Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El miracle de Llay-Llay

El 28 de març de 1965, a quarts d’una del migdia, un terratrèmol de més de 7,6 graus en l’escala de Richter amb l’epicentre al nord de Santiago de Xile va afectar diverses províncies i va deixar 28 morts i centenars de desapareguts. Era un diumenge esplèndid, de cel blavíssim i sol radiant. El pare i el seu company Modesto acabaven de fer missa a l’església de Llay-Llay, un poblet de la regió de Valparaíso a la vora del riu Aconcagua. Diuen que els gossos havien començat a plorar una estona abans, intuint la tragèdia, i que de res no van servir les pregàries de les dones: “Santa Ana parió a María, / Santa Isabel a San Juan; / por estas cuatro palabras / los perros deben callar”. L’església, que només uns minuts abans havia estat atapeïda de gent, es va esfondrar completament. També l’edifici del menjador social, que aquell dia estava tancat perquè era diumenge. Es van ensorrar moltes cases. Els dos capellans, enmig del carrer, van tenir dues reaccions oposades: el pare arrencà a córrer, perquè no li caiguessin al damunt uns cables elèctrics; el Modesto es va quedar paralitzat enmig del carrer.

Unes hores després, es va saber que en tot el poble, miraculosament, no havia mort ningú. Ni tan sols el nadó (la guagua) que una parella va deixar oblidada dins de la casa en la seva fugida. La van trobar sana i estàlvia entre la runa, salvada de miracle per un matalàs.

Tornem, sigui com sigui, a la certesa dels miracles, perquè la vida sovint ens fa por i no en tenim el control ni les instruccions

El pare explicava sovint aquell miracle (sense cometes). Va passar a formar part del nostre imaginari familiar igual que el non si male nunc et olim sic erit (“no perquè avui vagi malament hi ha d’anar també en el futur”) d’Horaci, igual que la caiguda amb bicicleta que el va fer volar uns metres i de la qual en sortí il·lès, i que per a ell va ser l’encarnació del salm que recitava cada vespre abans d’anar a dormir (“El Senyor enviarà els seus àngels perquè no ensopeguis amb les pedres”). Se’n pot dir ingenuïtat, si voleu. Necessitat infantil de màgia, d’esperança. També hi tornem amb formes laiques, naturalment: digueu-li pensament positiu, llei de l’atracció, visualització meditativa. Tornem, sigui com sigui, a la certesa dels miracles, perquè la vida sovint ens fa por i no en tenim el control ni les instruccions.

Torno a Llay-Llay aquests dies, pare, que els recursos per mantenir les cures que necessites i que la certificació de dependència et nega s’esgoten i ens aboquen un altre cop a l’angoixa dels números, dels calendaris impossibles i dels records dolorosos. Bucles de culpa, de bloqueig, de ràbia i d’impotència. S’ha de ser ric perquè et cuidin, collons. Torno a Llay-Llay després d’aquest final d’hivern rúfol, amb amigues que perden el pare, amigues que emmalalteixen, companyes d’adolescència que moren un dilluns qualsevol de cop i volta del que semblava una simple migranya de divendres.

Respiro, respirem, i visualitzem el miracle: la terra que s’obre sota els peus, les torres de la llum que cauen amb estrèpit, l’església esfondrada, les cases destruïdes. I ningú no mor. Ningú, en tot el poble. No morim tampoc nosaltres per dintre si fem lloc a la possibilitat del miracle, que potser no és res més que aquest respirar fondo perquè ens habiti la tendresa, la xarxa, la paraula que desembolica el nus de l’angoixa. Llay-Llay encarnat en les esquerdes per on s’escola la certesa de la vida, majúscula, que som i que mereixem.