Imaginem que som alquimistes i volem reduir el capitalisme a una sola molècula, a la seva essència més pura. Com ho faríem? En un alambí barrejaríem tot el que necessitem: domini i explotació de la natura, androcentrisme, cerca de benefici econòmic per damunt de tot, màxima productivitat, curtterminisme, totalitarisme, empreses multinacionals amb més poder que els estats… Una vegada completat el procés de destil·lació, el resultat podria, perfectament, ser una gota de l’herbicida més venut als Països Catalans i al món: el glifosat.
Per a les persones del camp, el glifosat és un producte de sobres conegut, encara que moltes el coneixen pel primer dels seus noms comercials, Roundup. I és que aquesta substància màgica té moltes aplicacions. En els nostres camps es fa servir per a eliminar les anomenades males herbes en els cultius de cereals i d’oleaginoses i en el control de la coberta vegetal en les plantacions de fruiters o en els marges de camins i carreteres, però a les ciutats també s’utilitza en jardineria. Si preguntem a qui no està familiaritzat amb temes agraris o ambientals, és probable que també sàpiga de la seva existència, perquè ha estat molt present als mitjans de comunicació. No és el glifosat una d’aquestes substàncies que exterminen les abelles i altres pol·linitzadors? No és aquell pesticida que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va dir que era cancerigen? No és un verí que contamina moltes fonts naturals del nostre territori? Tres intuïcions del tot encertades.
Efectivament, com va demostrar l’estudi de la Universitat de Texas que es va publicar en la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, el glifosat altera el bioma del sistema digestiu de les abelles i això les afebleix significativament. El 2015, l’OMS va classificar el glifosat com a substància “probablement cancerígena per als éssers humans”, davant l’evidència significativa de la relació entre l’aparició de tumors i la ingesta de glifosat en animals de laboratori. I, sí, també és cert que aquest herbicida no selectiu acaba en l’aigua. En el cas dels rius, Ecologistes en acció va analitzar amb detall, a partir d’informació proporcionada pel Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, la presència de glifosat en deu conques hidrogràfiques (entre les quals, per cert, no apareixen les conques internes catalanes). A totes les mostres van trobar glifosat. Un 29 % en presentaven valors per damunt del límit establert per la directiva marc de l’aigua per a qualsevol plaguicida, i el 7 % superaven el límit permissible per a la suma de tots els plaguicides presents. En el cas de les aigües subterrànies de Catalunya, la memòria de l’Agència catalana de l’aigua del 2019 ja advertia que, davant les concentracions detectades de plaguicides, calia fer-ne un seguiment exhaustiu perquè podrien ser responsables del mal estat químic d’alguna de les masses d’aigua. I hi afegia: “En aquest sentit, cal tenir especialment en compte el paràmetre glifosat i el seu metabòlit, l’àcid aminometilfosfònic (AMPA) que han assolit freqüències de detecció i concentracions especialment elevades en mostrejos d’investigació”.
Cicle complet de perversió de la vida
Des del nostre punt de vista, l’agricultura capitalista, la que ens alimenta, és el sector econòmic on més clarament s’observa l’agressió sobre la vida. D’una banda, perquè el seu objectiu final és la producció d’aliments, béns de primera necessitat; i de l’altra, perquè treballa directament amb processos vitals d’altres éssers vius. Els ritmes naturals d’aquests processos han hagut d’ajustar-se als ritmes d’acumulació, cada vegada més exigents. Aquest canvi s’ha aconseguit amb petroli i ha posat bona part de la comunitat científica al servei del benefici econòmic. El glifosat ha fet possible, entre moltes altres coses, els monocultius: milions d’hectàrees de terra fèrtil reduïdes a deserts d’una mateixa espècie vegetal. L’homogeneïtat és contrària a la vida; el que veiem en les imatges de satèl·lit d’aquestes regions són paisatges artificials i antivida que només poden progressar sota la contínua supervisió de tecnologies complexes i privatives.
El glifosat ha fet possible els monocultius: milions d’hectàrees de terra fèrtil reduïdes a deserts d’una mateixa espècie vegetal
On abans hi havia biodiversitat, comunitats, cultura, coneixements propis i economies tradicionals, ara només hi ha milions de plantes de soia, de blat de moro, de palmeres d’oli… Els ingredients bàsics de l’alimentació industrial, de la carn barata produïda en macrogranges i del menjar processat, que també tenen conseqüències sobre la salut de les persones consumidores. Un cicle complet i impecable de perversió de la vida del qual cal parlar de nou als organismes europeus.
Aconseguir un punt d’inflexió
Encara que sembli cansat tornar a un tema tan conegut, hem de parar-hi molta atenció. Aquesta tràgica simbiosi entre acumulació de capital
i explotació de la terra deixa clara la importància de mantenir i enfortir la pressió social enfront d’aquesta substància.
L’any 2017 ja eren clares moltes de les evidències esmentades (i altres que obligarien a afegir més pàgines a aquest article) i l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va decidir prorrogar cinc anys més el permís d’ús del glifosat perquè –van dir– calien més estudis i més temps per a prendre la decisió. Ara, pocs mesos abans de complir-se el termini, el que queda clar són les fortes pressions que les empreses que el van patentar i el comercialitzen exerceixen sobre l’EFSA. El seu resultat econòmic depèn d’aquesta decisió. Trobem un bon exemple al lloc web del Glyphosate Renewal Group, coalició industrial que lidera Bayer-Monsanto, on es demana a l’EFSA una pròrroga del permís durant quinze anys més.
Alhora, la societat civil també s’ha reactivat i hi podem trobar diverses iniciatives ciutadanes europees, com la campanya “Salvem les abelles
i els agricultors” o la feina específica d’entitats com Greenpeace o Amigos de la tierra. Entre tots els arguments que s’hi esgrimeixen sembla que el més polèmic continua sent el fet que les decisions es prenguin a partir d’estudis que han d’emetre les mateixes empreses, en lloc de fer recerques independents, com seria lògic. En aquest sentit, el 2017, l’Institut de Recerca del Càncer de l’Hospital Universitari de Viena va analitzar detingudament els estudis lliurats per la indústria i va dictaminar que només 2 de 53 poden considerar-se fiables; 17 són parcialment fiables i 34 no ho són. Mentrestant, el 75 % dels 72 estudis independents confirmen la relació directa entre glifosat i el càncer.
Com pot ser que unes decisions tan importants restin subjectes a uns mecanismes i unes institucions tan fràgils? Quan, el 2022, es tanqui la carpeta del glifosat, quina “vida” s’haurà protegit? La de les empreses del lobby del glifosat o la del planeta? El glifosat és només una peça de l’entramat capitalista, però d’un valor simbòlic tan gran i universal que guanyar aquest procediment en la Unió Europea amb la força de la societat mobilitzada, pot significar un pas de gegant en el camí cap a la construcció d’un nou sistema alimentari i econòmic. En el camí cap a una nova relació amb el planeta i amb la vida.
