El dilluns 3 de maig de 1937, a tres quarts de tres, un grup policial, comandat pel comissari general d’ordre públic Eusebi Rodríguez Sala, del PSUC, assaltava la central telefònica de la plaça Catalunya de Barcelona. L’operació sorpresa tenia el vistiplau del president de la Generalitat Lluís Companys, que a aquella hora acabava d’entrevistar-se a Benicarló amb el president del govern de la república espanyola, Francisco Largo Caballero. El cop es feia d’esquenes del conseller en cap Josep Tarradellas i suposava tota una provocació contra el comitè de control obrer de la central Telefònica que gestionava la instal·lació des del triomf de la revolució social que va aixafar el cop d’estat militar a Catalunya i el decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d’Indústries i Comerços, impulsat pel mateix Tarradellas des del govern.
Com a resposta, els treballadors de la Telefònica plantaven cara als ocupants i els comitès de barri de la CNT van iniciar una insurrecció amb barricades per tota la ciutat. L’objectiu reactiu era restituir l’autoorganització obrera instaurada el juliol anterior a la ciutat davant del desmantellament, peça a peça, dia a dia, per part Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i Esquerra Republicana, tot generant enfrontaments, controvèrsies i un gran desànim entre la classe treballadora.
La direcció de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, que practicaven “l’anarquisme institucional”, van iniciar una campanya radiofònica perquè la gent marxés a casa i acceptés les noves condicions, segons la qual tant la classe obrera com la mateixa Generalitat de Catalunya passaven a ser controlades pel govern de la república. Arran d’aquest episodi, conegut com els Fets de Maig, el mateix Largo Caballero serà apartat del govern i el control del Partit Comunista d’Espanya en sortirà reforçat amb el nou govern presidit per Juan Negrín des del 17 de maig.
El dimarts 4 de maig a les sis de la tarda, cinc joves llibertaris armats de Sant Andreu es preparaven per anar al Comitè Regional, a la Via Durruti número 32 (actual Via Laietana). Tenien un cotxe Hudson de 8 cilindres de color granat fosc amb matrícula de Madrid 53846. Potser eren al lloc habitual de reunió, a la porta de l’Ateneu Llibertari de l’Harmonia al carrer Josep Garcia, 126 (nom d’un treballador valencià emigrat a Barcelona, un dels primers morts al front) que ara es diu passeig de Fabra i Puig (per l’empresari fundador de la fàbrica Fabra i Coats).
Joan Calduch (20) conduïa el Hudson. Josep Villena (33) i Francesc Viviana (27) eren d’origen valencià, Joan A. Romero (24) era d’origen murcià i Cèsar Fernández (25) era nascut a Barcelona. Els cinc eren membres de les Joventuts Llibertàries de l’Harmonia, nou nom laic del barri de Sant Andreu del Palomar aquells anys.
Els cinc integrants de l’expedició de Sant Andreu van ser detinguts en el punt de control de la caserna Carles Marx, seu dels serveis militars del PSUC. En aquells moments hi havia una vintena de barricades al centre de la ciutat i un nombre similar escampades pels barris, sota el control dels comitès de barris de la CNT
Muntats al Hudson, arribaren al parc de la Ciutadella per la Gran Via de la URSS (ara avinguda Meridiana) vorejant-lo pel Passeig Pujades. Allí, a un lloc indeterminat del passeig, els van aturar a trets, segurament des d’una barricada o control. Dies després es va veure el Hudson de color granat fosc amb forats de trets dins la caserna Carlos Marx, malgrat que les diligències judicials mai no el van localitzar.
Aquesta caserna era la seu dels serveis militars del PSUC que ocupaven les casernes Roger de Llúria i Jaume I de l’exèrcit, així com la Intendència militar des de l’inici de l’intent de sollevament militar feixista. Les casernes havien esdevingut la seu de batallons de milicians antifeixistes, l’Escola de Comissaris de Guerra i el lloc de naixement de la columna Thaelmann, formada majoritàriament per brigadistes alemanys i austríacs. Les milícies del PSUC, com la Columna Carles Marx, formaven ja l’abril de 1937 la 27a Divisió de l’Exèrcit Popular de la República, coneguda popularment com La bruixa.
Els cinc integrants de l’expedició de Sant Andreu van ser detinguts en aquell punt de control. En aquells moments hi havia una vintena de barricades al centre de la ciutat i un nombre similar escampades pels barris, sota el control dels comitès de barris de la CNT.
Apareixen els cadàvers
El dissabte 8 de maig, entre dos quarts de vuit i les vuit, una ambulància de la Creu Roja “tipus francès”, amb la bandera blanca i amb la creu vermella de roba al frontal i pintada darrera, creua Pins del Vallès (nom laic de Sant Cugat) en direcció a Cerdanyola, acompanyada de dos vehicles, un d’ells cotxe i l’altre potser un camió. El seu pas és observat per diferents veïnes que no arriben a veure el moment en què la comitiva s’atura i descarrega els cadàvers al costat d’una vinya i un sembrat.
El diumenge 9 a les 10 del matí, el fotògraf Josep Ribatallada i Casamiquela del carrer Estació numero 13 de Cerdanyola va ser cridat per Mariano Tejero Regales, conseller de Defensa de Cerdanyola, per fotografiar dotze cadàvers que havien estat abandonats a la carretera a Bellaterra a uns 250 metres de la carretera als Pins del Vallès. El fotògraf va fer les fotos del cap i bust de cada un d’ells per separat. El sumari del cas conserva les sis fotos dels que aleshores eren encara considerats desconeguts (quatre d’ells seran identificats posteriorment). També fotografia els dotze cossos per separat a terra, panxa enlaire. De cada un d’ells recull fragments de roba que puguin ajudar a identificar-los. Es conserven sis fragments dels no identificats, un d’ells amb les sigles CNT brodades a la tela d’una granota blava.
Els detinguts de la caserna Carlos Marx
Si cinc dels cadàvers procedeixen de la topada al parc de la Ciutadella, els altres set cadàvers tenen una procedència diversa relacionada amb l’enfrontament dels col·lectius obrers revoltats amb militants del PSUC, la Guàrdia Nacional Republicana (nom de la Benemèrita Guàrdia Civil durant la guerra, al costat republicà), i el Cos de Seguretat i Assalt creat durant la Segona República espanyola, predecessor de les actuals unitats antiavalots. Juntament amb els Mossos d’Esquadra i militars de l’Exèrcit Popular de la república, també militants comunistes, d’Esquerra Republicana i d’Estat Català s’oposen als integrants dels comitès de barri de la CNT, l’antiestalinista Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), l’organització dels Amics de Durruti (la facció més revolucionària de l’anarcosindicalisme) i d’altres petits grups revolucionaris trotskistes.
Barcelona i Catalunya estan en vaga general des de la tarda del dilluns 3 de maig. Els tramvies, el metro i els autobusos estan aturats. Les autoritats criden a la calma per la ràdio mentre els tiroteigs, l’ocupació d’edificis i l’arribada de milers de Guàrdies d’Assalt procedents de València van sufocant l’enrabiada per l’ocupació policial de la telefònica de la plaça Catalunya.
Barcelona i Catalunya estan en vaga general des de la tarda del dilluns 3 de maig. Els tramvies, el metro i els autobusos estan aturats. Les autoritats criden a la calma per la ràdio mentre els tiroteigs, l’ocupació d’edificis i l’arribada de milers de Guàrdies d’Assalt procedents de València van sufocant l’enrabiada per l’ocupació policial de la telefònica de la plaça Catalunya
Als incidents a Barcelona moriran més de 200 persones, segons els recomptes dels historiadors Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya: “Els Fets de Maig de Barcelona es produeixen dins la setmana que va del dilluns 3 al dissabte 8. Una relació dels caiguts en cada un dels dies ens dona: dilluns dia 3, un total de 7 morts; el dia 4 un total de 78 morts; el dia 5, un total de 56 morts; el dia 6, un total de 45 morts; el dia 7, un total de 17 morts, el dia 8, un total de 5 morts, el dissabte 9, un total de 6 morts; diumenge 10, un total de 3 morts, i dilluns 11, 1 mort”.
Les principals topades van tenir lloc els dies 4, 5 i 6, i els finats dels darrers dies serien pocs. L’aspecte de la relació nominal presenta 191 persones identificades i 27 per identificar, és a dir, desconegudes. Això vol dir que en fer-se l’acta de defunció s’ignorava judicialment la identitat de la víctima.” Aquestes 218 persones, no inclouen les víctimes de les represàlies posteriors a la setmana de lluita, ni tampoc dels fets ocorreguts a comarques.
Els altres assassinats a la caserna Carlos Marx
El dimarts 4 de maig, uns desconeguts prenen l’arma que duia el ferroviari de la CNT Agustí Lasheras Cosials. Tenia 25 anys i vigilava la via fèrria de sortida i entrada de l’Estació de França, a prop del parc de la Ciutadella. Segurament és confós amb un insurrecte i sembla que acompanya als que l’han detingut amb la pretensió de recuperar l’arma. Arriben a la caserna Carlos Marx de la qual no en sortirà viu. Morirà d’un tret a la cama i un al cap, segons l’autòpsia practicada al cementiri de Cerdanyola. La seva mare, Carme Cosials, amb qui vivia al carrer Correu Vell 7, 4rt primera, el reconeix entre les fotos dels assassinats desconeguts.
El dimecres 5 al matí, un grup de quatre andreuencs decideix anar al centre de la ciutat. El grup el formen Lluís Carreras Ortín (19) que vivia al carrer Ignasi Iglesias 115 baixos, Antoni Torres Marín (20) que vivia al carrer d’Arquímedes 100 baixos, Lluís del Valle Mandileuna (32) que vivia al Passeig Josep Garcia 134 primer i Francesc Boscadas Navarro, xofer de l’advocat cenetista Ángel Samblancat i Salanova, que vivia al carrer Montpeller 6 baixos.
Els quatre van sortir del barri de Sant Andreu en direcció al centre de Barcelona. No hi arribarien. Pel camí s’aturarien al Poble Nou on, aconsellats pel veïnat, van continuar a peu desarmats i van deixar el cotxe. S’hi van afegir dos joves més. En arribar al parc de la Ciutadella, des d’una barricada, van donar-los ordres de lliurar-se i al mateix temps la Guàrdia Nacional Republicana va començar a disparar. Lluís del Valle i Francesc Boscadas i els dos joves incorporats al grup es van dispersar i escapolir.
El dimarts 4 de maig, uns desconeguts prenen l’arma que duia el ferroviari de la CNT Agustí Lasheras Cosials, que vigilava la via fèrria de sortida i entrada de l’Estació de França, a prop del parc de la Ciutadella. Segurament és confós amb un insurrecte i sembla que acompanya als que l’han detingut per recuperar l’arma. Arriben a la caserna Carlos Marx de la qual no en sortirà viu
Antoni Torres, amb ferides d’armes de foc, va ser traslladat a l’hospital militar que hi havia al carrer Tallers 77, a tocar a la plaça Universitat de Barcelona. Treballava a la Hispano Suïssa de Sant Andreu. Era l’incòmode testimoni viu supervivent i en llibertat del que havia passat i quan el jutge especial el va voler interrogar descobreix, amb sorpresa, que havia mort el dijous 13 de maig.
De fet, es pot considerar Torres com la víctima número 13 de les dues topades, la del 4 i la del 5 de maig. Segons l’autòpsia, Carreras va morir d’un tret al cap. És el sisè dels dotze cadàvers abandonats a Cerdanyola. Era sergent de milícies i alumne de l’Escola Popular de Guerra, ubicada a l’Escola Pia de la Bonanova, però fins al 4 de maig era al llit amb una inflamació a la galta.
Un dels dos morts no identificats dels dotze podria ser un dels dos joves de Poble Nou que s’havien afegit al grup procedent de Sant Andreu, però no deixa de ser una possibilitat sense confirmació. Un dels dos cadàvers no identificats tindria uns 18 anys i l’altre uns 55-60.
Per arribar a la dotzena, en queden tres: Carles Alzamora Bernad (27 anys) ferroviari detingut també prop del parc de la Ciutadella, Santos Carré Poblet (30) cenetista del Poble Sec i Joaquim Martínez Ungría (18) de les Joventuts Llibertàries de Gràcia.
Per arribar a la dotzena, en queden tres: Carles Alzamora Bernad (27 anys) ferroviari detingut també prop del parc de la Ciutadella, Santos Carré Poblet (30) cenetista del Poble Sec i Joaquim Martínez Ungría (18) de les Joventuts Llibertàries de Gràcia
Davant del jutge especial, uns amics de Carles Alzamora, els germans Juan i Josep Muñoz Aparicio, declaren que al matí del dimarts 4 de maig, el membre de la Columna Durruti que estava a Barcelona de permís i viva amb la seva parella Maria Cabanellas, practicant de la mateixa Columna, al carrer de les Tàpies 15 primer, es dirigeix a l’Estació de França acompanyat d’altres persones per tal de retornar al front. Es produeix un tiroteig que els obliga a refugiar-se als porxos de les cases del front de l’estació ferroviària. Alzamora és l’únic que no té un tret al cap i en canvi té, en el moment de l’autòpsia, ferides embenades. Segons la declaració de la seva parella, Alzamora havia estat a la barricada dels revoltats de l’Estació de França els dies 3 i 4 de maig.
Tampoc no se sap on, com i quan va ser detingut Santos Carré Poblet. Vivia a Poble Sec, al Passatge Serrahima 4, 2n 1a. Era pare de quatre criatures, adobador d’ofici i de la CNT. Fins al matí del divendres 7 havia anat a la feina cada dia. Es dona el fet que a casa seva van ser detinguts posteriorment dos membres de la Secció Bolxevic-Leninista d’Espanya (SBLE), un grup seguidor de Lev Trotski. Per l’autòpsia, Santos va ser cosit a trets d’arma de foc al cap, al tòrax i a la regió glútia. No se sap com i on.
Els germans Martínez Ungria
El primer de juliol, Maria Luisa Ungria Cucalón, reconeix el cadàver del seu fill, Joaquin Martínez Ungria, entre les fotografies que els mostra el Jutjat especial dels dotze assassinats. A la seva declaració afirma que el dilluns 3 de maig el seu fill va marxar a la feina després de dinar i que, a través del seu fill Melcior, va saber que havia estat detingut l’endemà prop del parc de la Ciutadella per Guàrdia Nacional Republicana i la Guàrdia d’Assalt i portat al Parlament de Catalunya i posteriorment a la caserna Carlos Marx. Allí li negaren a la mare que hi haguessin detinguts.
El divendres 7 de maig, el seu germà gran, Alfredo Martínez, dirigent del Comitè regional de les Joventuts Llibertàries, desapareix quan tornava cap a casa seva al capvespre després d’haver passat hores intentant que es calmessin els ànims. Aquest destacat llibertari havia estat al costat dels dirigents cenetistes partidaris de la continuïtat de la col·laboració institucional. És a dir, no formava part dels revoltats.
Pels documents judicials, se sap que Joaquim tenia divuit anys i vivia amb la seva mare al carrer Ausiàs March 36 amb els seus germans Melchor i la seva germana Glòria. Cap d’ells fa referència a la desaparició d’Alfred Martínez, però diferents persones l’associen a l’aparició dels dotze cadàvers el dissabte 8 de maig.
A la seva declaració, la mare de Joaquín Martínez Ungria afirma que el dilluns 3 de maig el seu fill va marxar a la feina després de dinar i que, a través del seu fill Melcior, va saber que havia estat detingut l’endemà prop del parc de la Ciutadella per Guàrdia Nacional Republicana i la Guàrdia d’Assalt i portat al Parlament de Catalunya i posteriorment a la caserna Carlos Marx
L’escriptor llibertari Ramón Liarte Viu va deixar escrit en una narració sobre els fets de Maig que Alfredo Martínez havia estat assassinat també pels estalinistes. A la narració, Eusebi Rodríguez Sala, comissari general d’ordre públic i recalcitrant estalinista, manifesta a Ramiro Rueda (personatge figurat, l’alter ego de Liarte) en el decurs d’un interrogatori: “Lo vas a pagar caro. Vas a correr la misma suerte que Alfredo Martínez, tu amigo de correrías”.
De fet, si Alfredo estigués entre els morts desconeguts, hauria estat identificat pels tres membres de la família que van participar a les diligències com a testimonis o la parella d’Alfredo, Conxa Liaño Gil, activista destacada de Dones Lliures. Es pot sumar el desaparegut a aquest cas. Si es pot considerar que Antoni Torres va morir a l’hospital amb el número 13, Alfred Martínez en seria el desaparegut número 14.
L’acció de la justícia
L’aparició dels cadàvers a Cerdanyola coincideix amb el final dels Fets de Maig i l’inici de la repressió contra el POUM, les Joventuts Comunistes Ibèriques, les persones irreductibles de CNT, FAI, Dones Lliures i les Joventuts Llibertàries.
La notícia de la troballa dels cossos és colpidora. El dilluns 10 de maig Josep Vidal Lecha és designat Jutge Especial per esclarir l’autoria dels dotze assassinats. El magistrat de l’Audiència de Barcelona té aleshores 30 anys i és un jurista catalanista prestigiat que ha col·laborat en el restabliment de les garanties processals amb Andreu Nin, Conseller de justícia la tardor del 1936 i líder del POUM. Nascut a Reus el 1907, Vidal marxarà a l’exili el 1939 i morirà a Nova York amb 75 anys.
Totes les indagacions porten a la caserna Carlos Marx, seu inaccessible dels estalinistes catalans, però el jutge especial no escorcollarà el cau que va retenir els dotze detinguts. Tot el sumari és extremadament curós excepte en aquesta prova indagatòria que no s’arriba ni tan sols a plantejar pel fet que no hi ha cap acusació formal contra els autors.
S’investiga la identitat dels morts, les circumstàncies prèvies a la seva detenció, però no s’ha arribat a entrar a l’indret de detenció il·legal, excepte per confirmar que el vehicle de color granat fosc no és ja a la caserna. Un únic document de la caserna informa el jutjat especial que Antoni Torras no ha estat atès a la caserna.
S’acaba la insurrecció
“El dia 7 al matí Barcelona va canviar d’aspecte”, relata Agustín Guillamón al seu llibre Insurrección. Las sangrientas jornadas del 2 al 7 de mayo de 1937. “Els treballadors van abandonar les barricades. Les van enderrocar totalment o parcialment. Es retiraven a casa, però mantenien les armes, amb gran pesar i enuig del govern de la Generalitat. Les barricades de la contrarevolució seguien en peu, intactes i armades. Les patrulles dels guàrdies d’Assalt desarmaven els treballadors aïllats i trencaven carnets”.
Per proposar el mutu desmantellament de les barricades, els joves anarquistes van avançar desarmats des de la Portaferrissa i el carrer Cucurulla (on hi havia la seu les Joventuts Llibertàries) fins a la plaça del Pi, on estava la Guàrdia d’Assalt. Van passar diverses hores fins que els d’Assalt van acceptar tal acte pacificador.
“El centre de la ciutat semblava un campament militar: barricades protegien els edificis o tancaven els carrers; les finestres i balcons estaven coberts per sacs de terra, mobles o matalassos. La població respirava alegria i, després de tres dies de tancament forçós pels continus tirotejos, es llançava al carrer per proveir-se, per tafanejar, per parlar i prendre el sol i es feien cues per passar per entre les barricades. Els nens jugaven a la revolució. En cafès i bars es discutia”.
Cap al migdia es van produir alguns incidents a la Boqueria i al carrer de Sant Pere, provocats pels guàrdies d’Assalt, però la sensació general era que la tranquil·litat havia tornat per quedar-se. Al vespre es van sentir trets al Portal de l’Àngel i Arc de Triomf i el cotxe en què viatjava Federica Montseny va ser tirotejat, ferint un dels seus acompanyants.
Cap al migdia es van produir alguns incidents a la Boqueria i al carrer de Sant Pere, provocats pels guàrdies d’Assalt, però la sensació general era que la tranquil·litat havia tornat per quedar-se. Al vespre es van sentir trets al Portal de l’Àngel i Arc de Triomf i el cotxe en què viatjava Federica Montseny va ser tirotejat, ferint un dels seus acompanyants
“Segons els acords assolits, els presos de cada bàndol havien de ser posats en llibertat immediatament. Així ho van fer els cenetistes, començant pels 600 guàrdies civils detinguts a Sants, però nacionalistes i estalinistes es van mostrar més ronsers i menys decidits. Dies més tard es va constatar que molts llibertaris continuaven presos”. “A partir de les set de la tarda, les tropes arribades de València van desfilar per la Diagonal i el Passeig de Gràcia. Només quedarien en peu les barricades que el PSUC havia volgut conservar per mostrar-se i demostrar als altres qui havia guanyat. L’ordre burgès, de sempre, tornava a regnar a Barcelona”, remata Guillamón.
L’autòpsia dels dotze cadàvers es va fer al cementiri de Cerdanyola el dimarts 11 de maig amb l’assistència del metge titular acompanyat d’un altre metge de la població, del metge titular de Ripollet i del forense del partit judicial de Sabadell.
Segons es pot llegir al document de l’autòpsia, el jutge especial interroga els metges per saber si hi ha senyals de violència “a més de les ferides per armes de foc”. Els perits contesten clarament que després “d’un minuciós reconeixement no han observat senyals de violència que indiquin tortura”. Hi haurà diferents versions al respecte. El deteriorament físic dels cadàvers podrien ajudar a aquesta acusació, però el que es clar és que alguns d’ells han mort únicament per trets al cap. És a dir, que no van ser afusellats i rematats amb un tret de gràcia, com es podria creure. De l’autòpsia es recuperen diferents bales que són examinades pels perits armers que identifiquen com bales del calibre 7,65 mm de pistola automàtica i calibre 7 mm de màuser o mosquetó. Tampoc no se sap on van ser liquidats ni quant de temps van passar dins l’ambulància.
L’autòpsia dels dotze cadàvers es va fer al cementiri de Cerdanyola el dimarts 11 de maig amb l’assistència del metge titular acompanyat d’un altre metge de la població, del metge titular de Ripollet i del forense del partit judicial de Sabadell
El diari del POUM La Batalla, del dissabte 15 de maig, afirmava que “examinats detingudament els dotze cossos van poder observar que la seva mort havia estat d’un mode no tan sols violenta sinó després d’horribles suplicis a jutjar per les mutilacions, masegaments i cops terribles que presentaven”. La dirigent cenetista Frederica Montseny, en la mateixa direcció, afirmava al míting del 21 de juliol que els dotze estaven “horriblement mutilats, amb els ulls fora i les llengües tallades”.
La CNT de Sant Andreu s’encarregà de l’enterrament dels sis del barri. La Directa ha identificat els nínxols concrets on van ser enterrats i que van canviar de mans. El cadàver d’Antoni Torres també reposa a Sant Andreu. Els sis que es van quedar al cementiri de Cerdanyola van ser enterrats a una “fossa situada entre l’angle de la sèrie 1a i 2a, a 3 metres de distància de la paret”.
L’11 d’agost del 1937, el jutjat especial acordà que “atès que s’han practicat totes les diligències que s’han cregut necessàries per a la determinació sumarial i llurs circumstàncies declara conclús aquest sumari”. Els criminals mai no van estar ni tan sols convocats a declarar i no van ser detinguts. L’ordre havia vençut. Tant la revolució com la guerra, com la mateixa autonomia de Catalunya, s’havien perdut.
