Ovidi Montllor és viu a tot arreu i en cadascú que el recorda, l’escolta, n’aprèn i el gaudeix. Allò que criticava és encara vigent, i això el fa etern en la memòria col·lectiva. Un càncer d’esòfag li va prendre la veu i la vida el 1995, quan la Jana, la seva filla petita, tenia quinze anys. Fa anys que Jana Montllor, formada en la gestió cultural i l’antropologia visual, amb vocació cineasta, prepara una pel·lícula sobre el seu pare. Segons explica, va plantejar el film amb la pretensió de recordar la seva figura pública d’Ovidi Montllor, però es va adonar que ella no tenia records íntims amb ell. La frustració i la ràbia per no haver viscut la relació des de la infància van engegar un procés personal i íntim, espontani, però conscient, de reconeixement de la fragilitat de la memòria. Entomant l’absència del pare d’una manera creativa, Jana Montllor s’hi apropa i hi ressignifica la relació. Un camí que no ha fet sola, i que narra a la pel·lícula On eres quan hi eres, que dirigeix, i en què treballa amb les seves companyes sòcies de la cooperativa de producció cinematogràfica La Selva. Al seu local, ens explica aquest procés, repassa què ha après sobre la memòria i ens parla del film i la campanya de micromecenatge que han engegat per a finançar-lo a través de la Fundació Coop57.
Qui és la Jana Montllor?
És la pregunta més complicada que m’han fet mai [riu]. És molt complicat definir-se, perquè un mateix acostuma a definir-se professionalment, i a mi no m’agrada, perquè ho trobo molt classificador. Però, bé, d’origen, la meva formació i professió ha estat la gestió cultural i l’antropologia visual. Encara que sempre, des dels vint anys, per intuïció vaig voler estudiar cinema. No vaig poder, i sempre he anat intentant arribar a poder dedicar-m’hi, fins que fa quatre anys vam muntar la cooperativa La Selva amb cinc sòcies més. Cadascuna des d’un perfil diferent. Ens dediquem al cinema com a ens transformador, amb d’impacte comunitari. És amb el que em sento a gust. Durant molts anys vaig estar fent projectes de cinema amb joves, sobretot amb joves amb més desavantatge social, amb el mateix objectiu de fer del cinema una eina de transformació.
Com t’ha influït el teu pare en la vocació cineasta?
No ho sé. Vam anar junts al cine, però mai vaig tenir cap conversa sobre cinema amb ell. Tot i això, moltes vegades sento que el meu pare m’ha influenciat molt més del que jo m’hagués pensat. Hi ha una influència que ha estat de manera molt inconscient.
L’Ovidi és reconegut per molts. Per a tu, qui era, qui és?
“Teníem una relació de tu a tu i com a persona adulta, però hi havia moltes coses que no m’explicava, perquè no tenia l’edat per saber-les, segurament. No vam parlar, per exemple, de la mort”
Llavors, per a mi era el meu pare. De petita, per a les meves companyes de classe era sorprenent que el meu pare sortís a la televisió. Jo el veia com el meu pare i ja està. Però jo no acabava d’entendre per què era tan conegut. Ho vaig normalitzar, però a més, la quotidianitat més propera de viure el dia a dia amb ell no la vaig tenir, perquè els pares es van separar quan jo era petita i jo vivia amb la mare. Em vaig criar entre Barcelona i Canet de Mar. Per això no ho respirava tant.
El teu record del pare hauria estat diferent si hagués mort amb tu en una edat més adulta?
Completament. Crec que part del que em porta a fer aquesta pel·lícula és precisament que, com que va morir quan jo tenia quinze anys, no m’hi vaig poder relacionar en edat adulta. I és súper frustrant. En algunes entrevistes em preguntaven com era l’Ovidi com a pare i se’m feia complicat respondre-ho, perquè no em vaig relacionar amb ell des de la infància. No hi havia profunditat. No sé què li preocupava, no et sabria dir amb seguretat què el feia feliç. I quan tu t’estimes algú és això allò que vols.
En una entrevista, deies que, tot i la teva edat, ell et tractava d’una manera adulta… De tu a tu.
Teníem una relació de tu a tu i com a persona adulta. Teníem converses que no passaven per ser una nena. Però, tot i així, hi havia moltes coses que no m’explicava, perquè no tenia l’edat per saber-les, segurament. No vam parlar, per exemple, de la mort. Suposo que ho va passar malament, bastant, al final.
I l’absència, com la vas viure?
Em va agafar per sorpresa, tot i que era evident. Durant dos anys vaig estar escoltant els seus vinils en bucle. Tenia la sensació que eren cançons que coneixia, però que no havia escoltat conscientment abans. No em posava la música del meu pare abans que morís. I després, els seus discs van ser un lloc molt segur on refugiar-me. També perquè va morir quan jo tenia quinze anys i són cançons que et serveixen de guia. Han format part de la meva formació.
Què és per a tu la seva música?
És un refugi, absolutament. També és una forma d’estar amb ell. Genera una proximitat… Em passa el mateix quan veig pel·lícules seves. Veient Furtivos a la Filmoteca de Catalunya amb una amiga, em preguntava què sentia. I, ostres, no puc desvincular-me del tot del meu pare i entendre que és simplememt un actor. Vull dir, quan somriu o pateix a la pel·lícula, hi ha alguna cosa que m’interpel·la d’una altra manera. És estrany. I amb la música, és curiós, perquè és una forma de tenir-lo a prop, també d’aprendre. Ha estat una forma d’admirar-lo. “A la vida”, per exemple, és una cançó amb la qual em sento molt connectada i no sé explicar per què. Va més enllà de la cançó. És una de les que més el representa. Com a forma d’estar en el món, però no només pel contingut polític, sinó per com ho expressa. M’apropa moltíssim a ell.
Què i qui era l’Ovidi perquè s’hagi convertit en algú etern?
Crec que aquesta forma seva de ser coses contradictòries alhora, de poder ser molt tendre i molt sagaç alhora en la mateixa frase o a la següent, parla molt de com era. Tenia un humor molt concret. La forma de la seva poesia, de les seves cançons, parla moltíssim de la seva manera de ser, de la seva personalitat, no només del seu posicionament polític.
De quina manera t’ha determinat ell i el fet que sigui el teu pare?
“La inquietud de tenir la sensació que conec poc el meu pare ha estat la dinamita per fer la pel·lícula”
La figura pública, per a mi, ha estat complicada. Quan va morir el meu pare, tenia la sensació d’haver conviscut molt poc amb ell. I això em va fer intentar acostar-m’hi des de la seva música, des de tot allò públic, des del que s’havia escrit d’ell, la biografia de la Núria Cadenes… Ha estat estrany arribar al moment –que no ha estat fins a fer la pel·lícula i l’acompanyament de tota La Selva– d’adonar-me que, d’alguna manera, anava al vessant públic per no reconèixer-me a mi mateixa que aquell espai quotidià era el que era: poquet. Va ser alliberador donar valor a aquestes petites memòries. És difícil donar validesa a una memòria de la infància quan tothom està parlant d’una memòria absolutament polititzada, d’adult. M’ha costat arribar-hi. M’assemblo a ell més del que creia en coses inconscients que no coneixia. Per a mi, ha estat una guia absoluta, igualment. No crec que sigui gratuït on estic ara, el que penso ara o com em posiciono davant del món. Crec que té molt a veure amb el que he rebut d’ell i de la seva música, encara que fos després de mort.
En el vídeo promocional que heu publicat, expliques que vols fer un viatge a la recerca d’una memòria més íntima del teu pare i en relació amb ell. Quin procés necessites fer?
Vull validar les meves memòries, i no diré més, que si no faré un espòiler.
Per què és important, per a tu, refer aquesta memòria íntima?
La pel·lícula, tal com serà finalment, parteix del procés que he viscut en relació a aquesta memòria. La Jana que volia fer un documental sobre el seu pare com una cosa absolutament externa a ella. Volia fer un documental sobre els anys en què ell va publicar els seus deu discos, i jo vaig néixer just després. Vull dir, no tenia massa sentit, jo no m’estava ubicant perquè d’alguna manera em situava molt lluny per salvar-me. Ara, mirem com és i és absolutament diferent. És una pel·lícula de punt de vista, no sobre l’Ovidi, sinó sobre la meva memòria en relació amb ell. La inquietud de tenir la sensació que el conec poc és la dinamita. És l’inici de la pel·lícula. El procés forma part de la pel·lícula. I el punt d’inici, tal com ara la concebem, és adonar-me que la memòria que tinc és la que tinc: petita i fragmentada. I ves a saber si és real moltes vegades. És important, per a mi, perquè intenta anar a aquests llocs més íntims.
Des de la figura de l’Ovidi vista a través de la seva filla petita, la pel·lícula abordarà temes universals com el funcionament de la memòria, les relacions entre pares i filles o la frustració que genera la pèrdua. Què n’has pogut aprendre?
Sobretot, pel que fa a la memòria, ha sigut molt interessant prestar atenció al fet que funciona amb imatges, així com el cinema. Saber-ho va ser una gran descoberta, i el repte ha estat transmetre-ho fílmicament. El format fílmic té moltes limitacions en relació amb la memòria, perquè també funciona amb les olors, el tacte o sensibilitats que és complicat transmetre. Però em vaig adonar que la memòria funciona posant-hi un relat, que és el mateix que fas amb el cinema. També ha estat un repte intentar buscar fílmicament com es tradueix la fragmentació de la memòria i m’he sentit a gust treballant amb la memòria com una faula que és, d’alguna manera.
El que et deia el teu professor de Psicologia a la universitat, que el primer record que tenim és inventat…
Està bé fabular, perquè, al cap i a la fi, el treball amb la memòria és un procés identitari molt important per a l’individu i la societat. Busques trobar aquest relat que per la teva memòria invidiual i íntima té significat. Deixa de ser important, de cop, que allò que recordes sigui verídic, cert, exacte. Tens un record d’una cosa i potser una altra persona et fa canviar la manera com veus les coses. O recordes unes sensacions i un espai és completament diferent de com l’imaginaves. Tot això no només em connecta amb el cinema, sinó també amb el meu pare, perquè tinc la sensació que el que li agradava era inventar-se històries, transmetre idees polítiques a través seu. És un gran narrador d’històries.
Com ha estat el procés d’investigació?
He mirat molt d’arxiu, també públic. L’he revisitat des del meu punt de vista. He revisat entrevistes a amics seus que vaig fer fa anys, encara que amb poques persones, amb l’objectiu d’entendre qüestions concretes. Sempre hi ha hagut una inquietud de fer aquesta pel·lícula, encara que fos des d’un lloc diferent. Porto anys d’investigació, per molt que sigui fragmentada. Ha estat, sobretot, una investigació molt personal per entendre com em relaciono amb la memòria i coses que no m’havia aturat a pensar.
Seràs la protagonista de la narració.
Seré el fil conductor de tot. És quelcom molt personal. Em concebo a mi mateixa, també, com a personatge que forma part de la pel·lícula. No deixa de ser un documental, un documental creatiu molt guionitzat, amb experimentació fílmica.
Demaneu als espectadors que expliquin el seu record més especial relacionat amb l’Ovidi.
“El que percebo del meu pare és una crítica contra el capitalisme i l’explotació, coses que amb el franquisme no es van acabar i que el fan vigent”
És una acció paral·lela a la pel·lícula. Ens vam adonar que el meu pare és vigent després d’un llarg procés en què potser ha estat silenciat, no tant com a figura pública, sinó, sobretot, com a veu política. Forma part d’un procés concret, de final de la Transició, en què a totes les persones que feien cançó política i crítica se’ls va dir que ja no tocava, que ja estàvem bé. I el que percebo del meu pare és una crítica contra el capitalisme i l’explotació, coses que amb el franquisme no es van acabar i que el fan vigent. Continuem lluitant contra el mateix monstre, o encara pitjor, perquè en algun moment vam viure en una bombolla. I ja que fèiem una campanya de finançament col·lectiu, vam pensar que podríem acompanyar-la de comunicació, recollint les memòries de la gent. Per entendre que és viu, que segueix entre la gent. Una vegada, vaig escriure que el millor que li podia passar era que se’l recordés des de baix, i no des de les institucions, perquè era el seu lloc. Amb la campanya, volem tornar-lo al seu lloc. Una de les coses que he après del David Fernàndez ha estat una frase de Manuel Vázquez Montalbán: que a l’Ovidi no se l’anava a buscar per nostàlgia, sinó per necessitat. És bastant cert. I en el meu àmbit personal, sento que és una necessitat com a filla seguir escarbant els records.
I quin és el record més especial que tens amb ell?
Ell i jo teníem un pacte. Quan jo anava algun cap de setmana a casa seva, em duia al cinema a veure’n una de Sherlock Holmes, que eren les meves pel·lícules preferides. Però, després, havíem d’anar a casa, que jugava el Barça del dream team, del qual era fanàtic. Recordo molt estar a casa, ell veient el futbol i jo adormir-me als seus peus, a la moqueta que tenia, amb un coixinet. Era un ambient molt tranquil, de molta pau. I la imatge també em transmet molta calma. És més fàcil reconstruir la imatge d’un record que posar-hi paraules.
Com està sent possible fer la pel·lícula?
Hem format un equip de dones molt bonic, en què confio molt. La manera com s’han acostat al procés i l’estem fent és molt curosa i creativa. A nivell tècnic, de creació, d’acompanyament, el procés ha estat meravellós. No m’he sentit gens sola, tot i viure un procés molt personal, perquè l’equip de guió —la Liliana Díaz i la Lucía Dapena— m’ha acompanyat tota l’estona, hem creat conjuntament i hem imaginat com es podia transmetre la història. A banda, la Paulina Martínez, que s’ocupa de la producció i és assessora de guió, la Maria Grazia Goya, que s’encarrega de la fotografia, i l’Eva Valiño, del disseny sonor, també m’estan ajudant, com totes, a arribar al lloc on volia, cosa que se’m feia difícil fer sola. Ha estat molt fàcil treballar-hi, per la relació de confiança construïda des de fa temps. Els agraeixo el fet que em van confrontar amb un munt de coses que jo sola no hauria fet. Això ha estat molt sanador. No hauria pogut fer la pel·lícula jo sola. És bonic unir la part creativa de moltes persones. El cinema peca de destacar el director, i no l’autoria de cada element, però darrere hi ha un equip més ampli. El cinema és una qüestió d’equip. El fet d’haver-lo treballat des de ben jove com un treball col·lectiu no m’ha permès veure’l com una feina individual. A banda, m’agrada molt aprendre dels altres i en aquest sentit no he parat de fer-ho. A més, intentem donar feina en les millors condicions possibles a les treballadores que no són sòcies, perquè el cinema està fotut.
L’Ovidi explicava en una entrevista a la revista Mundo Joven de Madrid, el 1971, que la seva primera preocupació cada matí era omplir-se l’estómac. Va exercir els famosos trenta-sis oficis i durant molt temps va tenir la música com un sobresou alhora que li omplia l’ànima. Vist des de la seva experiència, quins paral·lelismes veus, tot i la distància temporal, amb la dificultat per dedicar-se i viure de la música i l’art avui?
El món del cinema és molt elitista. Fer pel·lícules és caríssim i formar-se com a cineasta també. El cinema no és per a tothom.
Què ens pots avançar que no hagis fet encara, de la pel·lícula?
No miraria la pel·lícula concebent-la com un biopic de l’Ovidi. No és una pel·lícula sobre l’Ovidi. N’és el personatge central, però se centra en la meva memòria d’ell.
