A finals del mes de juny, el ministre d’Afers Exteriors egipci, Sameh Shoukry, i el cap de la diplomàcia de la Unió Europea (UE), Josep Borrell, van signar a Luxemburg un document que defineix les grans línies mestres de la relació entre el Caire i Brussel·les fins al 2027, entre les quals el tema migratori és un dels eixos fonamentals. L’acord de prioritats entre les parts es va signar després d’una trobada en què van participar diversos alts càrrecs de la diplomàcia dels 27.
Una de les qüestions que adreça el document resultant de la reunió és la cooperació en matèria de migració. Tal com constata l’escrit, la UE i Egipte mantenen una cooperació “sòlida, estratègica
i integral” en aquest àmbit, i Brussel·les reconeix a l’administració del Caire una “gestió eficaç” de les fronteres i uns “resultats positius” en el control dels moviments migratoris “irregulars” i en l’acollida d’un “gran nombre de refugiats”. La UE també va anticipar que continuarà donant suport als “esforços d’Egipte” en aquesta línia i que, d’acord amb les sol·licituds del Caire, intensificarà el seu compromís i assistència financera en el camp de la gestió de fronteres. Fora del text va quedar qualsevol menció a les sistemàtiques vulneracions de drets de les refugiades internacionals comeses per Egipte i documentades per diversos grups de defensa dels drets humans.
Uns dies abans de la publicació de l’acord bilateral va transcendir que una de les agències que probablement es beneficiarà d’aquest augment de l’ajuda financera en matèria migratòria és la guàrdia costanera egípcia. Segons un acord paral·lel que estan ultimant Brussel·les i el Caire, que ha estat difós pel digital EU Observer, aquesta agència rebrà en els mesos vinents 80 milions d’euros per frenar l’augment d’arribades de població procedent d’Egipte a les costes d’Itàlia que s’ha registrat durant el primer semestre d’enguany. L’ambigüitat del text, però, deixa entreveure que serà el Caire qui decidirà com utilitzar bona part de l’ajuda rebuda, la qual cosa genera seriosos dubtes sobre un possible doble ús per reprimir també veus crítiques amb el règim d’Abdel Fattah al-Sisi.
A finals de març, segons la Plataforma de Refugiades a Egipte, les autoritats del Caire van deportar per la força 31 refugiades eritrees, de les quals no se n’ha sabut res més
A més, poc després de signar-se el document de prioritats, l’organització independent Plataforma de Refugiades a Egipte va alertar que les autoritats del país havien començat el procés per deportar per la força 21 sol·licitants d’asil eritrees i una de iemenita, detingudes en diferents comissaries de la província d’Assuan, al sud del país. Entre les afectades, que asseguren enfrontar-se a greus riscos als seus estats de procedència, hi havia dos menors.
Topall a l’èxode eritreu
Els motius principals que semblen haver portat Brussel·les a estrènyer les relacions amb el Caire en matèria de migracions, com a part de la seva estratègia d’externalitzar el control de fronteres, inclouen –a banda de l’augment d’arribades a Itàlia– el rol que juga el país àrab en el control de fluxos migratoris a l’est i el nord d’Àfrica. Pel camí, la UE ha optat no només per obviar, sinó també per reforçar i legitimar l’agressiva política migratòria i de control de fronteres d’Egipte, que inclou abusos sistemàtics com detencions il·legals de refugiades i persones en moviment, maltractaments i deportacions.
Un cas paradigmàtic d’aquesta política és el tracte rebut per les refugiades procedents d’Eritrea. Des de l’estiu de l’any passat, les autoritats egípcies han deportat a la força més d’una setantena de persones originàries d’aquest estat després de retenir-les durant llargs períodes de temps de forma arbitrària, en condicions inhumanes i negant-les el dret a tramitar la sol·licitud d’asil, segons han denunciat diverses organitzacions. A més, de totes elles se n’ha perdut el rastre des que foren deportades a Asmara, la capital d’Eritrea.
El darrer cas que ha pogut documentar la Plataforma de Refugiades a Egipte va produir-se a mitjans del mes de març, quan les autoritats egípcies van deportar per la força 31 refugiades eritrees des del Caire fins a Asmara. A finals de maig, la mateixa plataforma va alertar que s’havien iniciat els procediments per deportar a Eritrea unes altres vuit sol·licitants d’asil, tot i que l’organització desconeix si finalment han estat expulsades. En el moment de publicar aquest article tampoc se sap el destí de les 31 deportades el mes de març i d’un ciutadà iemenita que es trobava en similars condicions.
L’Estat egipci ha rebut una ajuda milionària i assistència directa de la Unió Europea per millorar la coordinació amb Frontex, la policia fronterera de la UE
En el cas de les eritrees, que figuren entre les principals comunitats de refugiades del món, els principals motius que les empenyen a marxar del seu país inclouen abusos brutals contra els drets humans i una crisi econòmica profunda. També el reclutament indefinit en un sistema de servei nacional estricte i de treballs forçats de l’Estat, que grups de drets humans i una comissió d’investigació de l’ONU han qualificat d’“explotació i esclavisme”. La comissió de l’ONU també ha documentat com aquelles que són retornades al país després d’haver-ne fugit són sistemàticament detingudes, empresonades i maltractades.
Un dels principals destins de les qui, malgrat tot, n’acaben fugint, ha estat tradicionalment Egipte, on el president Al-Sisi insisteix que gairebé no hi ha refugiades com a tal, perquè el país les considera hostes. Tot i que molts elogien la seva retòrica, grups de defensa dels drets humans remarquen que la denominació de refugiada és en realitat vital, perquè defineix un estatus legal que garanteix una sèrie de drets. De manera que, com que no la reconeix, l’Estat egipci està, de fet, evitant haver de fer-se responsable de cobrir les necessitats bàsiques d’aquestes persones.
Abusos sistemàtics
En paral·lel a aquesta dinàmica, la Plataforma de Refugiades a Egipte ha pogut documentar més de 200 casos de persones d’origen eritreu que es troben en centres de detenció supervisats pel Ministeri de l’Interior després d’haver estat arrestades en entrar a territori egipci de forma irregular per tramitar la seva sol·licitud d’asil. D’altra banda, aquesta organització també va comptar més de 40.000 persones, entre potencials refugiades i migrades, arrestades en trànsit migratori entre el 2019 i mitjans del 2021 a les diferents fronteres del país, tot i que no està clar si es tracta d’una xifra precisa ni del destí de totes elles.
El que sí que es coneix, en canvi, és que el tracte rebut per les protagonistes de casos de detenció arbitrària sol incloure la negació del seu dret a conèixer els càrrecs que se’ls imputen, a un judici amb garanties, a disposar d’assistència legal i a presentar una sol·licitud d’asil a les oficines locals de l’agència de l’ONU per a les refugiades (ACNUR). A més, solen confinar-les en cel·les petites, en condicions inhumanes, sense rebre una alimentació ni una assistència mèdica adequades, sense poder fer exercici i sovint sense llum solar ni visites familiars, segons les denúncies de l’activisme prodrets humans. En els darrers mesos, a més, aquest tracte ha acabat sovint en deportacions forçoses, que van començar a accelerar-se per a les persones eritrees l’estiu passat.
De fet, un grup d’expertes de l’ONU ja va expressar a finals de 2021 la seva profunda preocupació per la deportació forçosa de diverses persones de població d’origen eritreu a Egipte, i va recordar que aquelles que fugen de l’estat de la Banya d’Àfrica i són després retornades són considerades “traïdores” i sovint les detenen només arribar, les torturen i les retenen en condicions punitives.
Un grup d’expertes de l’ONU ja va expressar l’any 2021 la seva profunda preocupació per la deportació forçosa de dpersones de població d’origen eritreu a Egipte, i va recordar que aquelles que fugen i són després retornades són considerades “traïdores” i sovint les detenen només arribar
Els casos de persones en moviment que no procedeixen d’Eritrea, per contra, estan menys documentats, en part degut a la sensibilitat de la qüestió i a l’opacitat del règim egipci. Però es tracta d’una praxi aparentment generalitzada entre persones d’altres nacionalitats, almenys africanes, segons han documentat grups de drets humans i han relatat a la Directa diverses persones de procedència eritrea. La Plataforma de Refugiades a Egipte, al seu torn, també ha denunciat que algunes unitats de les forces de seguretat egípcies arresten de forma sistemàtica refugiades sudaneses i les obliguen a treballar per a elles temporalment abans d’abandonar-les al desert.
Malgrat aquesta allau de denúncies, la UE ha preferit fins al moment mirar cap a una altra banda i continuar estrenyent vincles amb Egipte en matèria migratòria i de control de fronteres en àmbits com el finançament, la formació i l’assessorament. Egipte també ha rebut com a part d’aquesta cooperació una ajuda milionària i assistència directa per part de Brussel·les per millorar la coordinació amb Frontex, la policia fronterera dels 27.
En aquesta línia, a mitjans del mes de novembre, la comissària d’Assumptes de l’Interior de la UE, Ylva Johansson, va deixar clar durant una visita oficial al Caire que Brussel·les “està disposada a aprofundir en la cooperació, amb suport financer, en matèria de migració en tots els seus aspectes”, sense fer cap crítica de la política egípcia. Només tres dies després de la visita, les autoritats egípcies van deportar a la força set refugiades eritrees, entre les quals hi havia cinc menors. No se n’ha tornat a saber res més.
