“La caritat és humiliant perquè s’exerceix verticalment i des de dalt; la solidaritat és horitzontal i implica respecte mutu.”
Eduardo Galeano
Em dol dir-ho, perquè sé de primera mà que milers de persones hi participen mogudes per cap altre sentiment que la bondat i les ganes d’ajudar, però el Gran Recapte d’aliments, que va tenir lloc els passats 1 i 2 de desembre, no em sembla res més que un altre Black Friday, Blue Monday o Sant Valentí: una crida (i obediència) al consumisme. En aquest cas, però, i a diferència de les altres crides, el Gran Recapte té per a mi més malícia, donat que es fa sota la màscara d’una suposada bondat, d’una creguda ajuda, d’una enganyosa solidaritat.
Segons la FAO (Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura), 842 milions de persones pateixen fam crònica, mentre al món es desaprofiten 1.300 milions de tones d’aliments l’any, ja sigui pel malbaratament alimentari, perquè són aliments “lletjos” que no tenen cabuda en la societat de l’envàs, o per uns processos tan globalitzats on alguns aliments i cert bestiar directament moren en el transcurs d’aquests viatges quilomètrics des de la producció al plat. Aquests aliments que mai arriben a menjar-se, serien suficients per alimentar a 2.000 milions de persones, tan dantesc com això.
Aquestes dades no es poden deslligar de l’informe Diferències abismals presentat la darrera setmana per Intermon Oxfam, on ens diuen que, de mitjana, un primer executiu d’una empresa de l’IBEX-35 guanya 112 vegades el sou mitjà de la companyia, i 207 vegades el sou més baix. O de l’informe Una economia per al 99%, també d’Intermon Oxfam, on informaven que els ingressos del 10% més pobre de la població mundial han augmentat menys de 3 dòlars a l’any entre 1988 i 2011, mentre que els de l’1% més ric s’han incrementat 182 vegades més. Actualment, al món, vuit homes (homes!) controlen la mateixa riquesa econòmica que la meitat de la població (3.600 milions de persones).
Segons la FAO (Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura), 842 milions de persones pateixen fam crònica, mentre al món es desaprofiten 1.300 milions de tones d’aliments l’any
Aquesta és, doncs, la realitat en la qual intentem sobreviure: un sistema econòmic mundial, el capitalisme, que és “el genocidi més respectat del món”, com deia Ernesto Guevara. I és en aquest context on moltes persones, commogudes per la repulsiva misèria que les envolta, es dediquen a la tasca de remeiar els mals del seu voltant, tot i que normalment es fa amb unes intencions admirables però errònies, com en el cas del Gran Recapte d’Aliments. Succeeix en aquest remei, com en tants altres, que “no cura la malaltia: l’únic que fa és prolongar-la. En realitat, pot dir-se que aquests remeis formen part integrant de la malaltia”, com explica Oscar Wilde a ‘L’ànima de l’home sota el socialisme’.
Primer de tot crec que caldria qüestionar el plantejament que, en un moment com l’actual en el qual l’estat es retira de la provisió dels drets socials i de la cobertura de les necessitats fonamentals, hagi de ser la ciutadania autoorganitzada des dels marges qui cobreixi aquestes necessitats socials. Si donem per fet que ha de ser així, si legitimem aquesta proposta, aleshores convindria qüestionar-nos la necessitat de pagar impostos, tenir governants i, en definitiva, tenir estats.
Pel que fa al Gran Recapte d’aliments, aquí les principals beneficiàries són les grans cadenes de supermercats i les multinacionals de l’agronegoci, que tenen en aquesta data assenyalada un dia de venda extra
Pel que fa al Gran Recapte d’aliments, aquí les principals beneficiàries són les grans cadenes de supermercats i les multinacionals de l’agronegoci, que tenen en aquesta data assenyalada un dia de venda extra. Aquestes multinacionals basen el seu poder en l’explotació de la classe treballadora (recordeu les enormes diferències salarials que ens mostra Intermon Oxfam), en la mercantilització amb productes produïts amb una agricultura intensiva i de químics (necessitat per a produir barat), en la globalització que tant ens malmet terra i persones (motiu pel qual es “força” a produir barat)… i tot això no porta sinó a la cronificació endèmica del sistema capitalista, i per tant de les injustícies que suposadament s’estan intentant remeiar, així com en la destrucció de la petita pagesia local.
Aquest, s’explica amb l’aposta per part de la Unió Europea, mitjançant la seva Política Agrària Comuna (PAC), per un model agrari que no veu paisatges sinó matèries primeres: la PAC té com a únics objectius el creixement continu (creixement infinit en un planeta finit?) i la competitivitat global, és a dir garantir que les empreses alimentàries europees puguin produir aliments suficientment barats com per vendre’ls als mercats globals. Això força la pagesia a incrementar la seva productivitat i, per tant, malvendre els seus productes fins a un punt en el qual la pagesia no sigui una forma digna de guanyar-se la vida, i per tant haver de plegar. A Catalunya en els darrers 20 anys han desaparegut 52.739 explotacions, 51 cada setmana, i avui en dia menys d’un 2% de la població es dedica a la pagesia.
Això, doncs, porta al nostre país a dependre dels grans poders econòmics, privats, per a l’alimentació i supervivència de la nostra gent, per tant a perdre totalment la nostra sobirania, entenent sobirania com tenir la capacitat democràtica de controlar tots aquells elements que són indispensables per la reproducció de la vida, justa i digna, com ho és per exemple l’alimentació. I és en un context actual de processos suposadament sobiranistes i emancipadors que viu el nostre país, on no s’entén que es doni suport en massa a campanyes que tenen com a conseqüència directa la nostra pèrdua de sobirania.
La cultura de la dependència pel que fa al repartiment d’aliments profunditza el sentiment de fracàs en atribuir la pobresa a causes individuals i no col·lectives, i això impedeix l’apoderament de la persona usuària
A més, el Banc dels Aliments, qui organitza el Gran Recapte, ha adoptat un discurs marginat i marginador de la pobresa alimentària; la cultura de la dependència pel que fa al repartiment d’aliments profunditza el sentiment de fracàs en atribuir la pobresa a causes individuals i no col·lectives (del sistema), i això impedeix l’apoderament de la persona usuària. Aquest assistencialisme creador de dependència “beu” d’organitzacions privades i verticals, com la que ens ocupa, on el voluntariat per rebre i classificar els aliments està separat de les persones usuàries que finalment consumeixen aquests aliments. És, doncs, una acció caritativa, des de dalt i sense mirar, “llençant” el que ens sobra, lluny de ser una ajuda solidària, entenent el problema a través de conèixer a l’altre, posar-se en situació, al costat. Una prova de tot això és que l’èxit del Gran Recapte es mesura en quantitat de tones de menjar recollides (en números, com tot el que el capitalisme toca), en comptes de mesurar-ho segons l’apoderament i enfortiment de les persones per tal d’enfrontar-se a les situacions en les quals es troben. Tal com, per exemple, sí que fa la PAH, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que hi ha visibilitat el dret a l’habitatge digne com una lluita col·lectiva, un dret social, una sobirania a defensar amb ungles i dents.
Cal, doncs, començar a experimentar formes de transgredir i superar les relacions socials pròpies del capitalisme, i això ho hem de fer de forma concreta, com ara tallant amb iniciatives caritatives com el Gran Recapte d’aliments que, lluny de ser una solució, tan sols serveixen per agreujar el problema.
Cal, en aquest sentit, lluitar perquè l’únic objectiu just sigui construir una societat sobre una base tal que la pobresa sigui impossible.
