Era 20 de febrer de 2003. I per a molts, aquella data ha quedat registrada en l’hipotàlem de la memòria de forma inesborrable, com un punt vital de no-retorn i com un lloc estrany des d’on continuar desbrossant cada escomesa del present. Era 20 de febrer, sí. De 2003. Els carrers d’arreu, especialment a Barcelona, s’havien omplert feia pocs dies amb milers de persones protestant contra la guerra il·legal a l’Iraq, esperonada pel trio criminal de les Açores. Només cinc dies després, crònica local de la guerra contra la llibertat d’expressió, desenes de guàrdies civils encaputxats, de matinada i esbotzant portes, tancaven l’únic diari imprès en llengua basca, Euskaldunon Egunkaria. Un diari comunitari que havia nascut el 1993 des de l’impuls civil, social i popular de la comunitat bascoparlant. El tancament duia la rúbrica infame del jutge Juan del Olmo de l’Audiència Nacional i la benemèrita marca inconfusible del duc d’Ahumada. Vint anys no són res, deia en Jordà. Però també ho poden ser tot. I encara són un abisme i un laberint. Un mai no s’ha refet, és com si encara fóssim allà sense solució de continuïtat i tot plegat opera encara com una ferida oberta, permanent i silent. Qui ens rescabalarà dels nostres anys de desinformació i desmemòria? Al meu país la puja no sap ploure.
Efecte mirall, les lliçons d’ahir retrunyen en l’avui, són moltes i revisitar-les avui sota l’excepcionalitat penal viscuda els darrers cinc anys esclareix pèssimament unes quantes coses. Al capdavall, avís als navegants, el que es pot dir als quatre vents és que tots els perpetradors d’aquell tancament –el jutge que ho ordenà, els guàrdies civils denunciats per tortures, els polítics que van prémer el botó, la infinita llarga llista de complicitats mediàtiques canalles que ho van aplaudir– viuen encara en la més absoluta impunitat. Tots cobren encara de l’Estat i alguns deuen estar ja jubilats i tot. Raó d’estat, pensió d’estat. Que el resultat final del periple judicial fos una absolució categòrica en tota regla no ens hauria de fer oblidar totes les impunitats que, 20 anys després, encara arrossega el cas. I això que la sentència de la mateixa Audiència Nacional reblava que el tancament no tenia “cap habilitació constitucional” –tant com dir que va ser inconstitucional– i que, en un cas jurídicament antològic, valorava el testimoni de l’horror i qualificava de versemblants les denúncies per tortures interposades per cinc responsables dels diaris: “l’especial rellevància de les denúncies per maltractaments i tortures”, “compatibles amb els informes mèdics i forenses emesos”, “no hi va haver un control judicial suficient i eficient de les condicions d’incomunicació”. Per poder llegir allò, val la pena recordar-ho, van passar set anys kafkians. Set anys d’espera acusats de terrorisme. Contradicció i paradoxa alhora, com a prova del cotó de l’escassa qualitat democràtica de l’Estat, els millors penalistes ja ens havien advertit que el màxim de justícia que podíem esperar era allò. I que allò, especialment respecte a la tortura, ja era molt i quasi una fita. En qualsevol cas: tancar un diari surt de franc. Aquest és el dràstic resum.
Tots els perpetradors d’aquell tancament viuen encara en la més absoluta impunitat. Tots cobren encara de l’Estat i alguns deuen estar ja jubilats i tot. Raó d’Estat, pensió d’Estat
Més proves gens edificants que ressonen en l’espill del temps. Atès que fa res que Vox ha volgut criminalitzar Fermin Muguruza pel seu merescut nomenament als premis Goya celebrats a Sevilla, caldrà recordar que un altre dels punts més foscos d’aquells dies intensos i nefastos de fa dues dècades, va passar també pel món de la cultura. Fermin Muguruza va guanyar aleshores un merescut premi Max. La gal·la era a Madrid. Però quan va recollir el premi i va dedicar-lo solidàriament als treballadors i treballadores d’Egunkaria, el que se’n va endur va ser una vergonyosa xiulada. Els que xiulaven no eren pas de Vox –ni tan sols existien, només niaven en molts angles cecs de l’Estat. Perquè els que menystenien, insultaven i se’n fotien de la denúncia del tancament d’un diari, eren ben bé els adalils del “No a la guerra” del progressisme del moment. L’hemeroteca audiovisual encara recorda aquella vergonya, que explica encara tantes altres coses i condensa el pou negre sense fons del que ens descobrirà avui i sempre el cas Egunkaria.
Contrapunt imprescindible. Vint anys després, com a recer i esperança, sí que es pot afirmar categòricament que l’Estat mai no va poder impedir que un diari en llengua bascar arribés cada dia al quiosc. L’endemà del tancament, ja havia sorgit Egunero, nascut en negra nit de les mans de mil complicitats i solidaritats. Donosti va acollir pocs dies després una de les majors mobilitzacions que recorda. I pocs mesos després, naixia el que avui encara és Berria, rere un potentíssim procés de subscripció popular participat per 20.000 persones que va recollir milions d’euros. La força de la gent contra la fosca de la raó d’estat. L’altra història desobedient sempre.
Quan Fermin Muguruza va recollir el premi Max i va dedicar-lo solidàriament als treballadors i treballadores d’Egunkaria, el que se’n va endur va ser una vergonyosa xiulada del progressisme del moment
Contrapunt català. Jurídicament, més enllà d’una sentència on la justícia espanyola es condemnava a si mateixa, la raó democràtica d’Egunkaria va tenir altres dos contrapunts, un europeu i un català. Gairebé deu anys després, octubre de 2012, el TEDH va condemnar el Regne d’Espanya per no investigar les tortures denunciades per l’estimat Martxelo Otamendi –i això que el 2003, Martxelo havia dit “no vull justícia d’aquí a deu anys, la vull ara”. Aquella sentència és l’únic bri de reparació real que ha obtingut tota la causa. El contrapunt català també aporta un bri molt més sòlid, durador i solidari, perquè vam alçar la veu en rigorós directe i no deu anys després. La societat catalana va ser l’única que va alçar la veu i es va bolcar massivament en suport a Egunkaria. “Sou l’oasi on agafar aire”, ens deien els treballadors del diari.
La societat catalana va ser l’única que va alçar la veu i es va bolcar massivament en suport a Egunkaria. “Sou l’oasi on agafar aire”, ens deien els treballadors del diari
Es va posicionar en contra el Parlament de Catalunya, tots els diaris editats en català –gràcies sempre, Antoni Franco– van denunciar-ho i els mitjans públics no van callar res, es va constituir la Plataforma per Egunkaria, integrada per 100 entitats, Santa Maria del Pi va acollir un acte impressionant i, la diada de Sant Jordi de 2003, es van repartir gratuïtament 30.000 exemplars d’una edició catalana del diari –Egunkaria endavant– que tenia el suport d’Òmnium, de la CAL, de la CGT, de la CSC, de la USTEC, de CCOO i UGT, de l’Euskal Etxea de Barcelona i de desenes i desenes d’entitats i personalitats. Vam fer el que podíem i el que calia. En aquell diari solidari, l’Espinàs deia concís: “La paraula diari ve de dia. I quan surt un diari es fa una mica de llum. Els militants de la foscor no ho suporten”.
Contrapunt vital. Quedaran sempre els altres noms. En aquells dies infaustos, insurrecció antiautoritària contra l’Estat, es va forjar una xarxa indissoluble que encara avui perdura. Vint anys després, l’abraçada més gran per a tots vosaltres, Martxelos i Joanmaris, Vicents i Ritas, Loreas i Gurutzes, Iñakis i Xabiers, Antonis i Gabrielas. Perquè sí: la soca més s’enfila com més endins pot arrelar. Zurekin gaude.