En un context polític com l’actual, on la pagesia s’està mobilitzant a tota Catalunya i a la resta d’Europa per demanar millors condicions per al sector, els recents estudis que hem dut a terme posen en evidència com només canvis estructurals basats en el foment d’iniciatives alimentàries alternatives, com els mercats agroecològics, els grups de consum o les cooperatives i empreses de producció local i ecològica, poden ajudar a construir models agroalimentaris socialment i ecològicament justos i sostenibles.
Així doncs, el suport del sector públic a aquestes iniciatives és fonamental per canviar el desequilibri de poder entre aquestes formes de producció i consum ecològic i les del mercat ecològic industrial, que fa un rentat verd al sistema per aconseguir més beneficis. Dins d’aquest context hem realitzat un estudi a Sant Cugat del Vallès per abordar les fortaleses i reptes d’aquestes iniciatives i per visibilitzar la possibilitat que aquest cas esdevingui un referent pràctic de la política alimentària urbana de la zona i d’altres àrees metropolitanes.
Fortaleses de les iniciatives alimentàries alternatives
Les iniciatives alimentàries alternatives tenen com a principal fortalesa el fet de forjar-se com un espai comunal que estableix relacions més enllà de la mercantilització de l’alimentació i de la venda de productes certificats com a ecològics. És a dir, totes les iniciatives donen importància als criteris “agroecològics”, en comptes o per sobre de la certificació “ecològica”. Els estàndards agroecològics posen l’accent en aspectes socials i polítics al costat dels ambientals, mentre que la certificació ecològica només posa atenció en aspectes ambientals, com la prohibició d’utilitzar molts productes agroquímics o no emprar llavors modificades genèticament. L’establiment de relacions comunals s’evidencia de diferents maneres, principalment associades a la possibilitat d’establir interaccions directes entre persones productores i consumidores, acció col·lectiva i cooperativa, i justícia social.
La certificació ecològica només posa atenció en aspectes ambientals, com la prohibició d’utilitzar molts productes agroquímics o no emprar llavors modificades genèticament
Lligat amb el fet d’establir espais relacionals més enllà de la mercantilització hi ha la clara convicció d’apostar per un sistema agroalimentari socioecològicament just, assenyalant aspectes com el control intern de la bretxa salarial, els preus justos per a les persones productores, els drets dels infants i el benestar social.
Reptes de les iniciatives alimentàries alternatives
El principal repte és mantenir-se competitives econòmicament conservant els seus principis. Aquest s’expressa de diferents formes. Per exemple, la pressió que senten a causa de la competitivitat del mercat per rebaixar els seus estàndards socials i ambientals per no perdre membres.
Un altre factor és la poca visibilitat de les iniciatives alimentàries alternatives, unit a l’augment de les vendes de productes ecològics als supermercats, que provoquen un domini del mercat ecològic industrial i l’apropiació del discurs de la producció ecològica i de proximitat.
Finalment, augmentar la competitivitat o fins i tot intentar satisfer les demandes de les persones consumidores, també pot crear un dilema. El creixement d’escala i la reducció dels costos de producció i distribució per unitat o una millor comercialització podria portar les persones productores a l’expansió i la industrialització, i a perdre els llaços de confiança amb les persones consumidores.
Transició cap a models agroalimentaris sostenibles
Es pot afirmar que aquestes iniciatives contribueixen a integrar l’economia a les relacions socials, tot tornant als mercats històrics que estaven regulats per normes socials i que s’han vist truncats per l’economia de mercat global. Ho fan establint canals de venda alternatius i teixint llaços socials forts entre persones consumidores i productores, així com entre les diferents baules del sistema agroalimentari.
Aquests atributs són fonamentals per diferenciar-les del mercat ecològic industrial, ja que els actors industrials, motivats sobretot pel retorn econòmic, promouen “relacions alimentàries socialment desintegrades”. A més, la seva concentració de poder i els seus enfocaments de productivisme a curt termini són una amenaça directa per als mitjans de vida de la pagesia i el teixit social rural.
La transició cap a models agroalimentaris sostenibles es veu dificultada, però, per barreres estructurals com els tractats de lliure comerç, les economies d’escala o l’externalització de costos per part de l’agroindústria. S’argumenta que hi ha una necessitat que les forces externes canviïn les regles del joc per corregir o compensar el desequilibri de poder entre el sistema agroindustrial i les iniciatives alimentàries alternatives.
La transició cap a models agroalimentaris sostenibles es veu dificultada per barreres com els tractats de lliure comerç o l’externalització de costos per part de l’agroindústria
En aquest context, els governs tenen un paper important a jugar fomentant polítiques públiques que promoguin l’organització alternativa de la producció, l’intercanvi i el treball, alhora que han de tenir en compte les relacions de poder dels diferents actors socials i els entorns institucionals que fomenten aquestes relacions. Les polítiques concretes podrien ser desenvolupar iniciatives de compra pública d’aliments dissenyades per utilitzar el poder adquisitiu del govern i la demanda regular d’aliments, per exemple en hospitals públics, escoles, universitats o presons, com a instrument polític per promoure sistemes agroalimentaris més sostenibles i dietes saludables.
Una altra política és la de valorar els impactes positius de la pagesia sobre el medi ambient, establint contractes agraris. Aquests contractes són eines de remuneració econòmica pels serveis ecosistèmics que ofereix la pagesia, com per exemple, la prevenció d’incendis, la millora de la fertilitat del sòl, l’augment de la biodiversitat cultivada, o la provisió d’aliments locals i de qualitat. Aquesta eina ja s’ha implantat, per exemple, a l’illa de Menorca i al Parc Natural de Collserola.
Així doncs, els sistemes agroalimentaris sostenibles només es poden aconseguir a través de l’agroecologia política, fomentant iniciatives que puguin promoure l’organització alternativa de la producció, l’intercanvi i el treball més enllà del capitalisme, tot considerant les relacions de poder dels diferents actors socials i els entorns institucionals que fomenten aquestes relacions.
