La Guerra Civil espanyola, conseqüència del colp d’Estat provocat pel dictador Francisco Franco, va causar tràgics bombardejos amb múltiples morts i persones ferides. Al País Valencià, van tindre lloc bombardejos com el de l’estació ferroviària de Xàtiva, que va ocasionar 129 morts; el del centre de València, amb més de 125 víctimes i 38 morts; o el del mercat d’Alacant, on el 25 de maig de 1938, l’aviació feixista va assassinar al voltant de 300 persones –segons el registre del cementiri municipal, 275; una xifra que difereix del recompte de les tropes franquistes, que van comptabilitzar 393 morts– i va deixar ferides més d’un miler.
La majoria d’aquests bombardejos van ser perpetrats per l’aviació italiana, que col·laborava amb el bàndol revoltat i pertanyia a la força aèria de l’exèrcit feixista italià. Un dels més grans i calamitosos bombardejos que va patir la rereguarda republicana, conjuntament amb l’atac sobre la ciutat basca de Gernika, va ser el del mercat d’Alacant. Ací, l’aviació italiana va aconseguir un major impacte dels seus projectils en una de les zones més concorregudes de la ciutat, la qual cosa va provocar una quantitat ingent de víctimes i nombrosos danys materials que alarmaren tota la població espanyola.
Els avions, com havien estat fent fins al moment, no van entrar per la mar, sinó que ho van fer des de l’interior, evitant així que les alarmes els detectaren
El del mercat d’Alacant va ser un bombardeig injustificat des del punt de vista bèl·lic. La capital de la comarca de l’Alacantí era una de les ciutats espanyoles que més persones exiliades acollia, però es mantenia allunyada dels bombardejos i la guerra. Amb tot, no era una ciutat qualsevol. N’estava sota el punt de mira del bàndol franquista, arran de l’afusellament del líder de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, empresonat fins al 20 de novembre de 1936 en la presó alacantina. El curs de la vida a la ciutat va canviar, si no ho havia fet ja, el 5 de novembre de 1936, amb la primera bomba llançada contra la població civil del municipi —la primera també al País Valencià. L’actuació aèria de fins a una desena d’avions es va saldar amb la vida de dues persones i una tercera va resultar ferida, a banda de provocar abundants danys materials en vies de pas i edificis. Es donava inici així a 637 dies de bombardejos i massacres feixistes que van tindre lloc al País Valencià, fins al 28 de març de 1939, amb una última bomba llançada en el terme municipal de Gandia (la Safor). En total, en van deixar unes 1.850 víctimes, aproximadament.
Després del primer bombardeig, Alacant va començar a establir diversos sistemes de vigilància, com ara, escoltes, alarmes i refugis antiaeris –amb una capacitat per a més de 30.000 persones– per a protegir la població civil. Però, aquell 25 de maig de 1938 les alarmes no van arribar a sonar. Els avions, com havien estat fent fins al moment, no van entrar per la mar, sinó que ho van fer des de l’interior, evitant així que les alarmes els detectaren. La ciutat no va poder escapar d’un dels dies més aterridors de la Guerra Civil espanyola, considerat després l’atemptat feixista més “precís” i “mortífer” de l’època, fins i tot, més que el bombardeig aeri més recordat de la Guerra Civil, el de Gernika, on la xifra d’assassinats oscil·la entre 120 i 300 persones.
Records del bombardeig
Aquell 25 de maig de fa 83 anys molta gent es congregava al mercat a conseqüència de la difusió d’un rumor que anunciava sardina fresca i carxofa de la Vega Baixa, aliments gens habituals en una època en què l’escassetat estava a l’ordre del dia. El mercat gaudia, doncs, de molta activitat i, per tant, es convertia en un objectiu civil. Un atemptat en un lloc tan freqüentat, en un dels centres de la vida alacantina, aconseguiria causar nombroses baixes i minvaria la moral de la població, protagonitzant un vast efecte de propaganda.
A les 11.13 hores, no van saltar les alarmes antiaèries. De sobte, set avions Savoia-Marchetti SM.79 Sparviero –esparver en italià—, es van abalançar sobre el nucli urbà i llançaren 96 bombes: 56 bombes de 100 quilograms, 8 de 20 quilograms i altres 20 de 15 quilograms. Els set avions italians, organitzats en dues formacions, una de quatre i una altra de tres, van deixar caure poc més de sis tones de material explosiu. N’estaven comandats pels capitans De Patro i Zigiotti, dos dels 45 aviadors que formaven la desena i dinovena esquadrilles del XVIII Grup de Bombardeig Veloç del 8º Storms.
L’aviació italiana va entrar pel sud, fora de l’abast de les escoltes antiaèries que es trobaven al municipi alacantí de Santa Pola, en la platja alacantina del Postiguet, en el cap de l’Horta i en el castell de Sant Ferran. Va albirar la costa tenint clar el seu objectiu i va llançar les 96 bombes des d’una altura de 4.000 metres, executant de pressa la seua massacre.
“Sobre el centre urbà es van realitzar almenys dues descàrregues de bombes, tenint en compte l’alt nombre de víctimes. Van pillar desprevinguda la població civil per la tardana resposta dels sistemes d’alarma i defensa”, comenta l’historiador Gaspar Díez. I afegeix: “La segona descàrrega va ocórrer en la fase final del bombardeig, afectant el cobert de l’aleshores plaça de les Verdures”.
Lourdes Martínez, una altra de les supervivents, també ho recorda de manera molt semblant: “És un horror que no oblides, va ser una massacre”
Els testimonis que van sobreviure a l’atac parlen de cossos decapitats, de veure cossos sense vida i amb vida entre les runes, de persones rescatades pels mateixos supervivents o per altres veïns i veïnes, de gent mutilada, d’una multitud de persones cridant pel dolor i l’horror que estaven presenciant.
Els ulls de Carmen Ortiz van tindre l’infortuni de contemplar aquella atrocitat. Aquesta veïna d’Alacant recorda: “Tot eren crits, cossos esquarterats, destrossats… Atroç. Una cosa que marca i no s’oblida. No es va sentir res. De sobte, soroll, crits i sang. Per més que intentares córrer era impossible fugir, va ser una ratera per a tots”. L’empremta en la seua memòria és inesborrable: “No sonaren les sirenes, sempre sonaven i, aleshores, tu anaves al refugi o a arrecerar-te. No va sonar res, els vam veure damunt i va ser una ratera. No vam poder córrer als refugis”.
Lourdes Martínez, una altra de les supervivents, també ho recorda de manera molt semblant: “És un horror que no oblides, va ser una massacre. Es van llançar a matar, a donar un escarment, a demostrar la seua força… Com més víctimes, millor. La gent es va tirar al carrer a buscar la gent encara viva entre les runes. Xiquets plorant buscant sa mare, xiquets encara abraçats al cos inert de sa mare…”. Malgrat el dolor i l’horror viscuts, té molt present que “allò que buscava el feixisme, escarmentar la població per a sotmetre-la, no s’ha d’oblidar mai”.
Moltes de les víctimes d’aquest bombardeig van ser soterrades en una fossa comuna, situada en la parcel·la número 12 del cementeri municipal d’Alacant. Moltes altres van ser sepultades en localitats confrontants i en diversos pobles de les comarques d’Alacant.
En l’actualitat, una placa commemorativa en l’Ajuntament d’Alacant ostenta de forma inamovible el record a totes les persones assassinades en aquest cruent bombardeig. Cada 25 de maig se les homenatja, any rere any, perquè la societat mai oblide l’horror que el feixisme va perpetrar contra una població civil innocent. En el mercat d’Alacant roman, al mateix temps, la sirena antiaèria que aquell fatídic matí no va alertar la població. Així mateix, un rellotge marca l’hora exacta en què les bombes caigueren sobre la ciutat.
