Darrerament, s’han destapat centenars de casos de violències masclistes a entitats esportives d’arreu del món. Ha ocorregut des de la base de diverses disciplines, com les més de 250 gimnastes menors d’edat que van ser abusades sexualment pel metge esportiu Larry Nassar als Estats Units; fins a l’alt nivell, amb denúncies d’agressió sexual i abús de poder a esportistes professionals, com la jugadora de futbol Jennifer Hermoso o l’extenista Angélique Cauchy. Violències, cada cop més visibles en tots els àmbits, que es basen en un sistema de relacions de poder i desigualtat segons el gènere i el capital polític i econòmic.
L’advocada de l’Associació d’Assistència a Dones Agredides Sexualment (AADAS), Nahxeli Beas, explica que les violències sexuals són “la columna vertebral de la societat en què vivim”, i reprodueixen “la situació de subalternitat de les dones i altres identitats de gènere no hegemòniques”. Segons l’informe “Abús infantil en l’esport: Estadístiques europees”, publicat el 2021 per diverses universitats i organitzacions esportives, una de cada cinc menors que practica esport ha patit abús sexual, és a dir, ha rebut petons, tocaments, contacte genital, sexe oral, penetració o ritus d’iniciació sexual de manera forçosa. Entre les que practiquen esport a l’edat adulta, les violències continuen sent una realitat. Tal com revela l’estudi més recent de la Comissió Europea sobre violència en l’esport amb mirada de gènere, elaborat el 2016, l’abús sexual és la forma de violència masclista més habitual. La pateixen fins a un 64% de les esportistes, molt especialment nenes, noies, i dones esportistes d’elit i membres del col·lectiu LGBTIQ+.
Arribar a identificar i assenyalar les violències no és tasca fàcil per les atletes, les quals, generalment, estan subordinades a directives altament masculinitzades, amb menys d’un 27% de dones
Les xifres demostren com l’allau de casos de violència masclista que han sortit a la llum en els últims anys són només una petita mostra de totes les experiències que es viuen dia a dia en agrupacions esportives, clubs i federacions. Però, arribar a identificar i assenyalar les violències no és tasca fàcil per les atletes. Generalment, estan subordinades a directives altament masculinitzades, amb menys del 27% de representació de dones en espais de presa de decisions a les federacions internacionals, segons dades de l’Aliança mundial per a la integritat esportiva. En el cas dels esports més mercantilitzats, com poden ser el futbol o l’automobilisme a Occident, depenen d’alts càrrecs amb una gran acumulació de capital, tal com demostra la llista Forbes dels magnats esportius més rics del planeta. Una posició de privilegi que amplifica l’abast del seu poder.
En tots els espais, tant als despatxos com als equipaments esportius, hi predomina un baix nivell de sensibilització i formació al voltant de les desigualtats de gènere i les relacions de poder. Per això, l’any 2007, el Comitè Olímpic Internacional va publicar la primera declaració de consens sobre assetjament i abús sexuals a l’esport. Es tractava d’un conjunt de recomanacions de prevenció, com codis de bones pràctiques, educació i formació, mecanismes de suport i denúncia i sistemes de control i avaluació que “cada organització esportiva hauria d’implantar”, exigia el Comitè. Sense establir cap mecanisme per garantir el seu compliment, a l’Estat espanyol, fins al 2014, el Consell Superior d’Esports (CSD) no va crear cap protocol d’actuació davant la violència sexual. Per a la professora de Sociologia de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC), Anna Vilanova, i la psicòloga de la Fundació Vicki Bernadet, Pilar Polo, la manca de diversitat i perspectiva de gènere en la gestió esportiva i l’absència d’eines i plans d’actuació davant de casos de violència ha dificultat el seu abordatge en entitats esportives d’arreu, i ha permès la “impunitat” dels seus responsables.
Masclisme encobert
“Al món del tenis se sabia que no era correcte amb les noies joves. Hi havia una espècie d’omertà, on tots sabien que el que ocorria era sospitós”. Són declaracions de l’exjugadora de tenis professional Angélique Cauchy. Les va fer aquest setembre, en relació amb els abusos sexuals que va patir quan tenia dotze anys per part del seu entrenador, Andrew Gueddes. “Em violava fins a tres vegades al dia”, va testificar davant una comissió del Parlament francès, que actualment investiga el cas de fins a 600 patinadores, judokes i atletes de la selecció del país que, com ella, han denunciat dècades d’agressions físiques, violacions i abús psicològic. Cauchy va recordar com, en una ocasió, algú havia alertat el president del club sobre el comportament de Gueddes, condemnat el 2021 a divuit anys de presó per múltiples violacions a Cauchy i tres menors més; però l’única resposta del directiu va ser: “Sí, però ens porta títols”.
“Em violava fins a tres vegades al dia”, va testificar l’exjugadora de tenis Angélique Cauchy davant una comissió del Parlament francès, que actualment investiga el cas de fins a 600 esportistes víctimes de dècades de violència
Una situació semblant va protagonitzar el president de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Luis Rubiales, al campionat del món celebrat aquest estiu a Austràlia i Nova Zelanda, on va declarar davant la premsa: “S’ha de mirar que són campiones del món, la resta no té importància”, quan li van preguntar sobre el petó no consentit que havia propinat a la futbolista Jennifer Hermoso durant l’entrega de medalles. Rubiales es va resistir a dimitir del seu càrrec després d’haver comès una agressió sexual —recollida a la reforma de la llei del “només sí és si”—, tot i que reprovessin els seus actes la Federació Internacional de Futbol (FIFA), el Tribunal d’Arbitratge Esportiu (TAS) i gran part de l’opinió pública.
També va intentar conservar la seva posició l’expresident de la Federació Afgana de Futbol (AFF), Keramuddin Karim, després d’haver violat, agredit i amenaçat diverses futbolistes entre 2013 i 2018 i intentar encobrir-ho. Amb una ordre de detenció a l’esquena, el directiu va marxar del país evadint un judici i una multa de més d’un milió d’euros. “Les grans federacions, clubs i administracions funcionen com empreses, els directius acumulen tant poder econòmic, esportiu i polític que no el volen deixar anar”, sosté un dels directius responsables del Club Esportiu Europa, Jordi Collell, en relació amb casos com el de Karim o Rubiales.
En el cas del metge de la Federació de Gimnàstica Artística dels Estats Units, Larry Nassar, les supervivents van haver d’esperar gairebé dos anys que l’Agència Federal d’Investigació (FBI) el detingués el 2016 i comencés un judici que el condemnaria a 175 anys de presó per abusos sexuals. Després de totes les traves viscudes, la gimnasta McKayla Maroney denunciava en un comunicat: “Hem estat traïdes per totes les institucions que se suposava que havien de protegir-nos”. La investigadora en Sociologia i Ciències de l’activitat física Anna Vilanova recorda que en la majoria dels casos de violència hi ha indicis i, per tant, còmplices. Per això, remarca la importància que l’entorn trenqui el silenci.
La majoria de les esportistes que han fet públiques experiències de violència han explicat les dificultats amb què s’han trobat per la inacció de l’entorn, malgrat conèixer o intuir la seva situació. Com Cauchy, moltes altres han compartit històries d’aïllament i silenci. Per exemple, l’exgimnasta de la selecció espanyola Gloria Viseras, qui quan era menor d’edat, durant tres anys, va ser víctima d’abús i no va tindre força de denunciar-ho fins al cap de trenta; o l’exsaltador de trampolí alemany Jan Hempel, víctima durant catorze anys, i en va trigar setze a fer-ho públic. També les exmembres de la selecció de bàsquet femenina de Mali, les quals van patir abusos durant tretze anys i van compartir-ho nou anys després. En el cas de Viseras, abusada sexualment a finals dels anys setanta per l’aleshores seleccionador Jesús Carballo, va decidir posar la denúncia tot i saber que el cas ja havia prescrit per a protegir altres esportistes. El 2019, davant la Comissió de drets de la infància i l’adolescència del Congrés dels Diputats espanyol, l’exgimnasta va assenyalar que la tendència de les institucions esportives és “tapar i silenciar qualsevol classe d’escàndol per no perjudicar-se”. Amb una mirada crítica, va contraposar “la importància que es dona a les medalles i els èxits” amb “l’alta tolerància a actituds sexistes i discriminatòries”.
Por a les represàlies
Tal com han estudiat diferents investigadores especialitzades en ciències de l’esport, des de Kari Fasting fins a Matilde Fontecha, hi ha diverses barreres que dificulten la capacitat de resposta de les esportistes davant de casos de violència. Es troben, principalment, la vergonya, la por a ser qüestionades o a rebre pressions per desdir-se de l’acusació. Si, a més a més, es dediquen professionalment a l’esport, és a dir, que en depenen per viure, s’hi suma la por a patir represàlies, com perdre la seva posició a l’equip, no ser convocades o seleccionades per la pròxima temporada o acabar arraconades i haver de deixar la pràctica esportiva. Aquesta situació s’agreuja en els esports minoritzats on, tal com analitza l’especialista en relacions laborals i recursos humans Marcos Javier Izquierdo, la precarietat laboral és una realitat per l’absència o temporalitat dels contractes, els baixos salaris i la freqüència d’impagaments. En paraules de la waterpolista olímpica del CN Sabadell, Laura Ester, “les dones a l’esport, i a totes les feines, tenen por de denunciar els abusos per si no les creuen o perden el treball i el sou amb què viuen elles i les seves famílies”.
Alguns equips, com les jugadores de la selecció espanyola de futbol o les de la selecció maliana de bàsquet, estan aprofitant la situació per organitzar-se en sindicats i reclamar els seus drets com a dones i treballadores
Per la psicòloga Pilar Polo, tot plegat evidencia la necessitat d’estendre la formació a entrenadores, preparadores físiques, càrrecs directius, serveis mèdics, personal de les entitats, famílies i esportistes, perquè coneguin els seus drets i tinguin a l’abast eines i professionals que les acompanyin en cas de viure o veure aquest tipus de situacions. “Fins fa poc no s’han desplegat protocols perquè no era obligatori, algunes entitats n’havien creat per cobrir l’expedient, no perquè se’ls creguessin”, denuncia Polo. I afegeix: “Tenir un protocol no és només tenir-lo, és avisar a tothom que el tens i explicar el seu funcionament”. En aquest sentit, Jordi Collell afirma que per deixar de normalitzar les agressions i els abusos que es donen en el dia a dia cal treballar perquè tothom aprengui a distingir-ne els diferents tipus i graus.
Amb tot, els mediàtics casos d’abús sexual destapats a l’esport serveixen de termòmetre per avaluar la resposta de la societat davant les injustícies. Des de la perspectiva de les professionals d’atenció, prevenció i sensibilització de violències, és positiu que cada vegada es destapin més casos, però cal millorar-ne l’abordatge. Mentre Pilar Polo recorda que “tot això abans passava d’amagat i ara li estem traient el poder a qui el fa servir de manera inadequada”, Anna Vilanova remarca que cal que federacions i clubs destinin més recursos per poder fer-ne una bona gestió. Alguns equips, com les jugadores de la selecció espanyola de futbol o les de la selecció maliana de bàsquet, també estan aprofitant la situació per organitzar-se en sindicats i reclamar els seus drets com a dones i treballadores. Per l’advocada Nahxeli Beas, és important mirar més enllà i qüestionar les relacions de dominació patriarcals, colonials i capitalistes per acabar amb qualsevol expressió de violència. Amb aquesta premissa i abanderant des del #metoo fins al #seacabó, en els últims mesos, diversos col·lectius i organitzacions feministes han aplegat milers de persones als carrers per condemnar les violències masclistes a l’esport.
