Els contenidors cremats m’han fet pensar si no haurien de cremar per combustió espontània de tant en tant. No, no! No estic fent cap crida a la violència! Déu me’n guard! Hauríem de tenir algun senyal per fer-nos repensar –de tant en tant– si allò que hem fet i de què estem tan cofois és tan bo com ens pensem. Que de què parlo? De tot, però ara, en concret, d’educació, de sistema d’aprenentatge més que d’ensenyament.
Començo dient que defenso el model d’immersió, que quedi clar, perquè penso que –amb els seus defectes d’aplicació més que de concepte– aconseguir que es comuniquin en català Rufián, Arrimadas i Albiol amb terceres persones i entre ells és un èxit. Tots tres van ser escolaritzats amb el català com a llengua vehicular en llocs i barris molt diferents. Altre cop, com cada vegada que la dreta espanyola treu el caparró a Catalunya, ens qüestionen el model d’immersió disfressant-ho de lluita dels drets dels pares. Altra vegada que si una part dels ciutadans de Catalunya no pot decidir sobre la llengua a l’escola, imposada a tothom.
Efectivament, és un dret constitucional que els pares escullin no pas l’idioma sinó el model educatiu sencer. Efectivament, els pares haurien de poder exercir el dret d’escollir per als seus fills un trajecte educatiu en el format que vulguin, fins i tot en el que és propi d’altres països i cultures, la saxona per exemple. Per què no puc proporcionar als meus fills un trajecte educatiu en un recorregut –per exemple europeu no espanyol, o americà– que acabi en un batxillerat internacional o en el high school?
Qui vulgui privar –jo en diria castrar intel·lectualment– els seus fills impedint que tinguin un cervell bilingüe a Catalunya, al Quebec, a Irlanda, sigui on sigui, és la seva responsabilitat. Jo no perdria el temps mirant-los de convèncer de res. Això sí, que no ens enganyin des de la instrumentalització política. El model d’immersió garanteix que a Catalunya tothom aprengui català i castellà. No tinc gens clar que anglès també. De fet, crec que no.
Els avorrim, els matem la curiositat. L’obsessió per les notes i els exàmens que no serveixen per a res els condiciona l’autoestima
Recordo que no fa tant, vull dir ja a l’època post 1-O, l’exconsellera Rigau, en un acte públic –organitzat per Òmnium– sobre la necessitat de defensar la llengua i el model, feia una confessió que l’honorava. Algú li va plantejar si “el llegir no ens havia fet perdre l’escriure”. Si l’esforç constant per a la defensa de la llengua en perill davant la pressió espanyola (ara Wert, ara vermell) no ens havia fet perdre pistonada en la salut del nostre sistema educatiu. La consellera deia que amb relació a Espanya no. Però qui mira Espanya si és un estat en declivi? Volem emmirallar-nos en Islàndia, Lituània, Noruega; sí, Finlàndia també. La consellera, sense embuts, va dir: “Que potser sí que, a l’inici, l’esforç que s’havia hagut de fer per la defensa del català havia minvat pressupostàriament altres recursos. Al principi no teníem professors d’anglès que realment poguessin ensenyar anglès a les nostres escoles”. Al principi o al final? Digueu-li això al meu amic Aleix, de vuit anys: “Tinc una professora que no sap pronunciar les paraules i, com que no ho sap, em diu que ho faig malament i que a la meva edat ho he de dir com ella o està malament. M’ha posat un cinc”. L’Aleix ha perdut tot l’interès per l’anglès. Ara sa mare li busca alternatives fora de l’escola.
Això mateix es repeteix en les mates que “ensenyem”, efectivament obsoletes; en la història basada en la capacitat memorística que no en la interpretació del món o en la química, també obsoleta, que insisteix a aprendre de memòria les valències dels elements de la taula periòdica. Els avorrim, els matem la curiositat. L’obsessió per les notes i els exàmens que no serveixen per a res els condiciona l’autoestima curtterminista. Per què no podem triar allò que ens agrada i dedicar-li més temps i conèixer-ho amb més profunditat? És dramàtic veure com l’escola decimonònica continua formant obrers per a fàbriques que fa anys que van tancar! Si no sabem com serà el món d’aquí a cinc anys, com hem de formar-los en allò que desconeixem? L’únic que no hauria de canviar –esperem– és el que hem oblidat de transmetre: els valors!
O canviem l’educació a Catalunya i de pressa, per l’acció transformadora de mestres, pares i nens sense esperar que ens ho arreglin les normatives del Departament –comandat pel polític que sigui, tant és de quin partit o govern–, o haurem fet tard del tot.
