i ha dos tipus d’amics en aquest món. Els que, si no poden venir, s’anul·la la sortida al moment i els que, si fallen, però alguns dels altres poden, la sortida es fa igualment. En Marc M. P. pertany a la primera categoria. O hi pertanyia fins fa dues setmanes, quan va tancar-se més de deu hores al dia a la seva habitació cercant per internet de forma obsessiva l’etimologia de les paraules procedents de l’àrab.
Els pares d’en Marc no es van arribar a conèixer. No pas perquè la seva concepció fos el resultat d’una inseminació artificial, sinó tot el contrari. Els seus pares, quan van néixer, ja es coneixien. Les famílies respectives gaudien d’una íntima amistat i tots dos havien estat concebuts pràcticament al mateix dia. Com a mínim, això és el que van decidir el dia en què mútuament es van confessar que estaven feliçment embarassats. L’alegria conjunta va ser tan gran que, de forma natural, van començar a bastir un futur per als dos projectes que venien de camí. Així doncs, quan aquests plançons van arribar a l’adolescència, van donar per fet que seguirien el seu futur junts. Fer una altra cosa hauria estat anar en contra del destí que estava escrit des del principi dels temps. Cal dir, en honor a la veritat, que els sentiments de l’un i de l’altra no eren tan harmònics com s’havia pronosticat. La mare d’en Marc es va enamorar del seu pare el dia que als dos els van seleccionar per participar en un concurs de la televisió local. Ella havia guanyat gràcies al fet d’haver estat capaç de crear una frase amb atzucac, atzagaiada, atziac i atzar en només vint-i-set segons. Ell va obtenir un consolador segon premi per quatre maleïts segons. Les males llengües atribueixen a aquest fet tota la crisi que vindria després.
El cas és que deu mesos i quatre segons més tard, en Marc arribava a aquest món envoltat de quatre avis que l’esperaven a so de bombo i platerets com si es tractés del mateix messies i d’uns pares que es miraven l’escena evangèlica acabats de despertar d’una llarga letargia del destí. “De debò que havia de ser això? En quin moment he decidit ficar-me en aquest atzucac?”.
En Marc va néixer amb els ulls blaus i una mata de cabell negre com el carbó –o com es podria dir en aquest relat, com l’atzabeja– heretat de la branca materna. De la paterna, va heretar la facilitat per tenir singlot i el gen p250GAP, que el convertia en candidat potencial a l’esquizofrènia. Però això, en Marc, que acaba de fer els disset anys, encara no ho sap. De moment el tenim cercant desesperadament al diccionari etimològic i complementari l’entrada sobre l’origen d’atzeituní, una paraula, no cal dir-ho, que mai s’havia pronunciat en aquella casa. Si fos capaç de llegir el seu futur a més de la ment de les dues mallerengues que cada matí es mengen les engrunes del seu jardí –qui diu engrunes, diu atzeroles–, en Marc sabria que aquell gen i una de les darreres atzagaiades del seu pare serien el que, dues setmanes més tard, el posarien en mans de l’Equip d’Intervenció en Psicosi Incipient (EIPI) per iniciar un tractament ben precoç del que tot apunta a ser un trastorn psicòtic. Per què ell i no un altre? Coses de l’atzar.
En Marc va néixer amb els ulls blaus i una mata de cabell negre com el carbó –o com es podria dir en aquest relat, com l’atzabeja– heretat de la branca materna. De la paterna, va heretar la facilitat per tenir singlot i el gen p250GAP, que el convertia en candidat potencial a l’esquizofrènia
El primer que va voler saber la psicòloga de l’EIPI quan van aconseguir que s’acostés al Centre de Salut Mental, va ser si hi havia antecedents a la família. A banda d’un destí ben marcat, ell no en coneixia. Hi havia això dels rampells del pare. I de l’avi sempre n’havien dit que tenia un bei i potser sí que havia passat temporades tancat a algun lloc, però al seu pare sempre li havien dit que se n’anava a treballar a França. Quan per fi li va demanar què el preocupava, en Marc M. P. va respondre que el tema requeria posar-la en antecedents i que els orígens del seu malestar remuntaven a les acaballes del segle XII. La psicòloga va puntualitzar que per una primera visita a la sanitat pública tenien quaranta-cinc-minuts i que, si de cas, en fes cinc cèntims i que ja se’n faria una idea. No cal dir que els quaranta-cinc minuts van donar per una lleu introducció al món medieval i que van haver de deixar la invasió musulmana per a sessions següents.
Al mateix moment d’aquella primera entrevista, un grup de recerca del Max Planck Institute de Leipzig, encapçalat pel neurocientífic Emil Stobbe, juntament amb col·laboradors d’altres centres de recerca alemanys, demostrava, en una publicació científica, que la piuladissa dels ocells reduïa l’ansietat i afectava positivament l’estat d’ànim de les persones. Potser pel fet de viure al camp envoltats d’atzavares i refilets d’ocells, les ànsies d’aquest gen atziac que els avantpassats havien inclòs en el testament, es van apaivagar. Si més no, no es van manifestar en una intensitat que requerís un ingrés. Aquesta dada, però, no es podrà comprovar mai perquè en Marc M. P. i el doctor Emil Stobbe no s’arribaran a conèixer. Aquests dos sí que mai del món.
El cas és que, a mesura que avançava la invasió musulmana en les sessions de teràpia, que es van alternar amb algun psicofàrmac per empènyer una mica la Reconquesta, aquesta dèria per l’etimologia va passar a ser una afició d’una època, podríem dir-ne, infausta. I en Marc M. P., lluny de continuar tancat a casa, va poder començar la universitat i matricular-se, això sí, en el Grau en Estudis Àrabs i Hebreus. Quan es va graduar, va seguir els seus estudis de doctorat amb els mateixos resultats brillants.
El dia que en Marc M. P. va presentar la seva tesi, els seus pares i els quatre avis, que encara gaudien d’una bona salut i amistat, no van poder dissimular l’emoció, sobretot quan al final els va dedicar el treball i els va mirar amb aquells ulls blaus, d’un blau celeste. De fet, si no fos pel seu origen persa, en diríem fins i tot d’un atzur brillant.
