L’arribada de la pandèmia mundial ha agreujat la crisi mai tancada que vivia el sistema econòmic i la cerca de solucions que ens proposen es redueix bàsicament a una: fabricar més i més diners del no-res per regar tota l’economia, mà a mà, entre, diguem, “el diner fort” del Banc Central Europeu (BCE) i la generació del diner-deute de la banca privada.
El cop d’estat financer perpetrat per les elits financeres europees amb el Tractat de Maastricht en la creació de l’euro va suposar que els estats renunciessin al dret sobirà de crear diners per finançar la despesa pública i es proveïen d’aquest recurs pagant un interès en els mercats de capitals generats per la banca privada en l’economia real. El límit en la generació de deute per la banca es troba en la seva comptabilitat creativa (Basilea), l’engany de la reserva fraccionària i un llarg etcètera que, com tothom sap, ha portat a un creixement espectacular del deute al nostre país i al món sencer. La crisi hipotecària del 2007 és un exemple.
La solució a la crisi del 2007 va ser precisament la intervenció dels bancs centrals, comprant deute sobirà dels estats i deute hipotecari als bancs i deute corporatiu a un selecte grup de multinacionals a canvi de diner fort del BCE. Els bancs i empreses cobraven aquest diner nou del BCE que rebia aquells títols de deute. És l’anomenada expansió quantitativa (QE), que ara s’ha tornat un programa il·limitat en el temps. Avui, aquesta intervenció suposa que el balanç del BCE hagi crescut espectacularment fins a cinc bilions d’euros en títols de deute i la mateixa quantitat en diner nou al circuit financer. Aquests cinc bilions suposen ja el 42% del PIB de l’eurozona. Per entendre’ns, si l’Estat espanyol no hagués perdut el dret sobirà de fabricar diners, convertint en deute la despesa pública, seria el BCE qui el compraria directament doncs el BCE no té cap restricció per fer diners del no-res ni tan sols en reserves d’or.
El límit en la generació de deute per la banca es troba en la seva comptabilitat creativa (Basilea), l’engany de la reserva fraccionària i un llarg etcètera que ha portat a un creixement espectacular del deute al nostre país i al món sencer
O sigui, les voltes del BCE s’han convertit en un abocador de tots els deutes incobrables en un cicle ad infinitum. El Banc Central Europeu convertit en el Banc Dolent del continent.
La resposta a l’”Enfonsament de l’Economia pel Monotema” del coronavirus són les impressores del BCE traient fum per comprar els deutes impagables en mans de la banca privada i les grans empreses. Però si els diners es creen del no-res, la solució buscada per tancar la crisi actual i la del 2007, que de manera molt resumida hem esbossat aquí, despulla molts mantres com: per a què pagar impostos? Per a què treballar si podem tenir diners gratis? Això explica el perquè de la renda garantida i una llarga llista que ens apropa a la clau de volta de les desavinences a la Unió europea per si es mutualitzen els deutes o passem per l’adreçador del poder a l’ombra de la banca europea sobre els estats i els parlaments.
El problema de l’Estat espanyol, italià o grec és que el seu deute contra la banca privada ha crescut espectacularment, ofegant els pressupostos públics, provocant la deflació de salaris i la consolidació fiscal per honorar els privilegis de les elits financeres. La riquesa creada pel treball de les classes treballadores i populars paga plusvàlues només en l’economia productiva i l’habitatge si no en la infinitat d’operacions financeres que no escapen al panòptic creat entorn de la banca privada.
Llavors els discursos dels Governs i dels mitjans de comunicació que d’aquesta crisi ens en sortirem totes juntes, brillantment expressada en els aplaudiments a les bates blanques o els cants d’òpera des del balcó a l’hora del confinament, són fabules tan boniques com inútils.
L’executiu de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias anunciava plans que resumidament salvaven els ingressos dels bancs amb les hipoteques i dels arrendadors amb els lloguers
Una mostra d’això han estat les mesures per fer front a les despeses en habitatge de les llars amb hipoteques i lloguers. L’executiu de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias anunciava plans que resumidament salvaven els ingressos dels bancs amb les hipoteques i dels arrendadors amb els lloguers. Salvaven, per tant, al mercat immobiliari via endeutament de les llars vulnerables per fer front a les despeses d’un bé essencial com és l’habitatge. Per tant, eren les classes treballadores o l’Estat – via ajuts a les llars afectades – amb l’endeutament públic qui pagava els plats trencats.
Pedro Sánchez no va optar, per tant, per la via de legislar per llei la condonació dels deutes hipotecaris de les llars vulnerables a càrrec de la banca espanyola que té collat l’Executiu en tenir a les seves mans la clau del deute públic i la prima de risc sobirana. Ni tampoc per la condonació dels deutes de lloguer a càrrec del poderós lobby immobiliari espanyol, que sobreviu des dels temps immemorials de la frase del franquisme ministre d’Habitatge: “queremos una España de propietarios que no de proletarios!”
Una mostra d’això és que el pla per pagar els lloguers arribava tard, el 2 de juny, i amb una partida de 1.200 milions en forma de crèdits que generosament només la banca pot crear del no-res i altres 120 milions que els banquers també es cobraran per interessos i despeses de gestió. Aquests diners no representen ni el 5% dels ingressos per lloguers que reben els arrendadors, segons les dades d’Hisenda d’acord amb l’IRPF i l’Impost de Societats dels més de 3,5 milions de llars arrendatàries a l’Estat.
La famosa frase “que la crisi la paguin els rics” només es pot concretar en què la condonació de deutes dels inquilins i hipotecats vagi a càrrec de bancs i propietaris
Amb un Executiu postrat als cavalls de la banca, aquesta s’ha passat pel forro el pla de l’Executiu, fent entrar els afectats en una cadena burocràtica probatòria de la seva pobresa de solemnitat, contradient les mesures governamentals i obligant les llars a buscar en els ajuts de les Comunitats Autònomes una taula de salvació. Aquestes, en el seu torn, esperaven els minsos paquets d’ajuts estatals per anunciar altres plans que s’esgotaven al poc de publicar-se, com ha passat a la Generalitat de Catalunya.
La ministra Calviño, el març, va sortir al pas amb què el problema del mercat de lloguer era diferent de l’hipotecari, doncs darrere cada arrendador hi ha un ciutadà. La ministra d’Economia apel·lava que en el mercat de lloguer un 85% dels propietaris eren persones físiques i no jurídiques. Com si el pobre avi depengués del cobrament del lloguer per sobreviure. L’1 d’abril, quan començava la campanya de la Renda, els més de 3,5 milions d’arrendadors espanyols tenien preparada l’elusió fiscal per valor de més de 10.300 milions d’euros. Una festa fiscal inassumible a compte de l’Estat que ja dura dècades i mostra que, en temes de diners i impostos, a la classe treballadora mai se li perdona res. Com diu l’inversor Warren Buffet: “Hi ha una guerra de classes i l’estem guanyant els rics”
“¡La suspensión de alquileres ya!“, que la vaga de lloguers ha popularitzat, era un lema amb una calculada ambigüitat que obviava, ignorava i no ajudava a entendre que la solució per als milions de llars més vulnerables que viuen en lloguer no és més “Estat” o més “Banca Central”, assumint els deutes en un cicle infinit. La famosa frase “que la crisi la paguin els rics” només es pot concretar en què la condonació de deutes dels inquilins i hipotecats vagi a càrrec de bancs i propietaris. Fer palesa la necessitat de carregar el pes de la crisi sobre els seus responsables és el que permet explicar els mecanismes de creació monetària i l’espoli fiscal que beneficia de mil maneres les elits financeres i els rendistes.
Aquest article és un resum de “¡Condonar las deudas de inquilinos e hipotecados no es lo mismo que las acabe pagando el Banco Central Europeo!”
