Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Andrea Abarca, especialista en desenvolupament infantil primerenc

"El nen, quan juga, s’hi juga la vida, l’aprenentatge del món, la seva transformació"

Andrea Abarca / Victor Serri

Nines, teles i colors inunden l’apartament de l’Hospitalet de Llobregat on, assegudes al sofà, analitzem una de les principals corrents d’educació en edat primerenca: Pikler. D’origen colombià, Andrea Abarca és deixeble de tot un referent mundial en aprenentatge infantil, Myrtha Chockler, i la màxima exponent a casa nostra en aquesta reconeguda disciplina infantil.

 

Pikler. Què és?

És el cognom d’una pediatra austrohongaresa que va forjar tot un sistema de criança i salut a Budapest. Fou la creadora de la teoria de la llibertat del moviment.


I què diu aquesta teoria?

Es basa en una investigació longitudinal en diversos anys feta amb més de 4.000 bebès amb la qual es comprovà que l’espècie humana compta amb un dispositiu genètic que ens permet desenvolupar els nostres desplaçaments de manera autònoma. En la primera infància, dels zero als tres anys, no necessitem intervenció adulta directa per a seure, caminar o posar-nos dempeus. Si proveïm seguretat afectiva i un espai adequat, cada bebè pot desenvolupar el seu itinerari psicomotor. I si volem promoure un joc de qualitat, necessitem aquesta base de moviment.


Quins beneficis aporta seguir la teoria del moviment lliure?

“Durant el temps que s’és bebè, construïm la nostra subjectivitat i les experiències i els plaers que ens condicionaran la resta de la nostra vida. Per exemple, el sentit de la prudència. Ho aprenem quan baixem d’una alçada, aprenem a cuidar-nos, a autoregular els moviments”

Durant el temps que s’és bebè, construïm la nostra subjectivitat i les experiències i els plaers que ens condicionaran la resta de la nostra vida. Per exemple, el sentit de la prudència. Ho aprenem quan baixem d’una alçada, aprenem a cuidar-nos, a autoregular els moviments. I aquestes experiències marquen. Val la pena pensar: per què no proveïm moments de plaer i autoconsciència des dels primers moments de vida? Fem les criatures protagonistes de la seva vida, que prenguin les seves pròpies decisions. Un petitó que l’han assegut i no s’ha assegut pot desenvolupar una cifosi a la columna vertebral perquè els seus músculs abdominals no estan preparats per a la postura sedent. I el que sembla molt motor també és psíquic.


Seguint aquesta teoria, quins jocs proposeu per a cada etapa?

Jo no proposo jocs. Cada bebè i nen dirà a què vol jugar. Nosaltres oferim un espai i materials pertinents adequats a l’etapa madurativa, i una sèrie d’accions per als adults basades en el respecte profund. Per exemple, no toquem un infant sense avisar-lo que el tocarem. Ho anticipem tot, perquè els petits se sentin respectats com a persones. No els posem un sonall a la mà, sinó que els l’aproximem per si volen agafar-lo.


Més enllà del joc, el que proposeu és una actitud vital?

Són cures infantils de qualitat. Aquesta és una de les aportacions d’Emmi Pikler. Revisem com els prenem en braços, com els alimentem, com els acompanyem en el son, en el canvi de bolquer o al bany. Aquestes accions tenen una importància cabdal en el desenvolupament humà, encara que estigui subestimat. Treure la caca a un bebè sembla que no signifiqui res, però significa molt; estem tocant la seva intimitat. En aquests moments transmetem seguretat afectiva. És molt diferent netejar els mocs del nas raspant que si ho fem anticipant-ho i amb amor.


I el joc què hi té a veure?

“Rodar, obrir, escampar, col·leccionar, classificar, llepar, agitar… Accions que ens acompanyaran tota la vida. En medicina, un indici de patologia és que els nens no juguin. Però el joc, si no és lliure, no és joc”

El joc és part de la raça humana. És com respirar. Ana Tardos, filla de Pikler, ho resumeix: “El bebè no juga, viu”. Cada moment de joc és la vida mateixa d’una criatura. Myrtha Chockler ho resumeix d’una altra manera: “Què s’hi juga el nen quan juga?”. S’hi juga la vida, l’aprenentatge del món, la seva transformació. Hi ha més de cent maneres de manipular un objecte en el primer any de vida. Tot és tan estimulant… Per això estem en contra de la sobreestimulació primerenca. El bebè necessita comprendre el món per comprendre’s i transformar-se a ell mateix. És una estructura dialèctica. Rodar, obrir, escampar, col·leccionar, classificar, llepar, agitar… Accions que ens acompanyaran tota la vida. En medicina, un indici de patologia és que els nens no juguin. Però el joc, si no és lliure, no és joc. El joc és una activitat autoinduïda. Mares i pares juguen de manera espontània amb els seus fills. I una altra cosa és el vincle institucional: les mestres i terapeutes acompanyem al joc infantil, que és molt diferent de jugar amb ells, perquè llavors passem a ser les protagonistes i aquesta no és la idea.


Què hem de fer mares i pares per acompanyar aquest joc que proposeu?

Seguretat afectiva davant de tot. Cap nen que no senti aquesta seguretat podrà jugar en pau. I hem de facilitar la seguretat física: tapar endolls, treure objectes perillosos, oferir superfícies netes i sòlides. Que puguin jugar lliures i segurs.


I quines joguines són adequades?

Les menys estructurades possible. Els principis són que promoguin l’autonomia, la seguretat, la llibertat i el respecte. Quan un objecte no es pot manejar de manera autònoma, no és un objecte pertinent. Sí que podem oferir objectes en la zona de desenvolupament pròxim. Taps, mocadors, galledes, pilotetes. Elements amb els quals, més tard, construiran. Noemí Beneito parla d’objectes alienants, com els de Fisher Price. Tots els que condueixen a accions estereotipades: per exemple, joguines amb sorolls i llums. Si pitjant un botó, sona un gos i una vaca, els bebès no entenen absolutament res. Quin sentit té donar sons irreals? Objectes obstaculitzants n’hi ha milers al mercat. Ara que venen festes, seria molt pertinent fer un llistat d’objectes pertinents. La idea, i cito Ana Tardos, és que els nens juguin amb joguines i no les joguines juguin amb els nens.

 

Aquest article està publicat al suplement La Juganera publicat amb el número 467 de la Directa.