Ha passat gairebé un any des que es va publicar per primera vegada, el juliol de 2021, una àmplia investigació en la qual desenes de periodistes i organitzacions de drets humans van destapar una llarga llista de persones espiades arreu del món amb el programari invasiu Pegasus, de l’empresa israeliana NSO Group. Gran part de les víctimes eren ciutadanes d’estats caracteritzats per ser democràcies en retrocés, països no democràtics i fins i tot dictadures plenes. El llistat de perfils que haurien pogut ser objectius d’espionatge incloïa milers de persones, entre elles el mateix president francès, Emmanuel Macron.
Malgrat la polèmica, el debat es va centrar en si era legítim vendre aquest sistema a règims autoritaris, en lloc de plantejar-se els riscos i perills intrínsecs d’utilitzar Pegasus, un programari amb capacitat “per fer de tot, excepte infants i xips”, segons va admetre el mateix excap de la policia israeliana, Roni Alsheikh. Pegasus –creada per NSO, on treballen exmembres de la Intel·ligència militar israeliana– vulnera tots els marcs acceptats sobre el dret a la intimitat. També trenca amb les normes reconegudes a escala universal que condicionen el procés adequat per fer investigacions i judicis penals, basat en conceptes com la presumpció d’innocència, el dret a la no autoincriminació i, en la funció de l’acusació, d’argumentar per què la culpabilitat recau en l’acusat.
En comparació amb sistemes anteriors d’escoltes telefòniques que només podien recopilar proves des que s’activaven, Pegasus obté informació de tot l’historial del telèfon, pot fer-se servir per eliminar proves o introduir-ne de noves –manipulant així les mateixes evidències–, i converteix la càmera i el micròfon dels mòbils envaïts en dispositius de gravació.
L’Estat espanyol, sota sospita
L’escàndol recent a l’Estat espanyol –en què Pegasus es va emprar per fer seguiment a polítics independentistes, advocats i periodistes catalans, així com per espiar el president o la ministra de Defensa espanyols– és un dels més importants que s’han destapat fins avui: permet posar altra vegada el focus de debat en els perills de base que encarna aquest sistema, i planteja de nou una discussió de principis sobre si s’hauria de vetar el seu ús.
La seva utilització en el marc de l’Estat espanyol té rellevància pel fet que es considera una democràcia liberal parlamentària dins de la Unió Europea, que formalment no es pot comparar amb règims autocràtics o amb derives autoritàries com, per exemple, Ruanda, Hongria, l’Azerbaidjan o l’Aràbia Saudita.
Pegasus obté informació de l’historial del telèfon, pot fer-se servir per eliminar proves o introduir-ne de noves i per gravar àudio i vídeo
El cas de l’Estat espanyol, demostra que fins i tot en una democràcia aparentment sòlida, la temptació d’utilitzar Pegasus per aconseguir guanys polítics és massa gran per evitar-la. Aquest programari permet els governs eludir la llei internacional i vulnerar drets humans i civils amb total secretisme, sense transparència ni rendició de comptes. En investigacions i processos judicials oficials, es poden usar proves extretes il·legalment per mitjà de Pegasus, un fet que legitima encara més el programari.
Segons Paz Esteban, ara ja excap del Centre Nacional d’Intel·ligència espanyol (CNI), l’ús del sistema per piratejar els mòbils d’almenys divuit independentistes catalans es va dur a terme amb vistiplau judicial. Això demostra que tribunals d’arreu del món, fins i tot en democràcies formals, troben molt difícil rebutjar les peticions d’autoritats estatals i d’intel·ligència que sol·liciten l’emissió d’ordres per fer servir programes com Pegasus, sobretot quan rere d’aquestes sol·licituds s’argumenten motius de seguretat nacional, lluita contra el terrorisme o, en el cas espanyol, la suposada integritat territorial del país.
Després que les autoritats espanyoles judicialitzessin el procés català i condemnessin polítics independentistes, no és estrany plantejar que els tribunals ja eren esbiaixats i que també acceptarien emetre ordres per l’ús de Pegasus amb dirigents catalans. Això va crear una situació absurda, en la qual el govern espanyol havia d’acabar admetent l’ús d’eines de vigilància draconianes, antidemocràtiques i inconstitucionals, justificant-ho amb el fet que els partidaris de la independència de Catalunya emprendrien mesures contra la democràcia i la Constitució.
Només NSO i el govern israelià, pel fet d’atorgar les llicències, poden comprovar i esbrinar qui va entrar als telèfons de Pedro Sánchez o Margarita Robles
En un estat com l’espanyol, que va ser governat durant dècades per Franco i va experimentar un procés de transició cap a la democràcia problemàtic –entre altres qüestions, sense jutjar els responsables dels crims de la dictadura–, els fets succeïts recentment podrien suposar un perill real de caiguda cap a un precipici democràtic fins i tot més pronunciat que el que s’ha viscut als darrers anys a països de l’Europa de l’Est.
La revelació de l’ús de Pegasus contra el president Pedro Sánchez, la ministra de Defensa Margarita Robles o el titular de l’Interior Fernando Grande-Marlaska també és un fet rellevant, ja que trenca amb el silenci de la majoria de governs europeus respecte a aquest sistema. Premsa i grups de drets humans han tractat aquest tema àmpliament, i el govern dels Estats Units ha posat a NSO Group a la seva llista negra d’empreses vetades pel Departament de Comerç, però la majoria d’executius europeus no es prenen el problema seriosament.
Shalev Hulio, director executiu de NSO, va admetre a la revista The New Yorker que “gairebé tots els governs d’Europa utilitzen” Pegasus. Amb tot, l’ús d’aquesta eina contra les institucions espanyoles demostra que no té sentit la lògica per la qual tots els governs volen Pegasus, però a la vegada no volen que s’usi en contra seva. NSO Group i el Ministeri de Defensa d’Israel –qui regula i dona el vistiplau a les seves exportacions– no poden assegurar al cent per cent a cap dels seus clients que un altre estat no faci servir Pegasus en contra dels mateixos estats.
Blindatge israelià
Només NSO i el govern israelià, pel fet d’atorgar les llicències d’exportació als seus clients, poden comprovar i esbrinar qui va entrar en els telèfons de Pedro Sánchez o Margarita Robles. Tanmateix, ni Israel ni NSO no tenen gens d’interès en revelar la identitat de l’autoria d’aquest espionatge. Aquests anys, malgrat les peticions de desclassificació de documents per part de grups de drets humans o periodistes, ni les autoritats israelianes ni l’empresa han proporcionat mai detalls de la llista d’estats o entitats que en són clients. De fet, tant l’executiu espanyol com els seus alts càrrecs podrien seguir sota vigilància d’un país estranger.
No només no hi ha interès en què el govern israelià ajudi l’espanyol en la seva investigació, sinó que la credibilitat i l’estatus internacional de l’Estat espanyol també s’ha debilitat. A partir d’ara, quan Madrid critiqui Israel per la seva opressió contra el poble palestí, els líders israelians riuran i diran que és el mateix govern espanyol qui utilitza mitjans antidemocràtics i els seus propis sistemes d’espionatge contra independentistes catalans.
