Mòria, Arguineguín, Mediterrani. Les causes que empenyen les persones a fugir i arriscar la seva vida per arribar a un territori segur no s’aturen i la crisi sanitària amenaça amb més força a qui necessita refugi. Les morts tampoc no paren i la manca de vies legals i segures converteix el camí migratori en un laberint sense sortida. La resposta d’Europa: incompliment i necropolítica.
La Comissió Europea tanca el 2020 amb una prioritat unànime: controlar les fronteres. Així ho recull el nou Pacte de Migracions i Asil, que aspira a establir-se com a agenda de treball dels 27 en l’àmbit de les migracions, i que ha estat presentat com a colofó d’anys de compromisos incomplerts i de polítiques migratòries convertides en concertines, naufragis i Líbies.
Von Der-Leyen, presidenta de la Comissió, anuncia el Pacte com un “nou començament” per a la política de migració i asil de la UE. I potser té raó. L’esperat full de ruta ja no s’esforça a dissimular i abandona definitivament el discurs dels drets i de la protecció per destapar la veritable intenció europea: evitar les arribades i agilitzar les devolucions. L’Europa fortalesa no té gens de vergonya de ser-ho.
L’esperat full de ruta ja no s’esforça a dissimular i abandona definitivament el discurs dels drets i de la protecció per destapar la veritable intenció europea: evitar les arribades i agilitzar les devolucions
El Pacte promou una nova fórmula de solidaritat europea: una solidaritat a la carta, flexible i adaptable als interessos de cada estat. En una brutal estratègia de mercantilització de la vida i dels drets fonamentals, el Pacte dona el tret de sortida a les rebaixes de la solidaritat. I és que el nou mecanisme d’acollida entre estats de la UE funciona com un mercat de compravenda d’obligacions públiques, en el qual cada país pot decidir si acull a persones amb necessitat de refugi o si, simplement, paga per no fer-ho. Els drets humans a l’altra banda de la frontera estan a preu de saldo.
I encara va més enllà. El Pacte inclou una promoció especial: deportar a canvi de no acollir. Aquesta nova estratègia, l’eufemístic “patrocini de retorn”, permetrà als Viktor Orbans o als Sebastian Kurzs de torn no només incomplir les seves obligacions d’acollida sinó compensar-ho “patrocinant” devolucions de persones que es trobin irregularment en un altre estat membre o implicant-se, per exemple, en la construcció de camps de retenció. Una oferta a mida per als populismes antiimmigració.
En aquesta gravíssima subhasta de drets, el Pacte aporta una altra mesura d’enduriment de la política conjunta: l’expulsió exprés. D’esquena al mateix Conveni Europeu de Drets Humans, preveu procediments accelerats per valorar les sol·licituds de protecció internacional des de la mateixa frontera, en un temps rècord i, per tant, sense totes les garanties jurídiques. Les poques persones que aconsegueixin arribar a les portes de la fortalesa (moltes menys avui que el 2015) seran retingudes i, al més aviat possible, jurídicament etiquetades com a refugiades o, en la seva immensa majoria, com a migrants irregulars sense permís al territori. Els camps de detenció i els processos d’expulsió immediats seran, si s’aprova el paquet de mesures, la nova norma.
El Pacte és més del mateix perquè manté intactes les bases d’un sistema comú d’asil en fallida programada que ni acull, ni és comú. De fet, els països membres de la UE mai no han complert els seus propis compromisos d’acollida
Per tota la resta, el Pacte és més del mateix perquè manté intactes les bases d’un sistema comú d’asil en fallida programada que ni acull, ni és comú. De fet, els països membres de la UE mai no han complert els seus propis compromisos d’acollida. L’Estat espanyol no ha reubicat ni un 9% de l’ínfim nombre de persones atrapades a les costes gregues i italianes a les quals estava obligat des del 2015. Tampoc no ha complert el compromís de reassentament de persones amb necessitat de protecció des de tercers països fora de la Unió Europea. Li ho recorda la ciutadania i una sentència del Tribunal Suprem. Cinc anys de quotes vergonyoses i paper mullat. En l’enèsim acord europeu ja no es parla “d’obligacions d’acollida”, sinó de “patrocini de retorn”. La Comissió Europea sembla haver escoltat els consells del Grup de Visegrád.
Com sempre, l’obsessió pel control fronterer és un dels pocs consensos sòlids entre estats membres. Els 27 governs estan d’acord en el fet que cal vigilar, militaritzar i blindar (encara més) la fortalesa que protegeix l’Estil de Vida Europeu. De fet, aquest és el nom que rep la cartera europea responsable d’assumptes migratoris i seguretat. Tot dit. La frontera, els vells murs farcits ara de gadgets de guerra pagats amb despesa pública, és el producte estrella del Pacte europeu.
Però hi ha dissonàncies. Grècia, Itàlia, Malta i Espanya, estats sobre els quals s’apuntala la frontera sud-europea, reclamen un sistema de responsabilitat d’acollida compartida entre tots els membres. La situació d’extrema violència a les illes gregues o la mala gestió a les Canàries, entre altres espais de no-dret, posen de manifest la necessitat de desplegar urgentment un sistema de reubicació que permeti el trasllat segur de persones amb necessitat de protecció des d’un país amb un sistema de recepció col·lapsat, cap a un altre estat membre que pugui garantir una acollida digna.
Però el Pacte de Migracions i Asil, que podria haver estat la palanca per activar un sistema coordinat i permanent de corresponsabilitat en acollida, oblida les vies legals i segures. Si es ratifica durant els pròxims mesos, la seva aplicació no millorarà la situació de les persones bloquejades als camps de Grècia o atrapades a les fronteres dels Balcans. Tampoc no establirà sistemes de responsabilitat comunitaris ni desencallarà els sistemes de recepció dels països de primera arribada.
Tal com cridava la Plataforma 12-D el passat dissabte arreu del territori, el Pacte de Migracions i Asil vol imposar més murs i menys drets. En els pròxims mesos, el govern espanyol haurà de posicionar-se en les negociacions sobre la ratificació del paquet normatiu. Haurà de desmarcar-se llavors de la lògica de liquidació total en drets humans, segons la qual les vides migrades valen el que costa la seva deportació. Haurà de promoure una pauta comunitària que garanteixi vies legals i segures d’accés a drets i una acollida digna. És una obligació compartida i una responsabilitat pública. En cas contrari, haurà comprat l’oferta de la nova extrema dreta europea.
