En aquestes dates, la majoria de la població surt a comprar regals i tot tipus de decoracions nadalenques per a les seues llars. En una trentena d’establiments d’arreu de Catalunya, com la botiga Orígens al carrer del Carme de Barcelona o Ara Proximitat al carrer Alcalde Rovira Roure de Lleida, es pot adquirir una gran varietat de productes de confecció i articles per a la llar dels quals penja una etiqueta que no tothom coneix: “Made in CIRE”. Aquestes inicials fan referència al Centre d’Iniciatives per a la Reinserció, empresa pública adscrita al Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya que, segons la seua missió, té com a objectiu “donar segones oportunitats a les persones privades de llibertat a través de la formació i el treball”, i “contribuir a la reinserció d’un col·lectiu en risc d’exclusió social”.
Quasi la meitat de la població penitenciària a Catalunya treballa de forma remunerada pel CIRE duent a terme tasques internes dels centres, com la bugaderia, la cuina, l’economat o la neteja –el que els interns anomenen destins–, o en tallers productius ubicats dins dels mateixos centres penitenciaris o en naus externes –com el taller exterior ubicat a Raimat (Lleida), pel qual la Generalitat paga un lloguer de 165.883 euros a l’any. En aquests tallers s’elaboren productes de confecció, serralleria, fusteria, impremta i muntatge industrial, que van a parar a centres educatius o hospitals públics; però també es comercialitzen a empreses externes “a uns preus molt competitius” a través d’un catàleg que es pot trobar en el web del mateix CIRE, o bé es ven a botigues d’arreu del territori català mitjançant la marca pròpia “Made in Cire”. Segons dades facilitades pel Departament de Justícia, fins a 108 empreses privades han contractat mà d’obra, serveis o han adquirit productes del CIRE durant el 2019 a través de convenis de col·laboració. El volum de facturació generat supera els 15 milions d’euros.
108 empreses privades van contractar mà d’obra, serveis o van adquirir productes del CIRE el 2019
En una entrevista realitzada per un treball universitari de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat Pompeu Fabra en 2009, Xavier Farré –director de viticultura del Grup Codorníu–, que entre els anys 2000 i 2005 contractava una mitjana de cinquanta persones preses a l’any, reconeixia que una de les raons per les quals ho feia era perquè es tractava de “mà d’obra barata i molt flexible, no se signen contractes ni se’ls acomiada, simplement es truca al coordinador, es demana el nombre de persones que es necessiten per aquell dia i, si no es necessita a ningú, no venen i només es cobra per dia treballat”. En la mateixa entrevista, Farré argumentava que “els presos cobren menys que un treballador en llibertat, així que estalviàvem un euro per hora”. Preguntat per les denúncies d’explotació laboral d’alguns dels reclusos, s’expressava d’aquesta manera: “Hem de tenir en compte que la majoria de presos són d’un nivell cultural molt baix, i que aquest tipus de gent se sol sentir ràpidament explotada perquè es comparen amb gent que es troba en una situació molt millor”.
Tot i que la Directa ha sol·licitat al Departament de Justícia el llistat d’empreses que actualment mantenen una relació comercial amb el CIRE, l’organisme públic no ens ha facilitat aquesta informació. Segons la resposta del seu equip de premsa, “en aquests moments el CIRE es troba en una fase d’anàlisi i revisió”, i pretenen que d’ara en avant “les empreses assumeixen els corresponents compromisos per donar compliment als requeriments en l’àmbit de la transparència”, reconeixent de facto l’actual opacitat. Malgrat tot, algunes persones preses confirmen que estan treballant per empreses com El Caganer –que elabora figuretes tradicionals del pessebre mitjançant el treball de presos de Puig de les Basses–, Hygeco –filial de Mémora que s’encarrega de confeccionar sacs mortuoris a Mas d’Enric– o la multinacional alemanya Fischer.
D’aquesta informació no hi ha cap testimoni documental, ja que les persones preses no signen cap contracte quan comencen a treballar pel CIRE i, per tant, normalment no saben per a quina empresa ho fan. L’únic document que signen quan comencen l’activitat laboral és un certificat d’alta emés per la Junta de Tractament que els permet sortir dels mòduls per desplaçar-se a treballar, i una nòmina o full de producció amb les seues retribucions i cotitzacions a finals de cada mes. En cap d’aquests documents es fan constar les hores treballades.
Salaris i condicions laborals fora de la legalitat
Després de contactar amb una vintena de persones preses que treballen pel CIRE i analitzar-ne les nòmines, tant a tallers productius com a destins, el sou mitjà que perceben gira al voltant dels dos euros l’hora, amb unes retribucions mitjanes mensuals de 170 euros per mitja jornada i de 280 euros per una jornada completa, i en alguns casos –sobretot a destins– sense cap dia de descans a la setmana ni dies de vacances, tot i que sí que es fan constar en les nòmines.
A diferència del que és habitual a qualsevol altra feina, les persones que treballen dins la presó no estan subjectes a cap conveni, ja que la relació laboral del CIRE és especial i està regulada pel Reial decret 782/2001. Segons aquesta normativa, les retribucions es calculen “a partir d’una referència sobre el salari mínim interprofessional (SMI) vigent en cada moment i del rendiment de cada una de les activitats desenvolupades en els tallers, ja siga per hora o peça feta”. Tot i que el reglament és poc clar i no concreta un preu l’hora per les treballadores, les nòmines “d’operari base” a què hem tingut accés i els “fulls de producció” no arriben ni a una tercera part de l’SMI, que actualment és de 950 euros al mes. Des del Departament de Justícia no han confirmat ni desmentit aquesta situació, tot i que asseguren que “a partir de l’1 de gener del 2021 el mòdul retributiu de referència serà, com a mínim, del 50% de l’SMI”. Paradoxalment, dins de l’òrgan consultiu del CIRE hi ha una representació dels sindicats CCOO i UGT.
Segons expliquen les advocades Solange Hilbert i Andrea Alvarado, expertes en dret penal i laboral de la cooperativa IACTA Sociojurídica, “a banda d’aquests sous de misèria, les incapacitats temporals al CIRE no es contemplen”, és a dir, si una persona es fica malalta i no va a treballar, no cobra,i “resulta pràcticament impossible que a una persona presa li donen la baixa per accident laboral”, tot i que rarament es compleixen les normatives de seguretat als llocs de feina i resulta pràcticament impossible que es realitze una inspecció laboral dins del CIRE. “No es fan inspeccions en matèria de prevenció de riscos laborals perquè pràcticament no arriben denúncies i la inspecció de treball opta per no actuar d’ofici, tot i que podria fer-ho”, reblen. Des de IACTA també asseguren que si una persona agafa la baixa per un llarg període, el més normal és que l’acomiaden, i pel CIRE simplement suposa donar-la de baixa des de la Junta de Tractament com una decisió administrativa. “Per tant, no cal que li donen cap explicació quan l’acomiaden, ni té dret a cap tipus d’indemnització o compensació per part del centre”, conclouen.
La promesa de la reinserció, en sac foradat
Yolanda Avilés i Penélope Sánchez són dues dones que van passar per les presons catalanes i que actualment es troben en llibertat. Ambdues han treballat pel CIRE tant en destins interns com en tallers productius per a empreses externes. “Un cop pagues la teva condemna i decideixen que ja estàs rehabilitada, surts al carrer i t’adones que has treballat durant set anys de la teva vida sense cap dia lliure i més de vuit hores al dia, i que d’aquests anys només has cotitzat vuit mesos”, denuncia Avilés. Aquest fet, segons les advocades de IACTA, es deu “a la precarietat de les prestacions generades, que fa que cotitzen molt poc al tractar-se de jornades parcials i, sobretot, perquè tenen salaris molt baixos”.
El Caganer, una filial de Mémora o la multinacional Fischer, entre les beneficiades pel treball penitenciari
Sánchez, per la seua banda, comenta que quan va sortir de presó la van derivar a un pla de treball en Zona Franca a través del programa Reincorpora –impulsat per la Fundació La Caixa–, d’integració sociolaboral per a persones que surten de presó. “Em van donar d’alta com a persona discapacitada, tot i no ser-ho, perquè així l’empresa es beneficiara de les bonificacions”, detalla. Poc després va trobar una feina pel seu compte en una guingueta de platja. “Quan ja no treballava pel CIRE vaig haver d’aguantar com em continuaven perseguint, demanant contínuament partes de conducta a la meva cap. Estava en llibertat, però el CIRE era com un fantasma que em perseguia controlant en tot moment la meua vida laboral”, explica Sánchez.
Totes les persones preses entrevistades per aquest reportatge coincideixen a afirmar que el CIRE no compleix la seua funció de reinserció, de la qual fan promoció. “Una persona que treballa per a Fischer ficant cargols en una bossa durant sis hores al dia quina feina ha de trobar un cop fora?”, es pregunta una dona presa a Mas d’Enric que prefereix mantenir l’anonimat. “Els mateixos tècnics del CIRE estan d’acord que haurien de reforçar els aspectes i plans formatius que ajuden la persona a adquirir hàbits laborals i motivació per quan surti, i menys els productius i el voler fer negoci amb la força de treball de les persones preses”, afegeix.
Tot i aquestes condicions, resulta sorprenent com quasi la meitat de la població penitenciària a Catalunya treballa pel CIRE. Avilés i Sánchez expliquen que això es deu al fet que el treball en presó et dona accés a beneficis penitenciaris. “Al teu programa individual de tractament (PIT) normalment et marquen el treball com una prioritat; per tant, si no ho fas, et resultarà difícil poder accedir a una progressió de grau, a la reducció de pena o a permisos de sortida, i això provoca que molts cops el treball sigui un xantatge que es fa des de la institució, que està jugant amb tu contínuament”, es lamenten.
Les advocades Solange Hilbert i Andrea Alvarado expliquen que “a banda dels sous de misèria, les incapacitats temporals no es contemplen”
Algunes persones preses com Amadeu Casellas o Jaime Vicens han intentat denunciar des de dins aquestes vulneracions de drets laborals en diverses ocasions a través d’instàncies, denúncies i comunicats. Segons explica Vicens en una missiva –actualment es troba privat de llibertat a Puig de les Basses–, “als anys noranta un grup de presos ens vam mobilitzar per portar les nostres reivindicacions al Tribunal Suprem. Vam aconseguir forçar que ens concediren la cotització a la seguretat social i el dret a atur, però ens van tombar la petició de l’SMI. Les persones que vam encapçalar aquest moviment ens vam passar una bona temporada donant voltes per les presons catalanes i ens van ficar per sempre l’etiqueta d’irrecuperables i inadaptats al sistema penitenciari, amb totes les mesures regimentals que això suposa per a la nostra estada en presó”.
