Ningú et mira malament quan arribes al Bon Pastor. De fet, la majoria de la gent et fa broma, amb la picardia d’aquells qui de l’humor en fan una manera de viure. Gairebé des de la ribera del Besòs, el Passeig de Mollerussa delimita el barri nou i el barri vell, en aquest enclavament perifèric de Barcelona. Un bar, normalment controlat per algun home de cigarreta i cigaló, presideix l’entrada a la zona de les antigues cases barates, les casitas, o el que en queda d’elles. Cadascuna pintada d’un color diferent, constitueixen una zona que podria ser d’arreu menys de la Barcelona del segle XXI, però ho és. Una mica més enllà descansa abandonada la nau de l’antiga fàbrica Mercedes-Benz, on alguns dels residents de cases barates hi havien treballat fa més de catorze anys, quan va tancar.
L’Ajuntament de Barcelona ha presentat aquest mes d’abril un projecte per tornar la vida al vell recinte fabril. La iniciativa pretén convertir l’espai en un niu d’habitatge i equipaments abans de l’any 2026: segons el pla, s’hi preveuen construir 1.450 pisos, dels quals 580 seran de protecció oficial i equipaments per a entitats, en una col·laboració publicoprivada que no ha convençut part del veïnat.
El solar que acull l’antiga nau és propietat de Conren Tramway, una gestora d’actius immobiliaris que ha desenvolupat gran part de la seva activitat econòmica en zones d’innovació com el 22@
Un dels principals motius de preocupació és que el solar que acull l’antiga nau, de més de 90.000 metres quadrats, és propietat de Conren Tramway, una gestora d’actius immobiliaris que ha desenvolupat gran part de la seva activitat econòmica en zones d’innovació empresarial, com el 22@, al districte de Sant Martí. Aquestes zones han patit un gran augment del preu del sòl en els darrers anys, segons dades del Departament d’Estadística i Difusió de Dades de l’Ajuntament de Barcelona recollides pel col·lectiu BCN Posa’t Sostre, i s’han convertit en un dels principals focus d’especulació immobiliària. Un fenomen que també ha passat al Bon Pastor.
Donades les anteriors activitats de Conren Tramway al 22@, part del veïnat tem que l’habitatge previst en l’actual projecte de nova Mercedes sigui una nova maniobra d’especulació i contribueixi a la gentrificació del Bon Pastor. En nom del Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu, Roger alerta de les conseqüències que pot tenir el projecte: “S’eliminarà tota la identitat que tingui a veure Sant Andreu i el Bon Pastor, la seva gent i la seva vida quotidiana. Ja ho diuen, seran veïns nous”.
En una operació confusa, l’Ajuntament de Barcelona no hi invertirà ni un sol euro. Tot el finançament anirà a càrrec de Conren Tramway, que cedirà els espais d’ús públic que s’aprovin en el pla definitiu. No obstant això, el paper del govern de la ciutat serà clau per a la reconversió de l’antiga Mercedes-Benz. Un cop completat un procés participatiu amb les veïnes del Bon Pastor, l’Ajuntament de Barcelona té previst requalificar el terreny, actualment d’ús industrial. El canvi esdevindrà definitiu en una modificació del Pla General Metropolità que el govern de Barcelona en Comú i el PSC preveuen per abans de l’estiu. Marc, membre del col·lectiu de divulgació Memòria, Lluita i Resistència apunta clarament a l’administració: “No ens enganyem: si no es requalifiqués el terreny, no es podria fer”.
De la gentrificació a la hipergentrificació
El procés de gentrificació al Bon Pastor ve de lluny, en concret del procés de remodelació que va començar amb l’enderrocament de les cases barates. Stefano Portelli és un antropòleg que ha residit durant anys al barri i ha escrit La ciudad horizontal, un assaig publicat per la cooperativa Edicions Bellaterra, on recull testimonis de les veïnes des de l’any 2004. Segons Portelli, el projecte de la nova Mercedes és la culminació d’un procés pervers de privatització del sòl públic. La “gentrificació normal” –com ell l’anomena– va començar els anys 2000, amb l’arribada de persones de fora el barri que van començar a pujar el nivell adquisitiu. Portelli sentencia, seguint l’argument, que “ara estem al pas següent, ara ja serà alta burgesia.”
El cert és que el primer esbós del projecte preveu espais per a grans corporacions privades. El primer tinent d’alcalde Jaume Collboni va explicar als mitjans que allà “on abans es fabricaven cotxes de combustió, ara hi haurà tecnologia, talent i indústria 4.0.”. Darrere aquesta frase hi treu el cap l’empresa Leitat, qui es postula com una de les favorites per obrir un centre de recerca tecnològica a la superilla que promet crear entre 1.000 i 3.000 llocs de treball. Leitat està dirigida per Jordi William Carnes, extinent d’alcalde de Barcelona i exconseller de la Generalitat del PSC, i exdirector de 22@BCN i Mercabarna. També va ser director general del consorci publicoprivat Turisme de Barcelona entre 2014 i 2018, càrrec del qual va dimitir quan una auditoria interna va assenyalar un ús amb finalitats particulars de la targeta de crèdit de l’organisme, després de retornar uns 14.ooo euros.
L’empresa Leitat, dirigida per l’exregidor socialista Jordi William, es postula com una de les favorites per obrir un centre de recerca tecnològica a la Superilla que promet crear entre 1.000 i 3.000 llocs de treball
La macrooperació també ha de facilitar “equipaments” per a l’escola de disseny ELISAVA i per la primera seu barcelonina de la Universitat de Vic, segons que estableix el projecte. Ambdues són entitats privades inaccessibles per a la majoria d’habitants d’uns barris amb una renda per càpita molt baixa en comparació amb la mitjana de Barcelona, segons l’Oficina Municipal de Dades. Els llocs de treball promesos, així com les 4.000 noves veïnes que l’Ajuntament assegura que ocuparan els nous habitatges, són part del que Stefano Portelli defineix com a “hipergentrificació”, perquè creu que substituirà la població natural d’aquest barri sorgit a partir de la primera promoció de cases barates, l’any 1929. Lluny de veure-ho com a projecte social, creu que és un procediment orquestrat de substitució de la població: “No es pot fer gentrificació si no hi ha una voluntat clara de les institucions”.
A la situació social del barri cal sumar-hi les discrepàncies al si del veïnat, entre diverses plataformes del barri i l’Associació de Veïns i Veïnes del Bon Pastor, a qui les acusen d’estar al servei de l’Ajuntament de Barcelona a canvi de favors polítics i personals. L’enfrontament ve des d’inicis d’aquest segle, quan l’Associació va donar suport a la iniciativa de l’administració d’enderrocar les antigues cases barates, que va donar pas a uns anys de tensió fins que aquesta substitució de les antigues casetes d’una planta es va començar fer efectiva el 2007. La gestió va ser molt qüestionada perquè algunes residents van denunciar que van haver d’abandonar les residències sense percebre les compensacions econòmiques que reclamaven.
“Les engrunes dels rics”
En aquest context arriba ara el projecte de la nova Mercedes, un projecte que genera força rebuig en un barri que massivament va donar suport a les llistes que governen la ciutat a les darreres eleccions. Davant del rebuig de l’electorat que va fer costat a Barcelona en Comú a les urnes. Segons l’antropòleg Stefano Portelli, tot forma part de “la gran mentida que han fet creure al barri: has de tenir als rics a prop perquè així en recolliràs les engrunes”.
Dels 1.450 pisos previstos, 580 seran públics, de protecció oficial, mentre que la resta seran posats al mercat lliure, sigui per a ser comprats o per a lloguer, segons el primer esbós del projecte. No obstant això, les premisses explicades en el pla urbanístic no determinen la superfície dels habitatges públics, que les veïnes receloses amb el projecte temen que siguin més petits i pitjors que els de lliure mercat. El Bon Pastor ja va patir un procés de característiques similars ―explica el Marc de Memòria, Lluita i Resistència― precisament amb l’enderrocament de les cases barates; llavors es van construir pisos en cinc fases diferents. Les tres primeres amb acabats polèmics per la seva mala qualitat, eren per als habitants desnonats (amb un preu aproximat de mil euros per metre quadrat), mentre que les dues darreres millor acabades (amb un preu de més de 1.500 euros per metre quadrat) van posar-se a la venda.
Dels 1.450 pisos previstos, 580 seran públics, de protecció oficial, mentre que la resta seran posats al mercat lliure, ja sigui per a ser comprats o per a lloguer, segons l’esbós del projecte
L’estereotip del barri marginat ha llastat el Bon Pastor. El fenomen es coneix com a esquismogènesis i consisteix a transmetre la imatge que un segment social és de certa manera, fins que, de forma inconscient s’hi converteix. Del districte de Sant Andreu la imatge que ha anat quallant ha estat de decadència i delinqüència i, ja el 2004 David, fill del barri, en deixava palès el seu desacord amb el seu testimoni a La ciudad horizontal: “Encara que això es digui barri marginal és el més bonic que pots veure. Aquí el que hi ha és cordialitat i bon ambient i s’acabarà, s’acabarà ben aviat i tot seran blocs, no podràs mirar i veure-ho”.
Disset anys després, només una seixantena de les cases barates segueixen en peu a la vora del Besòs. Per fortuna, les poques persones que encara hi viuen mantenen les tradicions. La Sabina “dels Carretero” explicava el 2004 que a la tarda, amb la caiguda del sol, tothom treien les cadires fora i parlaven “els uns amb els altres”. Avui, a la porta del carrer de Sentís, l’ahir és viu: tres veïnes tasten talls de síndria en cadires de càmping. A menys de cent metres s’alcen els pisos on van ser traslladades les seves companyes de casita.
La superilla no és més verda
Un dels arguments de l’Ajuntament de Barcelona, en paraules de l’alcaldessa Ada Colau, és recuperar la ciutat per a les persones i reduir les emissions de gasos; fer una ciutat més verda. No obstant això, el veïnat del Bon Pastor crític amb el projecte ho dubta i reivindica l’organització social tradicional del barri i creuen que les antigues vivendes del Bon Pastor emetien menys contaminació per metre quadrat que els nous pisos. A La ciudad horizontal, Portelli recull el testimoni d’una població acostumada a la vida de carrer que, en passar de les seves cases als pisos actuals, assegura que “abans vivíem a la terra, ara vivim als núvols”.
La seva organització autònoma ―jo resolc els meus problemes i no necessito ningú― xoca amb el capitalisme efervescent al món, però alhora esquiva les seves mancances. La Superilla, vista només com a substitutiu de la fàbrica serà més verda. Però el sistema social que promou no, entenen part del teixit associatiu del barri. És el que el Roger del Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu anomena el capitalisme verd i sentencia: “És el nou capitalisme. Ara les coses es fan així. El resultat, però, és el mateix; desplaçar la gent de casa seva”.
