeo del youtuber que fa menjar galetes amb pasta de dents a un sense sostre i s’ho passa teta. Periodísticament però, un cúmul de despropòsits. El cronista situava el barri amb un mapa equivocat i mencionava carrers que no existeixen (no hi ha factcheker a Público?). Es lamentava de no trobar pobres amuntegats en el seu  trajecte, segons una imatge preconcebuda del que és un barri dens (“el metro de Tokio en hora punta”), i només parlava amb gent convençuda de la tesi “inseguretat igual immigrants, igual massa immigrants”, tot i que les seves pròpies dades ho desmentien (de debò hi ha un mosso al barri que es diu Evaristo -com el de La Polla-?). La cirereta del pastís és que qualificava de “macarres” a la gent del bar de sota de casa meva perquè no el van deixar fer una foto del seu “humil, quasi decadent establiment”, i tot i així, la va buscar a google i la va publicar (això és legal? no, no es no?).

Quan els periodistes van de safari, a l’Hospitalet o a Botswana, solen dir que ells només expliquen el que veuen. I què veuen? Què veiem quan mirem de manera superficial una realitat que no coneixen? Relats prefabricats

Per ubicar, segona part: després de les primeres crítiques a les xarxes socials, el post va mig desaparèixer. Cal contestar-lo llavors? Va a ser que sí. Pels que vindran i per explicar el mal que fan. Darren McGarvey, cani escocès reconvertit en hiphopero que s’ha passat la meitat de la seva vida com a usuari dels serveis socials, ho explica bé al seu llibre Safari en la pobresa. Entendre la ira dels marginats de Gran Bretanya: “El sector de les arts, els mitjans i les ONG funcionen com un poder imperial, les comunitats més pobres són vistes com a cultures primitives que necessiten ser modernitzades, equipades i capacitades (…) Els pobres són una forma de capital, receptacles dels quals s’extrauen dades i relats per justificar i perpetuar als que gestionen les seves vides. Hi ha una processó constant d’estudiants, professors i professionals benintencionats que s’internen en les entranyes de la pobresa per recollir el que necessiten i retirar-se als seus enclavaments per examinar les peces capturades en el safari”.

Quan els periodistes van de safari, a l’Hospitalet o a Botswana, solen dir que ells només expliquen el que veuen. I què veuen? Què veiem quan mirem de manera superficial una realitat que no coneixen? Relats prefabricats. I els reproduïm ad nauseam: barri autèntic d’extraradi igual barri cutre, igual barri perillós, igual barri racista, igual no future però les braves molt bones i la cervesa barata. El relat de la superpoblació atreu molt a fotògrafs i periodistes perquè és molt de pobres. Imaginen les aglomeracions al carrer de Manila o Bombai i com no les troben, marxen decebuts. No tenen temps ni ganes d’esbrinar  què significa compartir blocs de pisos, parcs i equipaments públics saturats. Potser tornaran quan esclati algun conflicte i llavors seran incapaços de relacionar-ho amb el fet de viure una vida sense silenci, intimitat ni espai vital.

No és que als barris difícils tinguem la pell molt fina o no tinguem sentit de l’humor, és que no tenim el sentit de l’humor de l’imperi. McGarvey en diu “sensibilitat dominant” a aquesta manera consentida de riure’s de canis i chonis

I no és que als barris difícils tinguem la pell molt fina o no tinguem sentit de l’humor, és que no tenim el sentit de l’humor de l’imperi. McGarvey en diu “sensibilitat dominant” a aquesta manera consentida de riure’s de canis i chonis, que és el que es fa des d’un sentit comú –dominant- de classe mitjana, i des d’un sentit de l’humor –dominant- de classe mitjana. Quants reportatges heu llegit sobre l’extracció social dels periodistes? Als barris obrers la gent mai no hem arribat en massa a la universitat i, a l’Hospitalet, per cada mil administradors d’empreses, psicòlegs, advocats i enginyers informàtics tenim cent periodistes, artistes o filòsofs.  No escrivim els nostres propis relats i els relats prefabricats sobre els pobres deixen de ser divertits quan es converteixen en polítiques recurrents de pobres (assistir-contenir-reprimir). Però els macarres són sempre els altres.

La mirada de safari sempre és exòtica o folklòrica. On el company va veure el bar “més cañí” del barri, podia haver trobat un exemple de convivència de la masculinitat més dura en un local a mig camí entre les velles bodegues andaluses i els vells cafès marroquins. Al bar on va trobar “l’essència del macarrisme local” podria haver tingut una bona conversa sobre flamenc i haver parlat amb alguns dels aficionats i amb el mestre de guitarra. I si, a més de pels bars, hagués tret el cap pels centres escolars d’alta complexitat que tenen al davant, hauria descobert un dels coles de primària amb les millors notes del país i un pati ple de nens amb cares indígenes que es diuen Marc, Pau o Biel. O que a l’institut del costat organitzaven un festival internacional de curts, i que els alumnes se’n van empassar més de 900 per fer una selecció digna de la Filmoteca. És per aquests nens i nenes, per aquests adolescents i per tots els professionals que es trenquen la cara per ells, que els relats prefabricats sobre el seu entorn suposen un càstig i una llosa més gran que viure en un barri superpoblat. Per sort, al barri tenim un Laboratori editorial i hem començat a editar la nostra pròpia revista.