A Catalunya s’ha obert un intens debat al voltant de la prova pilot per a la implantació de l’assignatura de religió islàmica. Alguns arguments a favor de la seva implantació provinents de posicions d’esquerres són precisament els que més sorprenen i, si em permeteu la frivolitat, recorden un acudit que Woody Allen cita a la pel·lícula Annie Hall. Hi ha dues senyores grans en un hotel i una diu: “Que dolent que és el menjar!”, i l’altra respon: “Sí, i les racions són tan petites!”.
S’ha parlat d’inclusió, d’eliminar els privilegis de l’Església catòlica, de reconeixement. La implantació de l’assignatura de religió islàmica no suposa una millora en la inclusió dels infants de famílies musulmanes. Com pot esdevenir inclusiva la separació dels alumnes per motiu de les creences dels seus familiars? Com separar uns alumnes afavoreix el reconeixement de l’altre? La segregació per motius de creença només pot afavorir la construcció d’identitats comunitaristes, en un espai que ha de vetllar per la igualtat, la convivència, i el coneixement i reconeixement mutu. L’escola de vegades té dificultats per incorporar la diversitat, per generar vincles amb famílies d’orígens diversos, però l’assignatura de religió islàmica no trenca aquestes fronteres. Separant no incloem. L’statu quo queda intacte.
La implantació de l’assignatura de religió islàmica tampoc no elimina els privilegis de l’Església catòlica, potser amb el monopoli, però els privilegis continuen indemnes i inclús es reforcen. Incorporar una altra assignatura de religió no només no qüestiona el paper de la religió a l’escola sinó que l’amplia i consolida, malgrat el context de creixent secularització. Segons recollim a l’Informe Ferrer i Guàrdia 2020, el 52% dels joves entre 18 i 24 anys no són creients, enfront del 10% dels majors de 65 anys.
La implantació de l’assignatura de religió islàmica tampoc no elimina els privilegis de l’Església catòlica, potser amb el monopoli, però els privilegis continuen indemnes i inclús es reforcen
L’Església catòlica continua sent, sens dubte, la gran privilegiada de l’actual context normatiu marcat pel Concordat signat entre l’Estat i la Santa Seu el 1979, en què se sustenta l’obligatorietat d’oferir religió catòlica a les escoles, entre altres prebendes. Els acords amb les confessions d’especial arrelament, signats el 1992 i que donen cobertura a la prova pilot, recuperen alguns dels elements del Concordat per a aquestes altres confessions, però estan lluny dels privilegis amb què compta la primera. I tots ells representen només unes formes de creença obviant altres conviccions.
El lliure exercici de la religió i de la formació religiosa ha de ser garantit, però ha de produir-se fora del currículum i de l’horari lectius. La finalitat de l’escola no pot ser inculcar dogmes de cap confessió religiosa, els quals sovint entren en contradicció amb la resta de continguts impartits a l’escola, basats en la ciència, els drets humans o la igualtat de la dona. Tot i això, el fet religiós, en la seva diversitat de manifestacions, ha de tenir un espai que permeti entendre la literatura, la història o la filosofia. Ha d’estar, per tant, vinculat de forma transversal a les diferents disciplines.
Que l’escola sigui laica és la principal garantia perquè esdevingui plural. Les escoles han de vetllar pels drets dels infants a l’autonomia i a la lliure consciència i han de fonamentar-se en els drets humans, en la pluralitat i en l’assumpció i el respecte a la diferència i a la diversitat. L’escola ha d’educar basant-se en valors ètics, humanistes, no sexistes i democràtics. És per això que és necessària la derogació del Concordat del 1979 i la revisió dels acords del 1992 amb les confessions d’especial arrelament. Només així avançarem cap a una societat que reconegui i integri les diverses formes d’estar i d’entendre el món, garantint un marc comú per al respecte i la convivència.
