Vull deixar alguns pensaments sobre el llibre Palestina, una última posibilidad de lo político, d’Abdaljawad Omar, publicat recentment per Ediciones El Salmón. Pense que Palestina és la causa de la humanitat i és així per una direccionalitat múltiple. El que el món deu a Palestina i el que Palestina ensenya al món.
Traduït per primera vegada al castellà però encara sense versions en català, l’autor, escriptor i professor de teoria política resident a Ramal·lah, té un punt de partida que desplaça altres intel·lectuals, especialment als occidentals i occidentalitzats. Posa al centre la descolonització i alliberament total de Palestina i el reconeixement polític i ètic de qualsevol tipus de resistència.
Són deu capítols on estem baix i endins. Hi llegim anècdotes i reflexions poètiques i polítiques sobre el que vol dir «salvar la vida» contínuament o el que suposa decidir marxar a l’exili per a «respirar» i tornar després, en «una aposta per la fràgil continuïtat de la llar». Llegim sobre el dret al dol, el plor dels homes (que té una paraula en àrab) i la cadència del temps en la quotidianitat palestina. «Parlar sense que les paraules s’eleven cap al cel». També sobre les converses que hui es tenen a Gaza, on, segons una amiga gazatí de l’autor, «la mort ha mort». Per què afirmar la vida en un món com aquest? Què significa que els mobles tinguen significat polític? Què és l’amistat en Palestina? «A Palestina, els amics no troben temps per a respirar més enllà de l’amistat», diu un amic seu.
A diferència d’altres assajos sobre Palestina, en aquest, escrit després del 7 d’octubre de 2023, he tingut la impressió que l’autor no escriu per a «explicar», o millor, per a explicar-nos als blancs, sinó que està més a prop d’un diàleg interior. Potser amb la intenció d’entendre, de digerir o de no oblidar. L’escriptura d’Abdaljawad Omar sembla tindre una intenció de procés i no només de resultat, encara que els textos contenen afirmacions i possibles conclusions.
‘Palestina, una última posibilidad de lo político’, d’Abdaljawad Omar té el mèrit de posar al centre la descolonització i alliberament total de Palestina i el reconeixement polític i ètic de qualsevol tipus de resistència
Abans d’aquest llibre, només havia sentit aquesta proximitat punyent a les vides palestines de la mà de la poesia. Superat el dubte de si tinc dret a apropar-me tant a tot això, em pregunte quina capacitat tenim des d’ací per a situar-nos en aquestes paraules, en la realitat que transmet Omar; si mitjançant la literatura podem ser capaces de posar la seua vida enfront de la nostra i observar el que poden veure l’una en l’altra; d’escoltar si s’estableix algun tipus de diàleg entre elles.
Omar critica la tendència a «idealitzar al pària» (amb el qual identifica al seu poble), a mostrar-lo com a ésser de llum portador del pensament polític radical, d’una veritat que només s’enuncia des dels màrgens. «Els pàries de vegades simplement es cansen o estan destrossats o callen». No obstant això, en la primera part del llibre, una entrevista en profunditat que introdueix i situa el seu posicionament polític i el context, ell mateix explica com la resistència palestina es torna intolerable per rebutjar el paper de víctima i per la seua lucidesa. Afirma que Palestina no és ja només una catàstrofe humanitària sinó el motiu que enfronta Occident a la seua pròpia mentida. Que el discurs i el pensament palestins s’atreveixen a dir que el món ha de ser d’altra manera.
Omar afirma que Palestina no és ja només una catàstrofe humanitària sinó el motiu que enfronta Occident a la seua pròpia mentida. Que el discurs i el pensament palestins s’atreveixen a dir que el món ha de ser d’altra manera
Aleshores, per a Omar, el pària ja no és el «portador melancòlic de mons perduts» com a testimoni del patiment. No és qui vaga ni qui fuig, és qui roman. Qui, amb l’acció de contacte, fricció i confrontació, es torna sabotejador de l’ordre que produeix eixe patiment: «No és el portador només de la memòria, sinó també de la ruptura: escletxa viva per on es filtra el futur». L’assagista recorda Hanna Arendt, per a qui l’odi és la negació de la política i pot devorar a la humanitat, i es fa preguntes clau: Què passa amb els pobles als quals el món ja ha devorat? Què passa amb els pobles als quals ni tan sols s’ha concedit la condició d’humanitat? Per a l’autor, l’odi del pària és producte de les cicatrius de la història i no pot transformar-se en amor cap al seu enemic, però el mou un altre amor, un amor cap a la vida. L’amor com a sabotatge, no com a pau. Aquesta és, per a ell, la darrera possibilitat de la política.
«El futur del subjecte polític palestí no pot estar marcat pel pragmatisme diplomàtic o per la lògica dels donants. Ha d’eixir de les cendres dels Acords d’Oslo i de les runes de Gaza, com una cosa impensable per al present colonial: una cosa per a la qual encara no tenim llenguatge», afirma l’autor de Palestina, una última posibilidad de lo político.
Què podem fer nosaltres per a estar a l’altura d’acompanyar una cosa com aquesta?
