Per raons de seguretat, Joan Carles de Borbó i el seu fill Felip sempre van viatjar separats: per garantir la continuïtat de la corona en cas d’accident fatal. El migdia del 4 d’agost de 1973 aterraren amb dos reactors Mystere a la base aèria de Son Sant Joan, a Mallorca. En un hi viatjaven la llavors princesa Sofia amb el seu fill, i a l’altre, el pare amb les dues filles. Faltaven dos anys per la mort de Francisco Franco i la família de Joan Carles, designat futur cap d’estat pel dictador el 1968, començava a exhibir davant l’opinió pública el seu perfil regi. Després de la rebuda per part de les autoritats locals, enfilaren carretera amb un Seat 1430 familiar fins a la que havia de ser, durant més de quaranta anys, la seva casa d’estiueig: 33.000 metres quadrats de terreny i un palau aixecat damunt d’un penya-segat a la costa de Cala Major, a Palma.
Des d’aleshores i fins avui, Marivent ha esdevingut l’exemple més paradigmàtic als Països Catalans del conjunt de palaus i immobles singulars de titularitat pública que són d’ús gairebé exclusiu per a la casa reial borbònica repartits per tot l’Estat espanyol, ja sigui per a estades oficials o bé per a viatges amb finalitats privades o d’esbarjo. Majoritàriament es tracta de residències adscrites a l’Administració General de l’Estat a través de la societat pública Patrimoni Nacional, que gestiona els béns assignats a la casa reial borbònica. Però, en els casos de Marivent o del barceloní palauet Albéniz, la titularitat correspon a altres administracions: el Govern balear o l’Ajuntament de Barcelona, respectivament.
L’edifici principal de Marivent va construir-se en tan sols dos anys, però no estava destinat a ser un palau reial. Fou un encàrrec del pintor i col·leccionista d’art d’origen egipci Ioannes Saridakis a l’arquitecte Guillem Forteza, i serví de residència de l’artista fins a la fi dels seus dies. Tres anys després de la seva mort, l’any 1966, la vídua cedia l’edifici i els terrenys a la Diputació Provincial de Balears, però amb la condició de complir la darrera voluntat de Saridakis, que havia deixat escrit que Marivent havia de “destinar-se a perpetuïtat a la instal·lació d’un museu d’art provincial i a serveis culturals i d’ensenyament i ensinistrament artístic complementari” i, en cas que no es dediqués a aquest ús, “en un període superior a sis mesos, el palau haurà de retornar-se al seu donant o als hereus”.
L’antic propietari de Marivent va cedir l’edifici per a usos culturals i d’ensenyament i no com a palau reial
Fins a l’any 1973, la ciutadania mallorquina disposà d’aquest museu a Marivent. Però, la diputació provincial i l’autoritat franquista acordaren que l’edifici era el lloc idoni per a l’estiueig de la família principesca i els el va cedir. “Per motius de seguretat”, va deixar d’estar obert al públic. L’any 1986, quan el conjunt ja havia passat a mans de la nova administració autonòmica, va culminar un litigi que havia iniciat l’hereu de Saridakis, José Carlos Herman Marconi, qui, tot i haver renunciat al seu dret de propietat sobre el palau mentre fos utilitzat pel cap de l’estat, reclamava els béns de Marivent per haver incomplert l’acord de la cessió a l’antiga diputació. La sentència fou favorable i va recuperar “1.300 obres d’art de diverses èpoques, una biblioteca de 2.000 volums i un centenar de mobles”.
Passaren els anys i Marivent es va fer petit per a la monarquia. Les bodes i els naixements dels nets impulsaren la rehabilitació d’habitatges circumdants al palau. El més gran és Son Vent, destinat a les estades de l’aleshores príncep Felip. Una casa adjacent, cedida el 1992 per l’Exèrcit de l’Aire, va ser reformada al complet el 2004, any de la boda de l’hereu de la corona amb Letícia Ortiz Rocasolano. La modernització va costar més de mig milió d’euros, que va ser sufragat pel Govern balear, mentre que Patrimoni Nacional es va encarregar fonamentalment de les decoracions interiors. Les llavors infantes Elena i Cristina disposaren també d’habitatges propis dins del complex, d’uns 200 metres quadrats cadascun.
Cada estiu s’hi trasllada una petita cort de personal de servei de la Zarzuela comandada pel cap de la Casa del Rei
Cada estiu, a més, es trasllada a Marivent una petita cort de personal de servei de la Zarzuela comandada pel cap de la Casa del Rei, actualment Jaime Alfonsín. S’instal·len a la Masia, una antiga edificació que va ser reformada per allotjar aquesta dotació de personal i on s’ubica la sala de premsa del tradicional despatx protocol·lari que manté el rei amb el president del govern espanyol. Igualment, s’hi construïren uns apartaments entre els pins de la primera línia de mar que han servit per a personal de la Zarzuela i algunes visites. El complex de Marivent també compta amb un heliport, situat en una esplanada de l’estació naval de Porto Pi, i una drassana per a la tercera versió del iot reial Fortuna.
El conjunt residencial de Marivent continua sent propietat del Govern balear i la seva gestió recau sobre la Conselleria de Presidència. Durant més de quaranta anys la despesa de Marivent ha estat tot un misteri: només els grups polítics amb representació al Parlament balear tenien accés a consultar alguns aspectes relacionats amb l’administració del palau. Amb la creació del portal de transparència de l’administració autonòmica comencen a aflorar dades de la partida concreta que s’hi destina. El pacte de progrés que governa l’autonomia des del 2015 va prometre una reducció dràstica de la despesa destinada al complex reial. Des del 2015, segons els comptes oficials, el cost s’ha reduït en un 37%. Així, sempre segons la informació oficial, el 2019 ha estat el primer exercici en molt de temps en què la partida destinada a Marivent ha estat inferior al milió d’euros, situant-se en 979.260 euros, tot i que la despesa final dels darrers tres anys ja era inferior: l’any 2017, d’1.297.671 euros pressupostats se’n van gastar 983.341; el 2018 se’n gastaren 863.078 i l’any passat es tancà l’exercici amb una despesa de 557.671 euros.
Marivent ja no és el que era. Any rere any es van reduint els dies que hi passa la família monàrquica, i cada cop és més normal que ho facin de forma fragmentada i per separat. L’abdicació i posterior retirada de Joan Carles I de l’activitat pública –amb més tirada a la vida social que el seu fill–, l’escàndol judicial d’Iñaki Urdangarin i les tensions familiars han minvat molt la capacitat de dinamització social dels borbons en l’àmbit de la jet-set mallorquina. La reina emèrita Sofia és l’única que fa un ús regular de la residència.
El 2017, també seguint un compromís electoral dels partits que formen el Govern balear, s’arribà a un acord amb la família reial per obrir una part dels jardins de Marivent al públic: 9.155 metres quadrats, amb més de quaranta varietats de plantes i dotze escultures cedides per la família de l’artista Joan Miró. Però per a un sector de la societat illenca no és suficient. Tot i que des de les primeres estades hi ha hagut mostres de disgust i concentracions a les portes del palau reclamant la tornada del museu, sempre minoritàries, fa dos estius es va crear la plataforma Arruix Borbons, entre les exigències de la qual hi ha “la restitució del Museu Saridakis a Marivent”. El col·lectiu ha organitzat algunes concentracions de protesta en actes públics que comptaven amb presència de membres de la família reial. Manel V. Domènech, membre d’Arruix Borbons, explica que segueixen treballant i “estem preparant novetats que veuran la llum quan sigui el moment”.
L’herència de l’antic regne de Mallorca
Un lloc habitual de les concentracions de rebuig d’aquesta plataforma han estat les recepcions que cada estiu ofereix el rei i la seva família a les autoritats i a una representació de la societat balear al palau de l’Almudaina. Situada davant de la seu de Palma, l’Almudaina és, de fet, la residència oficial de la monarquia a Mallorca. Construcció d’origen àrab (Al-Mudayna, que podria traduir-se com a ‘fortalesa’), es creu que va alçar-se sobre uns antics fonaments romans després de l’arribada musulmana a la ciutat, l’any 903, quan Madina Mayurca s’incorporà a l’emirat omeia de Còrdova. La residència fortificada per als valís o governadors de l’illa fou reconvertida en palau reial després de la conquesta per part de Jaume I. Al llarg dels segles, el palau ha orbitat al voltant de totes les dinasties titulars dels regnes de Mallorca i posteriorment d’Espanya.
Actualment és l’únic edifici dels Països Catalans que forma part del conjunt immobiliari adscrit a la Corona espanyola i administrat a través de Patrimoni Nacional. Però l’activitat de la família reial hi és molt limitada. Joan Carles I hi organitzava cada estiu un sopar amb autoritats locals. En canvi, Felip VI ha substituït el convit per una recepció oficial més discreta, on el primer any acudí una representació àmplia de la societat balear, però en els posteriors s’hi ha prioritzat la presència d’autoritats polítiques i militars. És habitual que aquest dia s’organitzin davant les portes del palau concentracions antimonàrquiques i també mostres d’adhesió a la família borbònica. L’ús principal de l’immoble és militar, ja que una ala sencera –l’antic palau de la Reina– està sota tutela del Ministeri espanyol de Defensa i hi alberga l’antiga Capitania de l’Exèrcit a les Balears (actualment Comandància). Patrimoni Nacional també explota turísticament la fortalesa, que es pot visitar amb una entrada general de 7 euros (o una bonificació de 50 euros que permet entrar a tots els immobles adscrits a la monarquia durant un any). Segons fonts del consorci públic, també es posa a disposició de la ciutadania l’antiga capella per celebrar-hi casaments.
De Pedralbes a Montjuïc
Però la família borbònica té una altra residència oficial als Països Catalans, en concret a Barcelona, encara que l’ús que en fa és molt més puntual. Construït poc abans del 1929, l’avui conegut com a palauet Albéniz formava part de la remodelació urbanística que es va engegar a la muntanya de Montjuïc coincidint amb l’Exposició Universal d’aquell any. Concebut d’entrada com un lloc de repòs de la família d’Alfons XIII en les estones mortes entre els actes oficials de la fira, no hi van passar mai la nit, ja que amb aquesta finalitat els Borbons disposaven des del 1926 d’un palau oficial a Barcelona, el de Pedralbes, inaugurat gràcies a una donació d’Antoni Güell, marquès de Comillas, quatre anys abans.
Després del certamen es va projectar reconvertir el pavelló de Montjuïc en un museu de la música, pla fallit, però que va deixar un bust escultural d’Isaac Albéniz i el nom del compositor de Camprodon lligat a l’edifici per a la posteritat. Després d’uns anys d’abandó durant la República i el primer franquisme, el 1952 es va habilitar com a residència del nunci apostòlic cardenal Dell’Acqua, màxima autoritat vaticana durant el Congrés Eucarístic Internacional que tingué lloc aleshores a Barcelona. Durant uns anys el recinte es va destinar a residència puntual de personalitats internacionals que visitaven la ciutat: el president dels Estats Units Richard Nixon o el rei Constantí de Grècia figuren en la nòmina d’hostes il·lustres. Els llavors prínceps Joan Carles i Sofia hi van pernoctar per primer cop el 1971, desestimant el palau de Pedralbes, que aleshores era lloc de residència oficial de Franco a Barcelona. Però, quan va morir el dictador, van optar definitivament per Montjuïc com a lloc d’estada a la capital catalana.
L’avui conegut com a palauet Albéniz formava part de la remodelació de la muntanya de Montjuïc del 1929
Just abans de l’aterratge principesc, l’alcalde Josep Maria Porcioles va encarregar una ampliació a fons de l’edifici, amb l’afegit d’una nova nau travessera. També es va fornir amb un destacat programa artístic i decoratiu, amb obres traslladades d’altres museus i col·leccions: pintures de Ramon Casas o Joaquim Vayreda, entre altres noms destacats de la pintura catalana moderna. El vestíbul principal està decorat amb una cúpula encarregada a Salvador Dalí, que representa una al·legoria de la sardana. També hi llueixen una sèrie de tapissos realitzats a partir de cartrons originals de Goya. Alhora, es va reformar el jardí exterior per conferir-li un aire pretesament versallesc, que es va batejar amb el nom del poeta Joan Maragall. El total del conjunt consta de 4.241 metres quadrats segons el catàleg d’edificis de titularitat municipal de Barcelona.
El pavelló s’utilitza només per a les visites oficials dels regnats de Joan Carles I i Felip VI, que han estat comptades. El rei emèrit, en els seus nombrosos viatges privats a la capital catalana, per motius mèdics o d’altra índole, usava la residència de la seva filla Cristina de Borbó o altres allotjaments. Amb tot, l’activitat s’hi ha reduït molt durant els últims anys: des de la intervenció reial posterior al referèndum independentista de l’1 d’octubre de 2017, Felip i família només s’han hostatjat a Montjuïc en dues ocasions, sempre envoltades de protestes ciutadanes. En la darrera visita, el 4 novembre de 2019, es va decidir –per raons de seguretat– que fessin nit directament a l’Hotel Juan Carlos I, on l’endemà tenia lloc l’entrega de premis de la Fundació Princesa de Girona.
L’Ajuntament de Barcelona no reflecteix als seus comptes com una partida específica la despesa que ocasiona el recinte monàrquic. Els últims cops que hi apareixia van ser en els comptes anuals del 2015, que recullen unes obres de remodelació per una quantia de 38.813 euros, i en els del 2017, amb quatre contractes menors destinats a obres de manteniment i auditoria de l’equipament, que es van assignar per un valor conjunt de 59.995 euros. Malgrat la poca activitat, el palau segueix sent d’utilització preferent per a la monarquia mitjançant un contracte de cessió d’ús amb l’Ajuntament. El consistori també l’utilitza puntualment per a algunes recepcions oficials, com a les guardonades amb els Premis Gaudí o amb els Premis Ciutat de Barcelona. Des de l’any 2009, amb algun parèntesi, també s’han obert les portes d’algunes de les sales durant la festa major de la Mercè, que han rebut per resposta llargues cues de visitants. El novembre passat, Òmnium Cultural va reclamar a l’Ajuntament que obrís el palauet a entitats culturals de la ciutat perquè hi poguessin dur a terme activitats i que es trenqués la cessió amb la monarquia. Dies després, una moció en la mateixa línia presentada per Junts per Catalunya a la comissió municipal de Presidència va ser rebutjada. Només ERC hi va donar suport i Barcelona en Comú s’hi va abstenir.
Refugi de muntanya a peu de pista
A part de les residències públiques oficials, la família Borbó entesa en sentit ampli disposa, des de fa 35 anys, d’un altre refugi d’ús exclusiu al cor del Pirineu. El 1984, la direcció de l’estació d’esquí de Baqueira Beret, d’on Joan Carles I era client habitual des de deu anys abans, va decidir posar a la seva disposició una casa de doble planta i garatge.
La presència règia cada Nadal al complex hivernal de la Vall d’Aran es va convertir durant anys en tot un esdeveniment social que arrossegava una veritable cort de vips des de la capital de l’Estat espanyol, reconvertides en esquiadores de compromís, entre elles l’expresident del govern José María Aznar. De forma més discreta, la mansió també fou usada per altres branques de la família, com Iñaki Urdangarin, que s’hi refugiava sovint durant els anys 2012-1013, quan ja havia esclatat el cas Nóos, que l’ha acabat condemnant a presó. Com a rei, Felip VI només s’hi ha allotjat en dues ocasions: la darrera, sense família, només acompanyat d’alguns amics, va ser el gener de l’any passat. L’actual monarca ha optat per practicar l’esquí alternant diversos complexos d’altres llocs de l’Estat espanyol, on s’allotja en hotels. L’accionariat de l’empresa explotadora de Baqueira Beret està dominat per la família Serra Farré, que controla l’asseguradora Catalana Occidente.
Territori borbònic
Els béns propietat de l’Estat espanyol vinculats a la monarquia s’administren a través de Patrimoni Nacional, un ens amb estructura d’empresa pública. Sota tutela d’aquesta dependència hi ha patrimoni immobiliari, però també fons d’art i documentals. La nòmina d’immobles inclou els anomenats “llocs reials”, entre els quals s’inclouen fins a vuit palaus, començant pel Palau Reial de Madrid (seu oficial de la institució monàrquica, encara que només usat puntualment per a recepcions i actes solemnes) o el d’El Pardo (que va ser residència del dictador Franco). El palau de la Zarzuela, residència oficial de la monarquia, també forma part de Patrimoni Nacional, tot i no constar al catàleg de “llocs reials” per no considerar-lo un edifici arquitectònicament significatiu. També estan sota adscripció de la monarquia una desena d’immobles d’ús religiós, com el Reial Monestir de San Lorenzo de El Escorial (on s’ubica el panteó funerari dels Borbons) o la basílica de la Santa Creu del Valle de los Caídos (feta construir pel Caudillo), i alguns paratges naturals. Però no totes les cases administrades per Patrimoni Nacional tenen interès monumental ni són visitables: també està sota la seva tutela l’anomenada residència de la Mareta, a l’Illa de Lanzarote, una casa a primera línia de mar feta construir a finals dels anys setanta pel rei Hussein de Jordània, el qual la va regalar a la família reial espanyola, que l’ha usada com a residència d’esbarjo d’ús privat.
