Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Con-jugar la cuina

Les cuines són molt més que un espai on cuinar. L'autora reivindica la memòria viva de la cuina, la saviesa que transmeten les receptes tradicionals i la proliferació en l'actualitat de les cuines col·lectives. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Roser Pineda

“Me habéis castigado a la cocina, dice, porque despreciáis a las mujeres y porque no os dais cuenta de que éste es un lugar ideal para reconstruir y ampliar la ciencia sin necesidad de libros y maestros”
Sor Juana Inés de la Cruz

 

El passat 8 de març, en una conversa a La Cuina del MACBA, la Carmen Alcaraz, periodista i gastrònoma ens mostrava aquesta cita d’un article del diari ABC de 1950, escrit per un senyor: “Todo el mundo sabe que la mujer no es buena cocinera (…). La mujer sobretodo, es una cocinera de campo, de pueblo, de barrio. (…) La gran cocina magistral, santuaria y académica es una creación viril”.

La memòria familiar i domèstica, la de les dones procedents de classes populars, no ha estat mai prou valorada, més enllà de les mateixes famílies. Els discursos hegemònics de la representació de la memòria estan dominats per una visió heteropatriarcal. Els senyors blancs han estat els qui han decidit quines són les memòries que mereixen ser representades i transmeses, i són aquests mateixos homes els que a través de la institució s’han fet i es fan ressò d’aquelles memòries que des del seu punt de vista han de ser expressades i comunicades. Ja ho deia la Donna Haraway al seu llibre Cyborg Manifest el 1984, la lectoescriptura ha estat la forma masculina de comunicar i representar la memòria de forma oficial, mentre que la de les dones s’ha invisibilitzat i mantingut a la rereguarda.

La memòria familiar i domèstica, la de les dones procedents de classes populars, no ha estat mai prou valorada, més enllà de les mateixes famílies

El pròleg escrit per l’Anna Bofill del meravellós llibre Cuines de Barcelona d’Isabel Segura Soriano ens explica com la cuina ha estat un treball no reconegut de les dones durant segles, però a més d’això la cuina és un dels llegats transgeneracionals més creatius, importants i valuosos que ens han transmès les dones. La cuina és memòria viva, s’ha adaptat als temps, a les estacions de l’any, a la natura, a l’economia, a les penúries, a les celebracions i a les vides viscudes.

La pedagogia no formal de l’espai domèstic està farcida de saviesa, ha estat una veritable pedagogia basada en el lloc, s’ha expressat a través dels gestos, dels ritmes, de l’afinament de l’olfacte i de l’oïda, dels aprenentatges, de la gestió emocional de la paciència, i de saber llegir els colors, sentir les textures o mesurar a ull, “al ojo por ciento” o “ojímetro”, com es diu en castellà. La saviesa, al contrari del que ens han ensenyat, pot tenir faltes d’ortografia. Són encantadors els receptaris domèstics, tresors, fetitxes, en moltes ocasions impregnats d’amor, d’afecte i d’intenció de transmissió transgeneracional, que també ens donen informacions geogràfiques, identitàries i polítiques.

La meva tia Susi em va passar -patint per les faltes d’ortografia- fa uns mesos la seva recepta per fer olives amb sajolida i garrofa borda, escrita en castellà i català. La llengua materna de la Susi és el català, però l’educació franquista la va obligar a aprendre a llegir i a escriure exclusivament en castellà.

La cuina ha estat un treball no reconegut de les dones durant segles, però a més d’això la cuina és un dels llegats transgeneracionals més creatius, importants i valuosos que ens han transmès les dones

Hem perdut l’escolta profunda dels coneixements que ens transmeten les receptes tradicionals, sovint ens costa entendre que darrere d’un menjar que ens agrada hi ha més que el vincle emocional associat a la memòria del gust i al viatge al qual ens transporta aquest gust. Ens costa connectar amb els coneixements que habiten dins d’aquestes receptes. Per exemple, per quina raó utilitzar bacallà, un peix per fer bunyols que és caríssim, que no es pesca al mediterrani i que està en perill d’extinció?

Si preguntem a una persona gran per què cuinaven i menjaven els bunyols de bacallà durant la dictadura, et respondrà que el bacallà era molt barat i que era un peix sec que es conservava bé igual que les arengades, i que antigament a pagès, no existien les neveres a les llars de les famílies de les classes populars. Cuinem i mengem des de la nostàlgia? Entenem el sentit i el cor de les receptes? Aquesta desconnexió amb els coneixements tradicionals no podria estar vinculada amb la desvaloració, amb la no escolta i atenció?

Ens costa entendre que darrere d’un menjar que ens agrada hi ha més que el vincle emocional associat a la memòria del gust i al viatge al qual ens transporta. Ens costa connectar amb els coneixements que habiten dins d’aquestes receptes

A diversos projectes de cuines col·lectives, s’està recuperant aquesta escolta i atenció, són en moltes ocasions revaloritzadors de valors molt propis de les cuines de les dones, com la col·laboració, les cures i la sororitat. A més, operen unes dinàmiques d’organització i uns interessos molt diferents dels de les cuines que dinamitzen els suposats grans “genis” de la gastronomia.

La Silvia Rivera Cusicanqui expressava amb molta agudesa com la micropolítica és una política del cos i de supervivència: “Lo único que puedo hacer es llevar a cabo lo que creo, cumplir con lo mío, poner el cuerpo, hacerlo en un entorno de comunidades de afectos, que quizás irradiarán hacia afuera y se conectarán con otras fuerzas e iniciativas, lejos de la competencia y de las estrategias del éxito”.

I no són les cuines col·lectives espais i comunitats d’afectes que irradien cap enfora i es connecten amb altres forces i iniciatives lluny de la competència?

I no són les cuines col·lectives espais i comunitats d’afectes que irradien cap enfora i es connecten amb altres forces i iniciatives lluny de la competència? Actualment afloren més i més a la ciutat de Barcelona aquests espais que a més de nodrir i connectar a les persones, atenent moments de crisi i d’emergència, es preocupen per generar nous imaginaris polítics, tenint en compte la crisi global i energètica i l’escalfament global, el sistema racista i colonial que maltracta a les vides humanes i no humanes que produeixen els aliments, posant al centre aquelles tradicions que tenen sentit en l’aquí i l’ara de forma tàctica, usant les tècniques culinàries d’aprofitament heretades de les nostres ancestres a través dels seus receptaris i de la memòria oral i domèstica, hibridant costums i cultures gastronòmiques, hackejant els aliments que viatgen de massa lluny per productes agroecològics, connectant els fogons amb projectes d’espigolament, que lluiten contra el malbaratament alimentari, que recuperen plantes i o peixos oblidats, que fermenten, que qüestionen el consum de la carn i que si la cuinen o consumeixen és de ramaderia extensiva.

Són cuines que “con-juguen”, com diu la Donna Haraway a Seguir con el Problema: barregen, mesclen, verbalitzen, imaginen, pensen, fan. “Con-juguen” en el sentit de “jugar amb”: propiciant el desig, pràctiques i plaer per a generar nous imaginaris polítics orientats a aquesta civilització. En això consistiria una aptitud contra-apocalíptica. Con-jugant s’oxigenen les tensions i es converteixen en esquerdes plenes d’esperança.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU