A les acaballes del 2022, arribava a les llibreries 1969 (L’Altra Editorial; Navona, en castellà), novel·la a la qual l’escriptor Eduard Márquez (Barcelona, 1960) ha dedicat els vuit últims anys. En el transcurs d’aquest llarg període, s’ha documentat de manera més que exhaustiva: ha acumulat centenars de llibres i revistes, milers de documents d’arxiu i hores i hores d’entrevistes. El resultat és una novel·la documental, construïda com un collage, a partir de petits fragments triats entre el material acumulat. En les seves més de 500 pàgines, l’autor posa el focus en l’any que marca l’inici del final de la dictadura franquista i en una ciutat especialment bulliciosa, Barcelona. Però 1969 no ens parla únicament d’aquells dotze mesos, sinó també de l’inici de tota una època, els anys setanta, caracteritzada tant per les aspiracions de canvi radical com per les desil·lusions amb què, moltes vegades, van culminar aquestes expectatives. Ens asseiem amb Eduard Márquez per parlar amb pausa de tot aquell frenesí.
El final del franquisme i la transició són molt presents en el debat públic. És un període del qual es parla molt, però sobre el qual sempre se solen repetir els mateixos llocs comuns. Com ha canviat la teva mirada sobre aquella època, l’elaboració del llibre?
Quan vaig començar a treballar en la novel·la, la idea de la transició modèlica, gràcies a la qual unes quantes ments preclares i generoses ens van regalar la democràcia, ja estava molt desacreditada. De manera que em vaig trobar amb una visió menys modèlica i més col·lectiva. És a dir, una visió que reconeix l’enorme violència del procés i que assumeix la pressió que es va exercir des de multitud d’organitzacions per forçar-lo i canalitzar-lo. En aquest sentit, és sorprenent la gran quantitat de material acadèmic sobre organitzacions de tota mena (polítiques, laborals, socials, culturals…) que van jugar un paper en el canvi. Ara bé, malgrat això, crec que cal obrir encara més el focus i recuperar la força del carrer i de la gent anònima que, sense estar enquadrada o estant enquadrada en organitzacions petites o marginals, també va posar el seu gra de sorra per millorar la vida del seu barri, o l’escola dels seus fills, o les condicions laborals del seu lloc de treball, o els drets de determinats col·lectius… Una labor de desgast més diversa del que es creu i que cal reivindicar. En la línia, una mica, de la intrahistòria d’Unamuno.
Em va semblar molt pertinent el titular d’un dels articles que s’han publicat sobre 1969: “coses del franquisme que calia explicar”. Fins a quin punt hem fallat com a societat a l’hora de transmetre el que va passar durant la dictadura?
“Hi ha molt de material als arxius que encara no ha sortit a la llum i molta gent que encara no ha tingut l’oportunitat d’explicar la seva història”
Malgrat que pugui semblar mentida, sí que queda molt per explicar. Perquè hi ha molt material als arxius que encara no ha sortit a la llum i, sobretot, perquè hi ha molta gent que encara no ha tingut l’oportunitat d’explicar la seva història. Curiosament, a més a més, arran de la publicació de la novel·la, he pogut conversar amb lectors joves i m’atreviria a afirmar que molts d’ells desconeixen el que va succeir o que, si ho coneixen, tenen una visió molt parcial o esbiaixada. En aquest sentit, sí que crec que hem fallat com a societat, perquè, en molts casos, els hem escatimat la informació necessària per conèixer i comprendre la història de les seves pròpies famílies i per entendre moltes de les derivades de tot allò que encara influeixen en la realitat actual.
Precisament el material d’arxiu ha estat una de les bases per construir el llibre. Tot i que algunes de les teves anteriors novel·les, com El silenci dels arbres o La decisió de Brandes, ja tenien un rerefons històric i estaven basades en una àmplia documentació, amb 1969 has fet un pas més enllà.
La documentació ha estat sempre una de les meves obsessions. En aquest sentit, m’agrada molt una afirmació de Haruki Murakami: “Quan la teva feina consisteix a mentir, el que has de conèixer millor que ningú és la veritat”. És a dir, perquè la ficció funcioni, perquè la ficció faci olor de realitat i el lector no se senti enganyat, cal conèixer a fons aquesta realitat. Si això és evident en qualsevol novel·la, encara ho és més en una novel·la com 1969, que pretén narrar el principi del final de la dictadura a Barcelona. Per poder escriure-la, necessitava capbussar-me en la “veritat” del franquisme, i aquesta “veritat” és als arxius, on he pogut entrar en contacte directe amb moltes de les cares del règim: la repressiva, la judicial, la política, la social, la moral, la religiosa… A més de l’enorme utilitat històrica de la informació recollida, la convivència quotidiana amb aquest material ha estat determinant a l’hora de trobar l’estratègia narrativa final, basada en la combinació de documents de tota mena (informes, sentències, decrets, discursos, cartes, manuals, sermons, permisos, manifestos, fulls volants…) i de les veus dels qui, generosament, han acceptat explicar-me les seves històries o, fins i tot, m’han facilitat material personal de l’època (cartes, diaris…).
Efectivament, a part dels documents, l’altra gran matèria primera amb la qual has compost la novel·la són les entrevistes, a la manera d’Svetlana Aleksiévitx. Algunes de les històries són autènticament commovedores. Hi ha gent que t’ha confiat episodis de la seva vida que amb prou feines havien explicat. Com vas aconseguir la complicitat d’aquestes persones? Què t’ha aportat el seu testimoniatge més enllà del material que has utilitzat per al llibre?
Justament, parafrasejant Svetlana Aleksiévitx, he tingut la sort i el privilegi de convertir-me en un “home-orella”. En algú que escolta i que transmet el que se li explica. Per tant, per recollir el màxim d’informació possible dels qui van viure la transició en directe, he fet desenes d’entrevistes. Durant mesos. Durant anys. Centenars d’hores d’enregistraments. Per aconseguir-ho, només fa falta saber escoltar i, sobretot, no prejutjar. Aquesta és la millor manera de guanyar-se la confiança de la gent. Callant i escoltant. De manera honesta i sincera. Per reviure amb ells. Per emocionar-se amb ells. I, en el fons, per aprendre d’ells. I això últim ha estat i continua sent molt important per a mi. Perquè són persones que, en molts casos, per tot allò que els ha tocat viure, ens porten molt d’avantatge en les seves reflexions sobre la vida, la lluita, el compromís, l’inconformisme, la violència, la culpa, el perdó, el penediment, la derrota, la resignació… Per a mi, sens dubte, hi ha hagut un abans i un després. Perquè m’han ajudat a entendre millor el que va passar llavors i, per si no fos prou, han enriquit la meva mirada sobre la realitat actual.
Molts d’aquests protagonistes guarden un sabor agredolç sobre l’època. Es van aconseguir moltes coses —entre d’altres, que caigués el franquisme—, però moltes expectatives van quedar frustrades. Els devem alguna cosa, com a societat?
“Parafrasejant Svetlana Aleksiévitx, he tingut la sort i el privilegi de convertir-me en un ‘home-orella’: entrevistant els qui van viure allò en directe, m’he emocionat i he après”
Sí, més enllà dels reconeixements institucionals, justos i necessaris, hem de donar-los l’oportunitat d’explicar-nos les seves vides. Desafortunadament, no hem pogut salvar de l’oblit, de manera extensiva, la generació que va viure la guerra civil. Crec que no podem cometre el mateix error amb la generació que va viure la transició. És cert que estan en marxa nombrosos projectes d’història oral, per part d’organitzacions polítiques, sindicals, laborals o socials, però és necessari anar més enllà i generar dipòsits de memòria oral que recullin el major nombre possible de testimonis. Una tasca complicada, sí, però ineludible i urgent. Perquè el temps juga en contra nostra. Sense anar més lluny, en els últims mesos, he perdut tres dels meus “protagonistes”.
Una de les coses que em va enlluernar de la novel·la va ser la seva força torrencial: des del primer fragment del collage que la compon, les seves pàgines t’arrosseguen com un riu desbordat: vagues, manifestacions, xocs amb la policia, pamflets, pintades… Això transmet molt bé el que succeïa a l’època: una ebullició constant als carrers.
Sí, m’ha fascinat la sensació de formigueig constant. De baixa intensitat, sovint amb poca gent implicada, sí, però constant. Al llarg d’un dia, es pot trobar constància de manifestacions (d’obrers, d’estudiants, de veïns…), de vagues, d’assemblees a les empreses, a les universitats i als instituts, de reunions a les parròquies, de boicots, de sabotatges, d’atacs a entitats bancàries o a determinades empreses, d’expropiacions… Un formigueig que, en alguns moments, no solament m’ha fascinat, sinó que m’ha generat una mica d’enveja.
Enveja perquè avui vivim en un estat de letargia?
Més o menys. Per sort, hi ha molts fronts d’acció oberts. I amb una gran incidència sobre la vida quotidiana de la gent. Lloguers, energia, bancs d’aliments, violència de gènere, ajuda als més grans, acollida de migrants… Amb molta gent compromesa. Però trobo a faltar aquest formigueig, aquest enrenou constant de la transició, quan, per exemple l’any 1976, tot es juga als carrers. Els poders polítics i econòmics haurien de notar constantment l’alè de la gent al clatell. Hauríem de ser capaços d’exercir una pressió incessant sobre ells. Perquè recordin que som aquí i que no poden passar de nosaltres. I em temo que, ara com ara, això no és així. Encaixem massa sense piular.
Utilitzes una abundant documentació policial. Una de les coses que segurament sorprendrà molta gent és el nivell de detall amb què la policia monitorava les activitats de l’oposició. Hi ha un document hilarant, en el qual es descriu el missatge, el color i les mesures de totes les pintades que una patrulla es va trobant en el seu camí durant una sola nit. Què ens diu aquesta obsessió sobre el caràcter del franquisme?
Que el control social era molt més minuciós del que sovint s’explica i del que molta gent s’imagina: informes policials diaris sobre el que succeïa a les fàbriques, a les universitats, a les parròquies, als actes públics… Més els informes dels confidents, dels infiltrats, dels ciutadans anònims… A més a més, cal tenir en compte que s’havia de demanar permís per a tot: per a reunions d’escala de veïns o d’accionistes d’una empresa, per a festes d’aniversaris i per a casaments, per a presentacions de llibres o de discos, per a inauguracions de locals comercials, per a desfilades de moda, per a concursos de cuina, per a projeccions de pel·lícules, per a festes escolars, per a concerts, per a balls i revetlles… Amb els pertinents informes posteriors, en els quals es deixa constància de l’horari, del nombre d’assistents i dels possibles incidents antireglamentaris. Per exemple, que, en algun concert, s’hagi cantat una cançó subversiva que no sortia a la llista presentada a l’hora de demanar el permís. Amb la sanció consegüent perquè el cantant s’abstingui en el futur d’interpretar cançons fora del programa.
Quan es parla de repressió, solem tenir al cap únicament el seu vessant polític: la practicada contra els militants de l’antifranquisme. Però la repressió anava molt més allà. Em refereixo, per exemple, al cas de la noia que, després de marxar a viure pel seu compte, és denunciada pels seus propis pares i acaba en un correccional de les adoratrices dependent del Patronato de Protección de la Mujer. El que explica posa els pèls de punta.
“Trobo a faltar aquest formigueig, aquest enrenou constant de la transició, quan tot es juga als carrers. Els poders polítics i econòmics haurien de notar constantment l’alè de la gent al clatell. Hauríem de ser capaços d’exercir una pressió incessant sobre ells”
Perquè el control no era només polític, per neutralitzar la dissidència i mantenir la tan lloada pau social. Era també un control religiós, moral, pedagògic, familiar, estètic, sexual… Que englobava els costums, les relacions personals, la roba, la música, les lectures… Una uniformitat que deixava molt poc marge per a l’enfrontament col·lectiu i individual. Perquè topava amb la policia o amb els pares, amb els capellans o amb els professors, amb els serenos o amb els veïns, amb els companys de classe o de treball… Però també és veritat que molta gent, sovint a títol individual, va saber aprofitar aquest poc marge per plantar cara en el seu entorn més pròxim, amb conseqüències, en alguns casos, com les que esmentes: pares denunciant els seus propis fills pel seu comportament, per la seva manera de vestir, pels seus amics…
Sovint, en els actes de promoció del llibre, se’t veu amb una samarreta amb una il·lustració d’una publicació clandestina del MIL-GAC, en el qual va militar Puig Antich. Em pots explicar per què?
Per al meu “uniforme promocional”, vaig optar per fer-me una samarreta amb una vinyeta de la revista CIA (Conspiración Internacional Anarquista) en què es veu l’Olivia [de la sèrie animada Popeye el mariner] amb les sigles GAC afegides amb letraset al pit. El motiu? Perquè m’agrada pensar que jo també soc un Grup Autònom de Combat. M’hauria agradat afegir-li una L per generar la sigla de Grup Autònom de Combat Literari, però no hi havia prou espai.
Vas començar aquest projecte volent fer una novel·la que anés del 1969 al 1980. De moment, i no és poc, ens has ofert el tret de sortida. A partir d’ara, què?
Ara toca esperar i veure. Si trobo els mitjans per establir unes condicions menys costoses per a la meva butxaca, tiraré endavant i intentaré arribar a l’any 1980. En cas contrari, hauré de deixar-ho aquí. I, per tot allò que han representat per a la meva vida personal i literària, per tot el que he après i per totes les emocions viscudes, els vuits últims anys de treball ja hauran valgut la pena. Sens dubte.
