«No n’hi ha». Va dir-me en sec. Ho va repetir dues o tres vegades. «Potser pel que a tu et fa falta ja en trobarem, però no n’hi ha». Davant d’una pila de bales de palla parlàvem de si em podria vendre alguna bala d’userda (alfals) per alimentar el ramat, això era fa uns anys, i la sequera primer i els aiguats després havien fet estralls, tant a l’Empordà, com a l’Aragó com a l’Estat francès, els llocs més propers d’on sol venir aquest farratge sec i embalat. Els francesos se la queden per ells i la d’Aragó ja està venuda, aquí a l’Empordà potser encara trobarem alguna cosa. «Bé, serà més cara, què hi farem» li havia dit jo abans, i em va respondre sec «no n’hi ha». Els que en tenien sí que l’havien pagat cara, però el problema, en aquell moment ja no era pas el preu, era trobar-ne.
La setmana passada els tractors van tornar a entrar a Barcelona i la gent va tornar a aplaudir als pagesos. No tinc gaires dubtes que si féssim una enquesta, la majoria de la societat es mostraria solidària amb les reivindicacions del sector primari, però l’abisme que ens separa és cada dia més gran, i un cop els tractors hagin tornat als seus reductes de ruralitat, la pagesia tornarà a la seva invisibilitat habitual.
El nostre País el dibuixen tractors i bestiar fent rodar el cicle de l’any. El que sembren, el que seguen, si planten arbres, si hi posen bestiar, si canvien de conreu o si van tard o aviat
És curiós que sigui invisible un sector que fa una cosa tan visible com és el nostre paisatge. Els camps, els prats, allò que veiem cada dia passant per la carretera, des de casa, des de dalt d’una muntanya, o a la pantalla de la tele. El nostre País el dibuixen tractors i bestiar fent rodar el cicle de l’any. El que sembren, el que seguen, si planten arbres, si els poden, si hi posen bestiar, si deixen aquell camp, si canvien de conreu o si van tard o aviat. Ells són qui decideixen els colors i les textures i, fins i tot, es podria dir que pinten el país. No només és un gaudi estètic, el paisatge és un mar de biodiversitat i de varietat. La vida omple tots els racons, però cada conreu, cada prat o cada bosc atrau diferents espècies. És també, quan té la forma de mosaic agroforestal, un aliat absolutament imprescindible per frenar incendis. I tot això no es fa sol, ens ho fan, i ens ho fan gratis.
Segurament podríem viure sense pagesia. Amb un paisatge monòton de boscos no gestionats infinits. Podríem viure envoltats de menys ocells, insectes i animals, podríem viure fins i tot sabent que el mar de bosc cremaria periòdicament amb focs que no podríem extingir i que cada estiu ens faria confinar als nostres refugis de ciment defensats per exèrcits de bombers atrinxerats. Podríem viure portant menjar barat amb vaixells o avions (com ja fem ara, però una mica més), el que no podríem és viure sense menjar.
En un món globalitzat el menjar que produïm aquí se’n va a fora i nosaltres mengem coses que han crescut ves-a-saber-on. Un porc neix a un país, s’engreixa a un altre i se sacrifica a un altre. Milers i milers de quilòmetres, menjar fruites fora de temporada o coses que travessen oceans per alimentar estanteries de supermercat etiquetades per grans empreses. Tot va amunt i avall i passa per mil mans, plàstics i etiquetes abans d’arribar a la boca. El sistema alimentari és complex i terriblement pervers tant pels qui fan el menjar com pels qui se’l mengen. La pagesia acumula endeutament i suïcidis arreu del planeta. Els tractors avancen pels carrers de Barcelona amb un crit d’auxili ofegat. És un problema global. Són els mercats. Un sector que agonitza: les dades arreu dels Països Catalans són demolidores. I què podem fer, nosaltres, per la pagesia?
Ajudar a la pagesia no ha de ser un acte de caritat, és entendre que el menjar el necessitem tots, i tenir gent, eines i terres fent menjar al costat de casa és una assegurança de vida
Ajudar a la pagesia en aquest sistema actual no ha de ser un acte de caritat cap a un sector, és entendre que el menjar el necessitem tots, i tenir gent, eines i terres fent menjar al costat de casa és una assegurança de vida en un context de canvi climàtic. Encara que la indústria alimentària d’ara sigui una merda, encara que hi hagi pagesos que ens caiguin bé i altres que no, encara que hi hagi models que no ens agradin, tenir la capacitat de produir menjar hauria de ser una prioritat de qualsevol administració pública. Perquè els qui creuen que podem créixer infinitament en un planeta finit ens diran que ja comprarem el menjar a fora, on sigui rendible fer-lo. Però què passa si s’encareix el transport? I si es bloqueja el comerç marítim? O l’aeri? Qui controla els preus? I el transport? I si hi ha una altra pandèmia? Sense ser catastrofistes, tot això ja ha passat i algun dia pot passar a gran escala. Dependre del menjar de fora és, com a mínim, arriscat. Fins i tot, sense voler aspirar a la plena sobirania alimentària es pot entendre que és essencial revifar el sector, no pas pel sector –en termes econòmics– sinó per l’interès general.
Aquell any finalment vam trobar userda, però l’ànsia de pensar que podíem no trobar menjar pel bestiar, ni pagant-lo car, em va quedar gravada. Tots mengem cada dia i tot el que mengem ho ha fet algun pagès, si no en tenim aquí, haurà de venir d’algun altre lloc: si n’hi ha i si ens el volen vendre. Qui té el cul llogat no seu quan vol.
