Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Encara no, 'joder'!

/ Roser Pineda

“Si creus que això s’acaba, sigues qui vols ser. Treu-te el sol de la butxaca i posa-te’l a la pell”

Sau

 

Ens veus de lluny, ens saludes agitant una mà i amb l’altra aguantes el piló de cadires reservades per nosaltres. Somrius i t’abraço, i et miro, i m’emociona veure’t amb el teu mocador preferit. “Ni un pèl al cap”, em dius, però estàs guapíssima.

Ens serveixes i brindes per la vida amb aigua, ens presentes als pares i als amics mentre ens promets que serà una revetlla ben divertida. De tant en tant mires el mòbil, estàs pendent de l’arribada de la colla de diables. És el primer any que no hi participes, i et crema. I l’endemà tampoc podràs fer pinya a la colla castellera.

M’acompanyes al cotxe per arreplegar les truites i les coques. M’atures a mig camí per recordar aquell primer porro que ens va tombar durant tot un dia i no vam saber dissimular davant el profe de literatura. “Quin mal parit, aquell!”, crides ben fort mentre et petes de riure. Però deixes de fer-ho de sobte i el silenci ens supera fins que em preguntes, ennuegant-te de nostàlgia: “Quants anys fa d’això?”

I enmig dels crits de la canalla i dels espetecs de colors, t’esbatanes com mai ho has fet i em confesses que et fa por aquesta malaltia, que no vols morir. “Encara, no, joder!” Assegudes a la vorera, m’expliques que ho has deixat amb en David, que no l’estimaves. Que has après a estimar-te, a no enganyar-te. Que, en assabentar-te del diagnòstic, la teva vida ha canviat. “I saps el pitjor? Que ha canviat a millor!”, em sentencies. Que la vida és massa bonica i just te n’adones ara, quan ha entrat en joc la possibilitat de morir-te a curt termini. Que m’estimes, que em portes molt a dins i que, passi el que passi, em vols a totes i cada una de les vides que l’Univers ens permeti viure.

T’aixeques de cop dissimulant la tristesa del moment i anem fent via cap al sopar. Tots ens esperen i s’alegren de veure’t arribar ballant amb eufòria “El Chiringuito”. “Això és un temascle”, em crides convençuda. I jo, de veritat, intento seguir-te el fil però no ho aconsegueixo. I sí, t’evito durant tot el sopar i ho saps, i t’apropes omplint-me la copa de sangria i em convides a apropar-nos a l’encesa de la foguera. Em demanes que t’aguanti la mirada i ara soc jo qui esclato en plors. Ens abracem com dues amigues adolescents que se separen durant els mesos d’estiu i, sense apartar la vista dels tabalers i diables, fas broma sobre com deu ser l’infern, en cas que existeixi.

M’absento en els ulls d’un nen que observa emocionat els diables ballant sota les espurnes, en la pila de fustes que aviat es convertiran en cendres, en una parella petonejant-se i en un avi batallant amb el seu bastó. I tu al meu costat, tan alegre, tan forta, tan viva.

L’endemà, malparida, em vaig despertar amb la mateixa roba de la nit anterior, tacada d’una pèssima sangria a preu popular. “No marxis encara, beu una altra copa per mi”, em suplicaves. La ressaca va ser monumental. Els tabals sonaven amb força dins el meu cap i el terra semblava el pont penjant de Rupit, brètola! Mentre sortia el cafè, et vaig trobar a les fotos penjades a la nevera. En primera plana, amb un con reflectant al cap i embolicada amb una cinta en la qual es pot llegir “No passeu. Policia. Mossos d’esquadra”.

Endollo el telèfon al carregador i em connecto a la realitat, entre d’altres: l’Oriol enfadat perquè feia estona que m’esperava i no he donat senyals de vida; l’Àlex m’envia un seguit de fotos de la Carla enfadada a la Bugaderia recordant que arribo tard; la mare em pregunta quan passaré per casa; uns àudios indesxifrables de la Gina i la Marta; i tu, que has estat pensant i em volies preguntar si, si existís l’infern, t’hi acompanyaria. I tant que sí, però encara no, joder!

Article publicat al número 482 publicación número 482 de la Directa