Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Tornar a la "normalitat"?

Durant la pandèmia de la COVID-19 ha parat el funcionament “normal” de l’economia mercantil capitalista. El que ha continuat funcionant ha estat gràcies a les mesures preses pels estats: bàsicament un cert manteniment dels ingressos via l’atur parcial que suposen els ERTO i els préstecs garantits a les empreses i autònoms que, almenys teòricament, haurien de compensar les pèrdues en la seva xifra de vendes i la seva rendibilitat. I també per les actuacions de la Unió Europea (UE), particularment la intervenció del Banc Central Europeu (BCE) per comprar deute públic i privat.

És a dir, els estats i la UE, el sector públic en definitiva, ha substituït el mercat com a font de finançament de l’economia. Una forma de “socialisme” de la que no s’ha d’oblidar la seva naturalesa real: en general, no hi ha intervenció sobre la producció de béns i serveis sinó que del que es tracta és de preservar-la amb una espècie de “congelació” de l’economia. No es tracta de modificar res essencial del funcionament de l’economia capitalista, sinó de mantenir tot el que sigui possible en espera que es pugui tornar a la “normalitat” com més aviat millor.

Del que es tractaria és que un cop hagi passat l’amenaça sanitària, s’hagin pogut preservar els ingressos per tal que torni el consum, les empreses puguin vendre i recuperar els seus nivells d’activitat i els seus marges de benefici. Aquesta dinàmica potser podria funcionar si la crisi sanitària hagués estat curta, però des del moment que aquesta “congelació” de l’economia s’ha allargassat, no evitarà, probablement, la degradació de les possibilitats que es pugui recuperar ràpidament. En la situació actual, la crisi econòmica ha agafat la seva pròpia autonomia. L’economia capitalista intentarà buscar un nou equilibri que, en molts sectors, sens dubte, serà molt inferior al d’abans de la crisi en l’àmbit d’inversions, rendibilitat, ocupació, ingressos i nivell de vida en general.

En general, no hi ha intervenció sobre la producció de béns i serveis sinó que del que es tracta és de preservar-la amb una espècie de “congelació” de l’economia. No es tracta de modificar res essencial del funcionament de l’economia capitalista

Un cop que, almenys a Europa, sembla que ha passat, teòricament, la fase més aguda de la crisi sanitària, es comença a plantejar quina és la política econòmica a seguir en aquesta fase que s’ha anomenat la “nova normalitat”. Hi ha diverses propostes sobre la taula però, per la personalitat dels seus autors (destacats neokeynesians/neoliberals francesos que a més han estat nomenats membres de la comissió especial creada per Macron per pensar el “després de la crisi”) i també per la importància del think tank neoliberal americà que ho publica, crec que és d’especial interès la publicació “A New Policy Toolkit Is Needed as Countries Exit COVID-19 Lockdowns”.

Primerament, fan un repàs de les principals mesures que s’han pres durant el confinament. D’una banda, els treballadors han acceptat no treballar durant un temps amb una reducció del seu salari però mantenint els contractes, i els governs han pagat els empresaris la major part dels costos laborals dels seus empleats: el que han sigut els ERTO en el cas espanyol. D’altra banda, els governs han ajudat les empreses mitjançant ajornaments d’impostos, préstecs garantits, compra d’accions o participacions en el capital. En alguns casos s’han donat subvencions o préstecs garantits també a autònoms i start-ups.

És realment sorprenent i xocant que aquests (i altres) economistes, partidaris de l’ortodòxia econòmica neoliberal, surtin ara a defensar mesures de política econòmica molt contradictòries amb el que han defensat sempre

Seguidament, i aquest és el nucli de l’article, plantegen què s’ha de fer en la fase de postconfinament estricte. Bàsicament, proposen anar disminuint progressivament el règim de manteniment dels contractes dels llocs de treball en atur parcial i anar-lo substituint, també progressivament, per subsidis salarials sectorials a les empreses que més o necessitin perquè han estat afectades per importants disminucions de la demanda o de la productivitat. Al mateix temps, proposen mantenir els crèdits garantits a les empreses, més moderadament i condicionadament, així com la participació accionarial de l’estat en les empreses, però amb molt de compte. Finalment, també proposen introduir, amb molta prudència, procediments de reestructuració del deute de les Pimes que s’hagin endeutat excessivament i tenen dificultats per retornar aquests deutes. En definitiva, consideren que, amb el començament de la “nova normalitat”, la política econòmica ha d’intentar donar suport a la recuperació. Amb suport pressupostari i fiscal des del punt de vista de la demanda, i posant gradualment l’èmfasi en el suport de llocs de treball productius i empreses viables des del cantó de l’oferta.

És realment sorprenent i xocant que aquests (i altres) economistes, partidaris de l’ortodòxia econòmica neoliberal, surtin ara a defensar mesures de política econòmica molt contradictòries amb el que han defensat sempre. Partidaris extrems de la liberalització del mercat de treball: la força de treball (la mà d’obra, diuen ells) s’havia d’adaptar a les condicions de la competència i del mercat en qualsevol circumstància i tingués les conseqüències que tingués, perquè la “destrucció creativa” del capitalisme acabava donant bons resultats. I ara demanen subvencions públiques a les empreses per pagar els salaris dels treballadors, i crèdits garantits i participacions accionarials o ajudes a les empreses.

Si es donen a les empreses subvencions per pagar els salaris, crèdits garantits, participacions accionarials o ajudes d’estat, el més lògic seria que el sector públic tingués una participació en l’accionariat de l’empresa i/o participés en la seva gestió

Ho justifiquen dient que s’està en una situació “anormal”, donant per suposat que es tornarà a la situació que ells consideren “normal” en un període curt de temps, cosa que, veient les prediccions dels organismes internacionals (el darrer l’OCDE), és més que dubtosa. De fet, el canvi de posicionament d’aquests economistes no és només conseqüència que estem davant d’una crisi molt important, sinó també que les seves teories i els seus models no funcionen. I, en el fons, una vegada més, dient que volen salvar els llocs de treball, des de la seva perspectiva neoliberal, el que volen salvar són les empreses i els seus accionistes amb les subvencions, crèdits garantits i participacions. S’utilitza l’argument de l’ocupació per subvencionar massivament el capital. De nou privilegiar, el capital per sobre del treball.

A més, si es donen a les empreses subvencions per pagar els salaris, crèdits garantits, participacions accionarials o ajudes d’estat, el més lògic seria que el sector públic tingués una participació en l’accionariat de l’empresa i/o participés en la gestió, productiva i administrativa de l’empresa: per exemple, en l’organització de la producció, les relacions salarials i laborals, l’estratègia i model d’empresa, a què es dediquen els possibles beneficis que faci l’empresa, etcètera.

D’altra banda, que vol dir en una economia capitalista una “situació normal”? Com sabem, el capitalisme està caracteritzat per l’existència de cicles i crisis recurrents i molt sovintejades. I sembla que cada vegada més. Ara mateix, encara no havíem acabat de sortir de la crisi de 2008 i ja n’ha començat una altra que té tota la pinta de ser molt més greu. Perquè l’endeutament de les empreses i les famílies és molt elevat, i la rendibilitat del capital real és molt reduïda. Una altra cosa és el que passa amb el capital financer (fictici, en deia Marx) que es mou en el sistema financer i les borses. Però això ja seria tema per a un altre article.