Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El franquisme alimentari

Com va influir la dictadura franquista en la consolidació de l'actual sistema alimentari? Quina relació tenen algunes empreses espanyoles d'alimentació amb el règim feixista? Són respostes complexes, però tractarem de començar a respondre-les

El dictador Francisco Franco en la inauguració de l'Institut Nacional d'Investigació i Tecnología Agrària i Alimentària (INIA) a Puerta de Hierro (Madrid) el 1954 / Arxiu

Fa uns anys, Lluc Salellas, periodista i politòleg, durant la presentació del seu llibre El franquisme que no marxa, llegia la llista de noms i cognoms dels responsables de la dictadura que han mantingut els privilegis amb la democràcia. Moltes empreses de l’IBEX 35, com Gas Natural, OHL o Iberdrola, es van lucrar amb la repressió i el model autàrquic que va imposar el franquisme i actualment segueixen sense reparar les víctimes. Però poc hem llegit sobre el binomi de favoritismes i privilegis amb l’empresa agroalimentària. Si bé és cert que mereix una recerca més profunda, amb un repàs als fets cronològics més importants, hem identificat els mecanismes que, com una tela d’aranya, es van ordir per a erigir alguns dels actuals oligopolis alimentaris de l’Estat espanyol.


El gran estraperlo

Acabada la Guerra Civil, durant les dècades de 1940 i 1950, seguint l’herència rebuda del model econòmic nacionalista i els postulats de la doctrina falangista, va haver-hi un fort rebuig a tot el que signifiqués relacionar-se amb l’exterior. Un exemple d’això va ser la instauració en 1941 de l’Institut Nacional d’Indústria (INI), el principal objectiu del qual era crear i impulsar empreses que servissin a les necessitats de la defensa nacional i de l’autarquia econòmica.

Aquest període també es va caracteritzar pel fenomen conegut com “el gran estraperlo”, que consistia en el transport i comercialització de grans quantitats de productes industrials i, sobretot, agrícoles i alimentaris, que arribaven a uns preus astronòmics en el mercat negre en una època d’enorme penúria. A diferència del petit estraperlo, que va contribuir a la supervivència de la classe més humil, el gran estraperlo va suposar el sorgiment de nou-rics  en afavorir l’enriquiment del personal polític del medi rural vinculat a la dictadura, que va augmentar el seu patrimoni urbà i rural. En aquest punt, podem recordar l’escàndol de la desaparició de quatre milions de litres d’oli de l’empresa REACE en el qual es va veure implicat Nicolás Franco Bahamonde. Per cert, el germà del dictador va sortir impune en un judici on el tribunal estava presidit per Mariano Rajoy Sobredo, pare de l’expresident del govern.


Intervenció total

Durant diverses dècades, el règim franquista va controlar bona part dels aliments bàsics, com els cigrons. Des de la llavor fins a la comercialització, cada pas era intervingut per l’Administració. La pagesia estava obligada a comercialitzar les seves collites a partir de magatzems locals supervisats, en aquest cas, pel Servei Nacional del Blat i per la Comissaria General de Proveïments i Transports. El “gran estraperlo” fa al·lusió al fet que bona part dels cigrons “desapareixia” durant el transport per a, posteriorment, oferir-se en el mercat negre amb un preu 3 o 4 vegades superior al preu oficial i sense pagar impostos. Tota aquesta cadena era possible gràcies a estructures de complicitat i corrupció des del responsable del magatzem, passant pel transport, fins a la venda final.


Els orígens de l’agroindústria

Més tard, en el període del desarrollismo (1960-1973) i en ple procés d’obertura externa, la revolució verda va arribar al camp amb la incorporació d’inputs químics i la mecanització. En el sector carni es van introduir nous pinsos (amb soia), l’estabulació animal i les cambres frigorífiques als escorxadors, la qual cosa va abaratir l’oferta de carn, especialment d’aus i porcs. La indústria de l’alimentació va començar a transformar-se profundament amb l’aparició dels plàstics, els conservants químics, l’abaratiment del vidre i el fred industrial.

L’agroindustria va millorar les condiccions de producció de l’Estat espanyol |Arxiu

L’elevada demanda de mà d’obra industrial, fèrriament conduïda i modulada per cercles clientelistes de la dictadura, va comportar el desplaçament de milions de persones, obligades a abandonar el medi rural i a instal·lar-se en les noves àrees urbanes, generalment en condicions molt precàries. Davant la falta de capacitat de la població per a negociar, les xarxes franquistes van ser les beneficiàries d’aquestes importants reformes.

En aquest context, moltes de les indústries alimentàries més reeixides van seguir una sèrie de patrons comuns que els van atorgar importants avantatges. Gràcies a capitals multinacionals en connexió més o menys directa amb productors agraris i industrials espanyols, aquestes empreses van poder accedir a tecnologies i maximitzar els seus rendiments. Es van produir, per tant, articles més barats, de bona qualitat i més adaptats a les noves demandes. Sectors empresarials menys complaents amb el règim no van gaudir d’aquests avantatges en la mateixa mesura.

En aquesta època van néixer algunes de les empreses més conegudes actualment. A la Pobla de Farnals (l’Horta Nord), Francisco Roig va començar un negoci porcí que seria el germen de Mercadona. Conserves Campofrío va començar a créixer a Burgos i es van estendre els escorxadors privats o cooperatius a Catalunya i el Baix Aragó, destacant la Cooperativa Agroalimentària de Guissona. En 1966, el fabricant de pinsos Pedro Pascual va crear l’empresa de cria d’aviram, porcs i bovins Pascual d’Aranda, i tres anys més tard va fundar Leche Pascual. L’empresari català Lluís Carulla, que va començar fabricant pastilles de brou durant la Guerra Civil, va diversificar el seu negoci Gallina Blanca, incorporant l’elaboració de pinsos i de productes d’higiene personal.


La privatització de les empreses públiques

Com a hòlding industrial, l’INI va desenvolupar la seva activitat des de la dècada de 1940 amb la creació de les seves pròpies empreses i la participació en altres al costat de la iniciativa privada, controlant la seva gestió i definint estratègies d’acord amb la política industrial del Govern. Aquestes empreses van obtenir un tracte preferencial en la distribució de contingents, crèdits, llicències, divises per a la importació i altres privilegis, especialment les pertanyents a aquells sectors que l’Estat havia considerat estratègics d’acord amb la seva política de defensa i de foment de la industrialització: química, siderúrgia, electricitat… Es tractava d’empreses amb molts ‘avantatges’ que amb complexos entramats sanejats amb diners públics i de compravenda d’accions van passar finalment a les mans d’empresaris i multinacionals en els processos de privatització dels primers anys de la democràcia.

És el cas de Lactaria Espanyola, S. A. (LESA), una de les majors empreses de productes lactis, coneguda per la seva marca RAM. En 1974 va sol·licitar ajudes per dificultats de liquiditat i va passar a formar part de l’INI quan l’ens va adquirir el 57,5% del capital social. Un any després, després de l’adquisició d’altres empreses lleteres, el grup lacti de l’INI ocupava el segon lloc en importància entre les societats làcties del territori, tractava el 27% i produïa el 14,8% del total de llet de l’Estat espanyol.

Tot aquest grup lleter, juntament amb altres empreses relacionades amb el sector de l’alimentació, es va conformar en un hòlding major: l’Empresa Nacional d’Indústries Alimentàries SA (ENDIASA) que posteriorment va passar a Tabacalera. Després de nombroses adquisicions i fusions, l’any 2000, LESA és absorbida per PULEVA, que s’integra al Grup Ebro Puleva. En 2010 aquesta multinacional traspassa l’àrea de lactis a la multinacional francesa LACTALIS per 630 milions d’euros.

Aquests són els mecanismes que van teixint la gran teranyina on els privilegis creats durant l’època franquista es mantenen. Com diu Roger Vinton al seu llibre La gran teranyina no els interessa que es produeixin grans canvis en la societat, perquè el seu principal objectiu és mantenir el propi estatus i, per això, invertiran tots els esforços possibles a parar o tenir sota control qualsevol canvi social que els pugui fer perdre els seus privilegis. Un altre símptoma més per a confirmar que el franquisme no ha marxat i que el règim del 78 va posar les bases per a mantenir els privilegis i el seu poder.


Els grans hereus

Demetrio Carceller Segura visitant un complex industrial quan era ministre del ram, a principis dels anys 40

 

Com afirma Lluc Salellas, les grans famílies empresarials d’avui són hereves de les grans fortunes que es van beneficiar de la victòria de l’Alçament Nacional l’any 1939. A Catalunya són els Millet, els Cortina, els Carceller o els Mateu i en el conjunt espanyol són els De Oriol, els López de Letona, els De Mora y Mon, els Suárez o els De Borbó. A continuació, alguns dels empresaris relacionats amb l’agricultura i l’alimentació:

Pedro Cortina Mauri (1908-1993). Empresari i diplomàtic del franquisme que va arribar a ser ministre d’Assumpte Exteriors amb el govern d’Arias Navarro. En els anys 50 va fundar la fàbrica San Miguel Fábricas de Cerveza y Malta (ara forma part del conglomerat Mahou), de la qual va ser vicepresident i conseller delegat. Els seus dos fills són els coneguts Alberto i Alfonso Cortina.

Demetrio Carceller Segura (1894-1968). Enginyer i fundador de CAMPSA. Fundador de Falange Espanyola amb Primo de Rivera (1933). El seu reconeixement entre la jerarquia franquista el va portar fins a la Comissió d’Indústria i Comerç, ministeri que va ocupar entre 1940 i 1945. Va impulsar la creació de l’Institut Nacional d’Indústria (INI). Va abandonar el govern per a fer fortuna en el sector privat gràcies a les publicacions del BOE. Entre altres empreses, va formar part del consell d’administració de la Cervesera Damm. La seva fortuna continua en mans dels seus descendents: Demetrio Carceller Arce forma part (al costat de la seva germana María) d’Ebro Foods, i també d’altres empreses alimentàries com Pescanova, Cacaolat o Rodilla. Ha consolidat la seva presència en el sector energètic (Disa Corporación, Repsol, Gas Natural i CLH) i la construcció i infraestructures (Sacyr Vallehermoso).

José Fernández López (1904-1986) Empresari i advocat. En els anys que va durar la Guerra Civil, ell i els seus germans van ser els principals subministradors de carn a la zona nacional i als exèrcits de Franco, funció molt ben recompensada després de la contesa. Les seves perspectives empresarials es van ampliar després de la creació de l’empresa química i farmacèutica Zeltia, en 1939, a la qual van seguir Frigolouro (sector porcí), a Porriño, i Frigsa (refrigeració industrial), a Lugo. En 1960 va crear juntament amb altres socis Pescanova, aprofitant certs favoritismes del període.

Dionisio Martín Sanz (1909-2002). Un dels exemples de “nou-rics”, conseqüència directa del gran estraperlo i dels beneficis de la política autàrquica. Enginyer Agrònom de formació i militant de FET de les JONS. Sotssecretari del Ministeri d’Agricultura entre 1937 i 1939, fundador del Servei Nacional del Blat (SENPA), un dels organismes d’intervenció econòmica més importants de l’entramat institucional del “Nou Estat” i procurador en Corts de 1943 a 1976 com a representant de l’Organització Sindical. Com a empresari, va desenvolupar una àmplia activitat a dues empreses paradigmàtiques. D’una banda, va estar vinculat a l’Empresa Nacional de Cel·luloses (ENCE), primer propietari forestal privat de la península Ibèrica i primer productor europeu de cel·lulosa d’eucaliptus. Coneguda pels seus excessos mediambientals, ENCE va ser creada en 1957 pel govern franquista i es va procedir a la seva privatització total el 2001. D’altra banda, Martín Sanz va desenvolupar també una gran activitat en COCSA, una empresa dedicada a la fabricació de pinsos de la qual posseïa el 88% de les accions. En 1977 la Confederació de Sindicats Unitaris de Treballadors (CSUT) el va acusar d’arruïnar a sectors obrers i agraris en presentar un expedient de crisi de l’empresa i haver fet servir l’empresa de tapadora per a realitzar negocis d’importació. Partides de llet desnaturalitzada, melassa i altres productes comprats a l’estranger amb destinació a la fàbrica eren revenuts a preus superiors a altres compradors interns, segons recollia el número 7 de la publicació del CSUT  El Unitario.

La família Monasterio. A Cienfuegos, Cuba, una família d’oligarques, antics emigrants espanyols, va regentar una de les majors companyies sucreres: La Compañia Azucarera Atlántica del Golfo. En el segle XX el grup Falla Gutiérrez-Monasterio apareix com a propietari encarregat de gestionar la producció de l’empresa amb els favors de la dictadura de Batista, arribant a cotitzar a Nova York. Després del triomf revolucionari, la propietat dels Monasterio va ser intervinguda i posteriorment expropiada el 1971. Amb la riquesa acumulada, van decidir tornar a l’Estat espanyol, que es trobava en els últims anys de la dictadura, i el 1972 van fundar el primer local de la franquícia Kentucky Fried Chicken de l’Estat. Aquesta inversió els va permetre romandre en el club de les famílies més adinerades en acabar la dictadura. La filla de la família Monasterio és l’actual presidenta del partit polític Vox a la Comunitat de Madrid, Rocío Monasterio, casada amb Iván Espinosa de los Monteros, pertanyent a una altra singular estirp de la dreta espanyola descendent del marquesat de Valtierra.

 

*Article publicat originalment al número 36 de la revista ‘Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas‘