Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes? Als llibres hi ha noms de reis. Van arrossegar-los els reis, els blocs de pedra?”. L’escriptor alemany Bertolt Brecht va deixar escrita aquesta reflexió en un text que porta el suggerent títol de Preguntes d’un treballador quan llegeix. Una obra, un cop és acabada, pot arribar a lluir i emocionar en gran manera, però aquesta no es pot entendre com un tot uniforme aparegut del no-res, sinó que s’ha d’explicar a partir de tots els elements i persones que l’han feta possible.
El mateix succeeix en el món de la música. Un concert llueix molt; un festival encara més. Diuen que el juliol és el mes dels festivals i és per això que ens volem aturar a reflexionar una estona i observar qui hi ha davant i darrere d’un gran esdeveniment musical. Sabem que el sector de la música és un sector precari, com tants i tants d’altres. Músics, cantants, artistes… són la cara visible. Darrere seu hi ha molta més gent, i tant unes com altres es veuen amb moltes dificultats per poder viure dignament del seu ofici.
Primera línia de front
Arnau Tordera, conegut amb el nom artístic d’Arnau Tordera I, és guitarrista i vocalista del grup osonenc Obeses, així com la seva cara més coneguda. Es tracta d’una banda que s’ha caracteritzat sempre per la seva intenció de buscar aquella part més estètica en la música, i això ha fet que se situï en una posició que s’escapa d’allò més comú en la música en català. Lluny del mestissatge, Obeses és un dels grups que més triomfa dins del reduït àmbit dels que fan aquella música amb la qual és més difícil triomfar.
Quan se li pregunta a Tordera si el món de la música és precari, ell ho té molt clar i respon amb un rotund “sí, i tant”. És més, explica que “cap dels membres d’Obeses viu d’Obeses”. Sembla sorprenent que un grup amb prou recorregut i reconeixement com el seu no sigui prou solvent per poder viure’n. I això que assegura que tant ell com la resta del grup inverteixen la gran majoria del seu temps en aquest projecte musical.
Arnau Tordera també compon per a altres artistes, fa arranjaments i fins i tot es guanya la vida com a divulgador musical. Reconeix que per ell és “tota una sort poder viure de la música”, així com altres membres de la banda, que ho fan amb feines com la de tècnic de so; però d’altres han d’ampliar la seva dedicació laboral en sectors com el de la ramaderia. Aquestes dificultats amb les quals es troben els membres d’Obeses per poder viure d’aquella feina (encara que sigui més que una feina) en la qual inverteixen la major part del temps es podrien deure a les particularitats del seu projecte en si, que defugen, com ja hem dit, molts convencionalismes. Malgrat que Tordera reconeix que si haguessin fet un altre tipus de música potser haurien tingut més èxit econòmic, també assegura que “ni les bandes que intenten buscar aquells estils que millor funcionen entre el públic i especialment entre aquelles persones que han de programar els concerts es poden guanyar bé la vida gràcies a la música”.
Respecte d’aquest últim, però, Tordera és especialment crític amb el funcionament de la programació de concerts i festivals a Catalunya, que cataloga de “corrupte”. Afirma que en molts casos hi ha persones que programen esdeveniments musicals subvencionats amb diners públics que tenen interessos personals a programar segons quines bandes i que aprofiten aquesta posició per lucrar-se’n. És més, assegura que “hi ha programadores que a la vegada són representants dels grups que programen i fins i tot representen grups de versions als quals demanen que versionin cançons d’altres bandes que representen”.
Amb tot això arribem a l’estadi de les contradiccions, que són tan presents en tants moments de les nostres vides i que en el sector de la música no són una excepció. Per exemple, Tordera assegura que és “impossible” fer carrera musical a Catalunya sense participar en esdeveniments patrocinats per grans cerveses, especialment per Estrella Damm, i això suposa una contradicció per molts grups, també per Obeses. L’empresa cervesera quasi monopolística a Catalunya ha creat un entramat de grans dimensions en el món de la música que té la capacitat de decidir quines bandes triomfaran, quines se censurarà i aconseguir que un grup passi de l’èxit a la invisibilitat en un curt període de temps. I tot això sense entrar en les documentades vinculacions de l’empresa amb el règim franquista i la seva dilatada trajectòria de frau fiscal.
Ara bé, Tordera també creu que hi ha molts grups que són coneixedors de com funciona aquest sistema en el sector de la música a Catalunya i no fan res per canviar-ho, malgrat que això atempti fins i tot contra el seu propi discurs polític. Si ja és difícil poder viure de la música, haver de fer-ho intentant ser conseqüent és massa arriscat per a moltes bandes. Perquè, a més, hi ha exemples que si s’intenten canviar les coses, hi ha conseqüències immediates. En el cas d’Obeses, sense anar més lluny, en trobem un.
Tordera va ser molt crític amb com es repartien els Premis ARC 2016, uns guardons entregats a músics per representants, promotores i mànagers. Va manifestar que els premis no responien a cap lògica i que hi havia interessos privats darrere. Aquestes afirmacions van tenir ressò mediàtic i un fort impacte a les xarxes socials. Tordera assegura que a partir d’aquests fets Obeses va deixar de tocar en alguns festivals i esdeveniments que estaven organitzats per gent a qui havia criticat.
El mateix va passar amb la banda Seward, que, després de negar-se a tocar amb un gran cartell publicitari d’Estrella Damm dalt de l’escenari –que no figurava en el contracte–, han deixat d’actuar en tots els esdeveniments musicals organitzats per Damm, cosa que a la pràctica significa quedar-se pràcticament fora de tot el circuit musical de Catalunya.
Tordera és conscient de les dificultats de canviar tot aquest sistema i tampoc no culpa les bandes que no es manifesten gaire, ja que, recordem, prou difícil és viure de la música. Ara bé, sí que lamenta que “bandes que tenen la capacitat de mobilitzar milers i milers de persones a Catalunya sense el patrocini de cap marca tampoc no facin cap esforç extra per intentar revertir la situació”.
Les que pengen dels escenaris
Fa poques setmanes, la celebració de l’edició del Sónar 2019 s’ha vist amenaçada per la vaga de riggers. Aquest sector professional ha fet acte de presència a la primera línia del debat públic, quan sempre havien estat a les bambolines. Les riggers són les persones encarregades de garantir la seguretat de tots els elements aeris que pengen dels sostres de fires, esdeveniments, espectacles, concerts… Es tracta d’una feina de risc, que comporta una responsabilitat enorme, com ja es pot entreveure.
El Sónar 2019 es va acabar celebrant, però en detriment dels ‘riggers’ en lluita, ja que la solució de Fira de Barcelona va ser contractar personal d’altres empreses
La plantilla especialitzada en aquest àmbit, contractada per Fira de Barcelona, i que és la que s’encarrega de muntar els escenaris del Sónar, va convocar una vaga després que la Fira es negués a negociar una sèrie de reivindicacions. El festival de música avançada es va acabar celebrant, però en detriment del sector en lluita laboral, ja que la solució que va trobar Fira de Barcelona va ser contractar treballadores d’altres empreses. Una solució que, per cert, va rebre el vistiplau judicial del jutge Santiago Vidal, ja reincorporat a la professió després de dos anys de suspensió per les seves activitats en el procés independentista català.
Des del Sindicat de Riggers asseguren que la feina dels seus representats es troba en una “situació de precarietat completa i absoluta”. Es queixen, entre altres coses, que moltes de les treballadores es troben contractades en una situació de falses autònomes, que les seves jornades laborals són massa llargues, que les empreses que les contracten no garanteixen la qualificació necessària i demanen també la subrogació dels contractes. “No estem demanant més que els drets mínims”, asseguren.
El rigging no és una feina gaire coneguda pel gran públic, molt menys encara si ho comparem amb la d’un cantant o un músic, però la seva importància és cabdal en el desenvolupament de qualsevol concert i, especialment, dels festivals. Per exemple, des del sindicat destaquen que pel Sónar “no es necessiten més d’unes vint treballadores” i tot i així han aconseguit posar contra les cordes el desenvolupament del festival. Són les primeres treballadores que arriben a un concert i fins que no revisen la seguretat dels elements penjants no pot començar.
Malgrat tot, no demanen més reconeixement social ni tampoc volen que la seva feina s’aplaudeixi més del que s’ha fet fins ara. “La feina del rigging és molt vocacional, exigeix molta concentració i no es pot fer així com així”, expliquen. “Tot i així, hi ha una sèrie de drets bàsics que no tenim i és per això que ens hem organitzat per canviar-ho”.
Qui ens dona beure
Fa uns mesos es va fer molt popular a les xarxes una sèrie d’històries d’Instagram que denunciava les condicions laborals pèssimes de les treballadores de les barres, les cambreres, del festival Viña Rock. La popularitat d’aquestes denúncies es va deure a l’afegitó que el Viña Rock és un festival que destaca per una presència massiva de bandes i músiques amb una càrrega política molt forta i que tendeix a les ideologies d’esquerra, el socialisme, l’anarquisme, etc. A més, entre les assistents també es detecta un cert ambient de reivindicació política alternativa. Amb la presència de més de 200.000 persones cada any, és el festival de punk, ska, rock… més popular de l’Estat espanyol.
Fa uns mesos es va fer popular una sèrie d’històries d’Instagram que denunciaven les condicions laborals del personal de les barres del festival Viña Rock
Des de la CGT de Villarrobledo, el poble on se celebra el Viña Rock, es congratulen de l’èxit d’aquestes crítiques, a la vegada que lamenten la situació d’aquestes treballadores, que consideren que “s’arrossega des de les primeres edicions del festival”. Tant l’organització com l’Ajuntament en són conscients i des del sindicat ens expliquen que “no fan res per canviar-ho”. Un festival que va començar com un esdeveniment sorgit de la gent del poble s’ha convertit en un monstre empresarial que mou molts diners.
“A les treballadores se’ls diu que faran jornades de deu hores com a màxim, però quan arriben se’ls adverteix que hauran de fer totes les hores que calguin i les amenacen de fer-les fora si no ho accepten”, explica el sindicat. La mitjana d’hores que acaben fent se situa vora les catorze, però hi ha treballadores que han arribat a denunciar fins a 23 hores de feina. A més, expliquen que “hi ha supervisores a les barres que vigilen constantment la tasca de les cambreres perquè no prenguin diners de la barra i se les pressiona molt quan els números no quadren malgrat la dificultat de fer-ho en un festival d’unes dimensions tan grans”. Per si tot això no fos prou, les treballadores han de dormir al terra d’un pavelló esportiu del poble amb sacs i màrfegues que s’han de portar elles mateixes.
El cas més greu es va donar amb un grup de treballadores que venien des de localitats allunyades amb una mena de contracte de pràctiques. “A aquestes treballadores se’ls va dir que la seva retribució a la feina a la barra seria l’assistència al festival i res més”, és a dir, segons expliquen des de la CGT, van treballar
a canvi de poder assistir “de franc” al Viña Rock.
L’exemple de vulneracions laborals en aquest festival és especialment greu i per això han posat el tema sobre la taula, però des del sindicat ens asseguren que “es tracta d’una situació generalitzada en molts esdeveniments musicals que apleguen grans quantitats de gent”. És un dels subsectors del món de la música que cobra poc i treballa molt, una precarietat laboral que podríem fer extensiva a les tècniques de so o als equips de muntatge d’escenaris.
