Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Multimilionaris per la justícia fiscal

L'autora detalla com bufen vents de canvi sistèmic en matèria d'impostos a les multinacionals i grans fortunes de la mà d'una suma d'iniciatives impulsades pels actors menys sospitats. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi amb col·lectius socials dels Països Catalans

/ Ferran Coves

Entre la fauna econòmica autòctona trobem un munt d’espècies com l’evasor filantrop, el patriota (espanyol o català) enginyer fiscal, les residents escapistes i les sóc-d’esquerres-de-boqueta-però-em-passo-els-serveis-públics-pel-forro-del-meu-moneder. Darrerament, tot i que gens nombrós al nostre país, ha emergit un nou espècimen: el milionari per la justícia fiscal. Sota diferents noms com Milionaris per la humanitat o Milionaris patriòtics als EUA, grups de persones extremadament riques reclamen una reforma del sistema fiscal per a fer pagar més a qui més té.

Efectivament, els sistemes impositius occidentals, suposadament progressius i redistributius, acaben sent regressius a la pràctica, a base de nombroses formes d’elusió (legal) i frau fiscal (il·legal), especialment a l’abast de qui més riquesa té. Així, en el context de pandèmia, els patrimonis més grans del planeta han augmentat de forma insultantment desproporcionada gràcies a esquemes d’imposició ínfims. Tot i semblar paròdies, la veu d’aquestes organitzacions es fa sentir prou en cercles econòmics influents, fins al punt que Joe Biden, president dels EUA, o el mateix Fons Monetari Internacional (FMI) estan donant suport a la demanda d’una major pressió fiscal sobre els més rics amb propostes concretes.

L’FMI ha reclamat a principis d’abril un impost COVID-19 temporal a grans fortunes per tal de reduir les desigualtats que s’han incrementat dramàticament amb la pandèmia

L’FMI –campió mundial de la imposició de programes d’ajustament estructural per retallar la despesa pública de països en dificultat econòmica– ha reclamat a principis d’abril un impost COVID-19 temporal a grans fortunes per tal de reduir les desigualtats que s’han incrementat dramàticament amb la pandèmia. Contra tot pronòstic, també defensa la conveniència d’augmentar el pes dels estats en l’economia per millorar els serveis públics, fet que, alhora, hauria de contribuir a la redistribució de la renda.

Com ha defensat la Plataforma per una Fiscalitat Justa anteriorment, si apliquéssim una taxa COVID-19 que gravi amb un 1% les persones amb més de 2.000 milions d’euros de patrimoni, amb un 2% les que tenen més de 8.000 milions i amb un 3% els mil milionaris, en deu anys es pagaria tota la despesa mundial associada a la COVID-19. Qui trobi poc probable aquesta mesura ha de saber que el demòcrata F. D. Roosevelt i el republicà Eisenhower van establir impostos sobre la renda en el tram més alt del 94% i del 91% respectivament, demostrant que hi ha un llarg recorregut per a una major imposició sobre les grans fortunes.

En paral·lel, la presidència de Joe Biden als EUA ha obert la porta a una proposta d’imposició radicalment diferent basada en un impost sobre les societats harmonitzat, on les empreses pagarien a cada país la part proporcional a les vendes i serveis que hagin fet en el mateix país. Aquesta forma de comptabilitzar tots els ingressos evitaria en gran part que les multinacionals fingeixin que la majoria dels seus beneficis tenen lloc a paradisos fiscals en comptes dels països amb impostos més alts on s’han fet realment les vendes. Alguns analistes estimen que aquesta mesura podria permetre recaptar uns 529.000 milions d’euros l’any.

Tot i ser una aposta de gran impacte, la mesura resultaria de mínims per a contrarestar les pràctiques de les multinacionals per a eludir o evadir impostos, conegudes com a Base Erosion and Profit Shifting (BEPS). Tanmateix, algunes organitzacions denuncien que la forma de redistribuir la recaptació extra proposada per l’OCDE beneficiaria especialment als països més rics –i més evasors. Propostes alternatives com la del grup d’investigadors METR, permetria recaptar encara més fons, però sobretot una redistribució d’aquesta recaptació que beneficiés de forma més distribuïda a gairebé tots els països del món.

L’escapament més gran és sens dubte l’evasió fiscal de les grans multinacionals, per la qual els estats deixen d’ingressar cada any 353.000 milions d’euros

Els estats necessiten augmentar els seus ingressos per fer front a les despeses sanitàries de la pandèmia i els durs efectes de la crisi econòmica. L’escapament més gran és sens dubte l’evasió fiscal de les grans multinacionals, per la qual els estats deixen d’ingressar cada any 353.000 milions d’euros, l’equivalent al salari anual d’una infermera cada segon, segons Tax Justice Network. Segons aquesta organització, 202.500 milions d’euros es corresponen a abusos fiscals de les multinacionals i 150.500 milions d’euros a l’evasió privada de grans fortunes.

Aquestes propostes per a una nova fiscalització sobre les multinacionals requereixen una presa de decisions tècniques que podrien reduir l’impacte d’aquestes mesures. Per aquest motiu, caldria assegurar com a mínim els tres requisits que exposem a continuació.

En primer lloc, decidir quin tipus impositiu s’aplicarà a les grans corporacions. En els debats que hi ha actualment sobre la taula, la forquilla oscil·la entre el 12,5% (a Irlanda, tot i que el tipus efectiu, per grans companyies i en determinades condicions, pot acabar molt per sota de l’1%) i el 21% d’impost de societats (proposta dels EUA). Tenint en compte que es tracta de grans multinacionals, no de petites i mitjanes empreses, sinó d’aquelles que més facturen, seria difícil d’argumentar l’aplicació del mateix tipus impositiu que paguen les persones amb salaris més baixos (15%). Una primera necessitat, doncs, és que es prengui com a base el tipus impositiu més alt.

Alhora que s’estableix aquest impost sobre grans corporacions s’haurien de revisar les bonificacions fiscals a empreses que no estiguin prou justificades amb motius ambientals o socials

Cal tenir en compte, en segon lloc, que l’impost de societats no sol quedar-se en aquest percentatge, sinó que sovint se li apliquen descomptes en forma de beneficis fiscals. Com va analitzar la Plataforma per una Fiscalitat Justa, en el cas espanyol aquests beneficis fiscals són discutibles i regressius, suposen una pèrdua de 783 milions d’euros cada any i beneficien especialment a les rendes altes. Un segon requisit, doncs, és que, alhora que s’estableix aquest impost sobre grans corporacions, es revisin, també, les bonificacions fiscals a empreses que no estiguin prou justificades amb motius ambientals o socials.

En tercer lloc, seria rellevant completar aquestes mesures amb majors impostos sobre l’especulació financera, per tal d’evitar que un major impost sobre les grans corporacions desincentivi l’economia productiva davant d’un sector, el financer, que ja paga uns impostos ínfims.

Lluny de ser un llistat complet de possibles mesures fiscals per la justícia fiscal, les propostes valorades en aquest article podrien prendre’s pròximament en un gran nombre de països (membres de l’OCDE), si no en tots. Reformar la fiscalitat perquè grans fortunes i multinacionals paguin la seva part és una necessitat urgent, com ho demostra el fet que actors tan poc previsibles com multimilionaris, l’FMI o el president dels EUA ho defensin.

Els estats europeus –en el marc del G20 i de l’OCDE– semblen disposats a seguir l’impuls, però no a liderar-lo. Tenint en compte que cinc dels deu territoris més opacs pel que fa a fiscalitat estan a Europa o són territoris dependents de països europeus, es pot preveure que les negociacions no seran fàcils, així que caldrà seguir pressionant –multimilionaris o no– per l’adopció d’aquestes mesures.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU