La col·lecció de novel·les gràfiques Barcelona Memòria en Vinyetes és una lloable iniciativa del departament de publicacions de l’Ajuntament de la capital catalana que consisteix a coeditar volums que il·lustren, amb textos i imatges, sobre fets recents de la història de la ciutat.
L’últim lliurament d’aquesta sèrie ha estat editat de bracet amb l’editorial El cep i la nansa i fa referència a un important episodi esdevingut al 1951, que pot ser considerat com la primera revolta popular produïda des del final de la Guerra Civil, guanyada per Franco el 1939: la vaga de tramvies de 1951. Provocada per un desmesurat augment de les tarifes, un temps després desembocaria en la primera vaga general contra la dictadura. El millor del cas és que ambdues iniciatives van ser convocades de forma espontània, anònima, sense organitzacions que se’n responsabilitzessin, i van ser seguides per la població de forma tan massiva com transversal. Podem dir, per tant, que amb aquella inesperada campanya reivindicativa es va començar a gestar el moviment d’oposició civil contra el règim basat en la desobediència.
L’autor de les il·lustracions ha atreballat a partir d’un model inspirat en el cinema neorealista italià dels anys cinquanta, amb una àmplia gama de colors apagats que de vegades deriven al blanc i negre, com si volguessin reflectir la grisor ambiental de l’època
El guionista Xavier Roca i el dibuixant Xabier Sagasta han sigut els encarregats de plasmar aquest important capítol de la història contemporània barcelonina, concebut com una mena de crònica fidedigna, que tant ens parla de com van afectar els fets a diversos personatges del veïnat com de la reacció de les autoritats davant una revolta que, malgrat la inevitable repressió, va acabar amb una gran victòria. La novel·la gràfica adopta un format de crònica que ens explicada per Fèlix Fanés, historiador de l’art i autor del llibre La vaga de tramvies del 1951 (Laia, 1976), que apareix al llarg de les pàgines exercint de cicerone d’aquella història, a més de contribuir-hi escrivint-ne epíleg.
El dibuix, o millor dit, la concepció de la posada en escena de les imatges d’aquesta obra mereix un comentari a part, ja que Sagasta ha atreballat a partir d’un model inspirat en el neorealisme del cinema italià dels anys cinquanta, utilitzant una àmplia gama de colors apagats que de vegades deriven cap al blanc i negre, com si volguessin reflectir la tristor i la grisor ambiental d’aquells temps de penúria. Els retrats dels protagonistes, per la seva banda, ofereixen diferents tonalitats segons de qui es traci i del paper que hi representa, i podrien ser qualificats com a pertanyents a una línia clara, en alguns casos força difuminada, mentre que els paisatges urbans –sobretot els que apareixen a tota pàgina– són magnífiques postals pintades, més que dibuixades, d’una Barcelona que ja no existeix.
