Una setmana a l’any, sempre a principis del mes de març, membres de les comunitats originàries de zones tan diverses com Austràlia, les illes Marshall, Amèrica del Nord, Algèria, Tibet, Mongòlia o Kazakhstan es troben per commemorar el llegat nuclear que més de dos-mil assajos amb aquestes armes ha deixat en les seves vides i les seves terres. Durant uns dies s’uneixen per compartir les seves històries i experiències i sobretot sensibilitzar sobre l’impacte i les conseqüències de l’ús i assajos amb armes nuclears i de l’extracció i processament d’urani. El testimoni d’aquestes comunitats evidencia que les armes nuclears tenen una capacitat destructiva excepcional amb uns impactes perdurables en el temps sobre la salut humana i mediambiental.
L’ús i els assajos amb armes nuclears i l’extracció i processament d’urani per fabricar-les suposen una ferida moral que majoritàriament no ha estat abordada. Són el resultat de la creença que la violència cap a certs pobles originaris i colonitzats és legítima i fins i tot necessària. Des del Pacífic a l’Àfrica Occidental, des d’Àsia central fins al Nord d’Àfrica, les comunitats afectades pertanyen majoritàriament a pobles originaris i colonitzats, però el llegat nuclear continua sent un problema global.
Les illes Marshall van ser l’escenari de seixanta-set proves nuclears realitzades pels Estats Units amb una càrrega explosiva equivalent a l’explosió diària, durant aproximadament deu anys, de la bomba d’Hiroshima
Una d’aquestes comunitats són els habitants originaris de les illes Marshall, un arxipèlag format per vint-i-nou atols coral·lins i cinc illes amb barreres de corall disperses. Aquestes illes, particularment els atols de Bikini i d’Enewetak van ser l’escenari de seixanta-set proves nuclears realitzades pels Estats Units entre 1946 i 1958. La càrrega explosiva total d’aquestes proves va ser equivalent a l’explosió diària, durant aproximadament deu anys, d’una bomba com la que es va llançar sobre Hiroshima.
La tria d’aquestes illes del pacífic, sota administració fiduciària dels Estats Units fins al 1986, es va fer tot i les avaluacions negatives fetes pel mateix exèrcit estatunidenc, que alertaven que les illes no s’ajustaven als criteris de seguretat meteorològica necessaris. D’acord amb IPPNW (Associació Internacional de Metges per la Prevenció de la Guerra Nuclear, en les seves sigles en anglès), un d’aquests criteris havia de ser no exposar el personal als perills radioactius o no contaminar l’aigua o el sòl. Les illes tampoc complien la recomanació que estableix que qualsevol prova nuclear s’havia de fer a una distància mínima de 240 quilòmetres de qualsevol lloc habitat.
Les conseqüències d’ignorar aquestes recomanacions i realitzar els assajos van ser tràgiques, no només pels habitants dels atols de Bikini i Enewetak, sinó que la pluja radioactiva va arribar a altres atols com el d’Ailuk, a gairebé cinc-cents quilòmetres. Aquest atol va patir la pluja radioactiva de la bomba termonuclear de quinze megatones anomenada Bravo de la qual recentment s’ha commemorat el 70è aniversari. Aquests atols no es van evacuar de forma immediata i els seus habitants tampoc van ser advertits del perill que corrien.
No va ser fins dos dies i mig després de l’explosió de Bravo que la població va ser evacuada, però ja havia estat exposada a dosis de radiació en molts casos letals. La història de Castle Bravo no va ser ni un triomf científic ni un èxit de la dissuasió en plena guerra freda. El que sí que va ser és una història de com la vida a les illes Marshall es va veure desarrelada, la terra contaminada i de com la població va haver de fer front a les conseqüències durant generacions. Però també és la història de resiliència d’un poble que no ha deixat de lluitar mai per restaurar la injustícia que van patir.
Els informes elaborats pel relator especial del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides després de les seves investigacions sobre els impactes de les proves nuclears a les illes Marshall van ser contundents: alt nombre de morts fetals, avortaments, defectes congènits de naixement, problemes reproductius, la mort de nounats per desordres fetals, a més a més d’haver de suportar el trauma i la vergonya en el si de la comunitat. Anys després d’haver estat exposats a la radiació, hi havia una alta incidència de casos de càncer de tiroides.
A més a més dels impactes de la radiació sobre la salut de les persones, les explosions nuclears van malmetre les barreres de corall, fet que va permetre el creixement d’un organisme unicel·lular que contamina els peixos
A més a més dels impactes de la radiació sobre la salut de les persones, les explosions nuclears van malmetre les barreres de corall, fet que va permetre el creixement d’un organisme unicel·lular que produeix una toxina que contamina els peixos. Aquest organisme no té un impacte directe en els peixos, però sí que el té en les persones que els consumeixen, tal com va passar amb la població de les illes Marshall que van perdre una de les seves fonts bàsiques d’alimentació i, per tant, la seva forma de vida tradicional. El desarrelament que va provocar aquest fet va tenir un greu impacte emocional per la pèrdua de la terra natal a la qual una bona part de la població no ha pogut tornar.
Gairebé el 80% de la capacitat explosiva de totes les proves nuclears atmosfèriques realitzades pels Estats Units van ser a les illes Marshall, especialment a Bikini i Enewetak, les més afectades pels residus. Per intentar pal·liar l’impacte ambiental que provocarien, als anys setanta els EUA van construir un immens dipòsit de residus nuclears a l’illa de Runit situada a l’atol d’Enewetak. Aquest dipòsit es va instal·lar al cràter provocat per un dels assajos duts a terme en aquesta zona. Desenes de milers de metres cúbics de residus nuclears es van dipositar sense aïllar degudament les parets del cràter.
L’abocador es va cobrir amb una cúpula de ciment que rep el nom de l’illa on es va construir –la cúpula Runit–, una carcassa de formigó que cobreix més de noranta-un mil metres cúbics de residus nuclears. Un informe elaborat el 2020 pel Departament d’Energia dels EUA assegurava que tot i les esquerdes que té la cúpula, aquesta no presenta cap perill imminent de col·lapse. Però investigadors independents de la Universitat de Columbia assenyalen que la cúpula no ofereix prou seguretat i que la pujada del nivell del mar i les marees cada vegada més altes a conseqüència de l’escalfament global amenacen seriosament la seva integritat. El perill de trencament en les pròximes dècades és real i cal una actuació urgent per evitar-ho.
La cúpula Runit exposa de forma dramàtica el greu problema de la reparació ambiental d’estructures que es construeixen per emmagatzemar els residus radioactius. Algunes d’elles no resisteixen la durada en el temps de certs tipus d’elements contaminants com el plutoni-239, especialment quan estan exposades a condicions extremes de salinitat o als impactes erosionadors de les marees i les tempestes cada cop més violentes a causa de l’escalfament global.
En el camí de la justícia nuclear restaurativa, el 22 de desembre de 2023 l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar la resolució 78/240, gràcies a l’intens treball diplomàtic de Kazakhstan i Kiribati, dos dels estats afectats pel llegat nuclear. La resolució vol abordar el llegat de les armes nuclears mitjançant la compensació i la reparació ambiental a aquells estats membres afectats per les proves i l’ús d’armes nuclears.
El Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears és l’única llei internacional que conté les provisions humanitàries d’assistència a les víctimes, reparació ambiental i cooperació internacional
El text, que suposa un èxit de la justícia nuclear i de la cooperació internacional, marcarà el camí d’un procés llarg i dur de recollida d’informació i valoració de les necessitats de les comunitats afectades, seguit de passos concrets per assistir a totes les víctimes i valorar i reparar els entorns contaminats. Aquest treball ja ha començat en el marc del desplegament del Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN). El tractat és l’única llei internacional que reconeix els reptes del llegat nuclear perquè conté les provisions humanitàries d’assistència a les víctimes, reparació ambiental i cooperació internacional.
El món no es pot permetre més víctimes d’armes nuclears ni més contaminació del medi natural. Ajudar les comunitats afectades és un pas imprescindible en el marc de la justícia restaurativa, però l’existència de 12.512 armes nuclears en uns temps caracteritzat per la proliferació dels conflictes globals demana la determinació ferma dels estats per posar fi a aquesta amenaça existencial.
Tal com va declarar el secretari general de les Nacions Unides a la darrera reunió ministerial del Consell de Seguretat: “El desarmament nuclear és l’únic camí possible per fer desaparèixer l’ombra d’una catàstrofe nuclear d’una vegada per totes. Per tant, és urgent enfortir l’arquitectura de desarmament, que ha d’incloure el TPAN”.
