Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Tony Doherty, fill d’una víctima del Diumenge Sagnant

"L’odi és un monstre que et devora"

/ Arxiu

Tenia nou anys quan el seu pare, Paddy, de 31, moria a causa d’un tret disparat per un soldat britànic mentre participava en la marxa que la comunitat catòlica realitzava el 30 de gener de 1972 pels carrers del barri de Bogside de Derry, la segona ciutat nord-irlandesa. La manifestació, convocada per l’Associació pels Drets Civils contra la decisió de Londres d’empresonar les persones sospitoses de pertànyer a l’Exèrcit Republicà Irlandès (l’IRA), va deixar tretze persones mortes, sis de les quals menors d’edat, i una trentena amb ferides de diversa gravetat, algunes atropellades per tanquetes del primer batalló de paracaigudistes britànic, responsable de l’acció. Paddy va deixar vídua i sis fills, un dels quals, Tony Doherty, explica en diversos llibres la discriminació que suportava la població catòlica arran de l’ocupació anglesa. The Skelper and Me, últim volum de la seva trilogia, ens evoca a la lluita de les víctimes perquè s’encausin els responsables d’un crim que ha marcat la història del poble irlandès.


El teu pare, Paddy Doherty, va ser un dels catorze assassinats en el Diumenge Sagnant. Quines imatges conserves d’aquell dia?

Els records han quedat dispersats en petits moments, com el soroll dels soldats patrullant per Derry o el silenci a casa mentre la mare em deia: “El pare és mort. Ha estat afusellat per l’exèrcit”.


Quan vas decidir explicar la teva història?

Als anys vuitanta, però amb més detall a This Man’s Wee Boy, on parlo d’un nen de la meva classe, Damien Harkin, que va morir esclafat per un vehicle de l’exèrcit britànic el juliol de 1971. L’endemà, el pare em portava a l’església per encendre-li una espelma. A partir d’aquest fet –i gràcies al suport de Stephanie, la meva parella– vaig començar a parlar del Diumenge Sagnant i altres situacions viscudes en la meva infantesa.


Has pogut recuperar moments que abans no sabies interpretar?

Ho he recordat quan tocava instruments improvisats a partir d’una llauna de galeta o anava pels carrers caçant rates amb el Dandy, el meu gos. També he redescobert el pare, que s’havia enfrontat a un soldat a la porta de casa, i la mare. Tots dos van esforçar-se per donar-nos a mi i els meus germans la millor vida possible.


Arran del Diumenge Sagnant vas implicar-te en l’IRA. Com va anar?

Allò va traçar un camí directe perquè m’hi afegís. Odiava les incursions que l’exèrcit britànic i la Policia Reial de l’Ulster, integrada majoritàriament per protestants, feien als nostres barris. I la mort del pare va incrementar aquest sentiment, de manera que vaig trobar en l’IRA l’única sortida sensata.


Després d’un temps a la presó, amb altres familiars vas gestar la iniciativa per aclarir el succés…

Sí, perquè l’informe Widgery publicat el mateix any atribuïa la massacre a un atac previ de l’IRA, quan era completament fals. Encara em sorprèn que no es realitzés una investigació seriosa fins al 1998, i més tractant-se de la matança de civils més important causada a Europa per un exèrcit controlat des de l’Estat.


Aquell any, gràcies a les vostres pressions, es va constituir la Comissió Saville, que el juny de 2010 va presentar un document de 5.000 pàgines que conclou que l’acció va ser “injustificada i injustificable, sense previ avís ni provocació anterior”. Consideres que s’ha resolt el cas?

“El Diumenge Sagnant és la matança de civils més important causada a Europa per un exèrcit estatal”

M’ha permès saber qui va assassinar el meu pare. És el soldat F., a qui també s’acusa d’haver matat cinc persones i ferir-ne quatre. De fet, el van entrenar per matar en un marge de deu minuts i dins d’una zona perimetrada. Però és injust que només se l’hagi processat a ell.


Amb tot, l’aleshores primer ministre Cameron va demanar perdó en nom del govern. Esperaves el gest?

El més important seria que el Regne Unit reconegués el dany que ha causat a Irlanda i al conjunt de països que ha tingut sota domini colonial. Fins que no ho faci passaran coses com el Brexit, un projecte sorgit d’una comprensió errònia del paper que el país hauria d’haver ocupat en la història.


Creus que el Brexit pot obrir la porta a la unitat d’Irlanda i altres processos emancipadors?

De moment ha canviat la naturalesa del debat sobre Escòcia i el nord d’Irlanda, territoris on la majoria de la població –incloent-hi treballadors unionistes– aspira a una nova governança al marge de Londres. Escòcia ja ha abandonat el Regne Unit en termes psicològics; només cal que ho faci políticament.


Avui treballes per la pau al Health Living Centre Alliance. El temps cura les ferides?

Soc creient i, al final, t’adones que l’odi és un monstre que et devora i que el futur exigeix garantir justícia i drets humans a tothom. Però això vull que s’aclareixin tots els drames viscuts al nord d’Irlanda.

Article publicat al número 493 publicación número 493 de la Directa