Últimament, s’està parlant molt de les protestes a l’Estat francès. A vegades pot semblar una altra galàxia, amb imatges d’ajuntaments en flames, botigues saquejades i vitrines trencades. Generalment, imatges de París, Marsella, Lió… Amb tot l’imaginari de la “Revolució Francesa”, una cosa llunyana, per no dir exòtica.
A vegades, també, s’oblida que les protestes tenen lloc al nord dels Països Catalans. Justament, aquest dissabte 24 d’octubre en la manifestació de Perpinyà, jo he pas vist res que s’assemblés a les imatges que veig a la tele. Sí que he vist unes dues mil persones manifestant-se tranquil·lament. Efectivament, el nombre de manifestants ha reduït més de la meitat en una setmana, però ho entenc vist el context repressiu. Llavors, què ha canviat? La gent s’ha calmat? La propaganda institucional hi té a veure? O podria ser que tingui a veure amb una absència destacable durant tota la mani… la de la policia.
Fa un mes que els manifestants reben: un noi de quinze anys sense mà o un de setze sense ull. Però una vitrina trencada obre tots els informatius
Durant hores de manifestacions quasi no hem creuat cap policia. Fins i tot quan s’ha bloquejat el pont Aragó (la porta d’entrada nord de la vila), la policia mirava sense fer res. La imatges de tensions només han arribat quan un petit grup ha volgut entrar al centre: gasos lacrimògens, 21 detencions però cap degradació. La violència no ha nascut durant la mani. Ha nascut quan ha aparegut la policia. Fa un mes que els manifestants reben: un noi de quinze anys sense mà, un de setze sense ull. Silenci. Però, en canvi, una vitrina trencada obre tots els informatius.
Si tenim una policia violenta és perquè, més amunt, algú dona el seu vistiplau. La resposta de Macron després del 17 octubre era senzilla: “veig la vostra ràbia, però no faré pas res al respecte i us prohibeixo tornar-la a expressar”. Gosar prohibir un dret fonamental i constitucional com és el dret de manifestar és terrible. Però el poder ha anat més lluny: el ministre de Justícia demana que se suspenguin els drets cívics i el dret de vot dels manifestants detinguts, el president del Senat dona suport al projecte de prohibir el partit de la França Insubmisa (principal partit d’esquerres) i un article de Blast ha destapat l’intent del primer ministre de bloquejar l’ús de les xarxes socials durant el cap de setmana.
El ministre de Justícia demana que se suspenguin els drets cívics i el dret de vot dels manifestants detinguts
Voleu més exemples? S’ha instaurat un toc de queda en diferents llocs, a Perpinyà “només” pels menors d’edat però generalitzat a Marsella o Lió. I per assegurar el manteniment de l’ordre, el Govern ha enviat militars antiterroristes per reforçar els policies.
Més que una deriva autoritària estem en ple procés de feixistització. A sis mesos de les presidencials, amb l’extrema dreta liderant tots els sondejos, cada mesura d’excepció és un precedent i cada setmana d’excepció, un costum nou. Macron li fa un regal increïble a la Le Pen. Igual era pas contra els manifestants que calia enviar forces antiterroristes.
A sis mesos de les presidencials, amb l’extrema dreta liderant tots els sondejos, cada mesura d’excepció és un precedent
Divendres, a Trappes, un home va disparar contra passants racialitzats amb l’objectiu de venjar els comerços saquejats. Mentre ens manifestàvem, a Orleans, Jordan Bardella ha sigut reelegit president del Reagrupament Nacional (RN), quan fa poques setmanes s’han destapat missatges antisemites seus. Pitjor encara, en moltes viles grupuscles d’extrema dreta han atacat violentament els manifestants. Però de mentre, els soldats antiterroristes vigilaven que ningú trenqués una vitrina.
Mit aquí el panorama actual. La gent reclama dignitat. L’Estat respon amb indignitat. Mirar només les vitrines trencades en lloc dels estudiants mutilats és triar bàndol. Perquè això és lluita de classes, i cal dir-ho sense embuts. D’una banda, els que volen escoles dignes i els que no arriben a final de mes. De l’altra, un poder que protegeix vitrines i deixa estudiants mutilats. Passa a Perpinyà, a les acampades de Barcelona, als carrers d’Itàlia o d’Albània: la mateixa ràbia, la mateixa resposta. Mirar només les vitrines és triar bàndol. Nosaltres ja hem triat el nostre.
