Els últims dies, en el marc de l’estat d’alarma i arran d’una nova resolució, hem vist com s’ha posat sobre la taula el tema del padró, focalitzant la qüestió en la novetat d’una normativa que fa possible l’empadronament de les persones sense domicili que resideixen en un municipi, i facilitant també el padró a les persones immigrades.
Res més lluny de la realitat. Aquesta manipulació de la informació per part de les mateixes administracions locals no fa res més que emmascarar una realitat que ja es dona des de fa temps. La normativa fa anys que existeix i el problema el trobem en aquells ajuntaments que la incompleixen sistemàticament, aplicant condicions arbitràries i diferents a cada municipi per accedir a l’empadronament, segons el color polític o l’objectiu que prioritzin en cada moment.
El padró és el registre administratiu que pretén reflectir el domicili on resideixen les persones que viuen a l’Estat espanyol i l’única competència que té és la de verificar les dades, sense qüestionar-les
La normativa és clara, d’àmbit estatal i es contempla ja des de la Resolució del 4 de juliol de 1997 fins a l’actual, on s’especifica que el padró és el registre administratiu que pretén reflectir el domicili on resideixen les persones que viuen a l’Estat espanyol i que, per tant, no té cap competència en temes de propietat o qüestions higièniques o sanitàries. L’única competència és la de verificar les dades del lloc on viuen les persones, sense qüestionar-les.
També la resolució és clara (i no ha suposat cap canvi) en relació amb el padró de persones sense domicili, una altra de les traves per empadronar, on s’especifica que fins i tot els infrahabitatges (barraques, caravanes, coves, etc.) i fins i tot l’absència total de sostre poden i han de figurar com a domicilis vàlids en el padró. Per tant, els ajuntaments només han d’aplicar la normativa que ja fa anys que està vigent. Però, i doncs, quins són els arguments que s’utilitzen per justificar el que és injustificable?
El principal motiu és el suposat “efecte crida”, un altre són les qüestions higienicosanitàries o evitar la sobreocupació d’un habitatge, principalment de persones estrangeres, entre altres excuses. Però totes aquestes argumentacions, altrament molt discutibles, estan fora de l’àmbit d’actuació del padró i, per tant, no poden ser condicionants ni motius per a la seva denegació. Aquestes argumentacions suposen, a la pràctica, ordenances municipals on es requereix documentació específica i diferent de les persones estrangeres (cèdula d’habitabilitat o no superar un determinat nombre de persones per habitatge) o l’exigència d’un determinat període de residència mínima en el domicili per accedir al padró.
A la vegada, es posen altres impediments com ara que el silenci administratiu es consideri negatiu en l’empadronament de les persones sense domicili, argumentant que l’informe de serveis socials per verificar on viu aquesta persona és un tràmit diferent del padró –qüestió que també està contemplada a la mateixa normativa. Per tant, si no tens resposta de l’ajuntament després de tres mesos d’haver sol·licitat el padró, aquest s’hauria de fer efectiu de manera positiva.
Totes aquestes discriminacions provoquen, a més, situacions de frau com les que han sortit a la llum recentment amb relació a la compra d’empadronaments per poder acreditar els tres anys de residència, un dels requisits per tramitar el permís d’arrelament per a les persones en situació irregular. Vist tot això, per què tant d’interès dels ajuntaments a mantenir el control de l’accés a l’empadronament fins a arribar a fer pràctiques il·legals? Doncs perquè aquesta és la porta d’accés a drets com la sanitat i l’educació i també és un dels condicionants per adquirir el permís de residència i treball de les persones immigrades.
Ens trobem davant d’una situació d’impunitat on no es demanen responsabilitats a les administracions locals per no fer bé la seva feina, mentre que les persones veuen com no poden accedir als seus drets
És per això que em pregunto: hi ha una voluntat política darrere el fet de no voler reconèixer una població que resideix i que a hores d’ara queda invisibilitzada? Deu ser que no volen veure la pobresa, la desigualtat i el racisme que existeix a la nostra societat, encara que es fomentin amb aquestes pràctiques? Creuen els ajuntaments que amb la invisibilització desapareix el problema i, per tant, no hi han de fer front? Preguntes difícils de contestar, però que només em porten a sospitar que el racisme és un dels grans arguments que justifica aquestes accions considerant que no tots poden gaudir dels mateixos drets i estalviant-se, així, recursos econòmics per garantir-los.
Així i tot, em segueix sorprenent com els polítics opten per desconèixer la norma i fer declaracions oportunistes i demagogues per impulsar l’empadronament dels col·lectius més vulnerabilitzats, quan només han d’aplicar la llei. Ens trobem davant d’una situació d’impunitat, sigui per desconeixement o per voluntat, on no es demanen responsabilitats a les administracions locals per no fer bé la seva feina, mentre que les persones veuen com no poden accedir als seus drets.
Aquesta situació sorprèn, encara més, quan la norma no dona marge a interpretacions. Des de SOS Racisme insistim contínuament que el racisme estructural no és només resultat de l’elaboració de polítiques discriminatòries, sinó també de no posar en pràctica les que ja existeixen i preserven la igualtat de tracte i la no-discriminació. En aquest cas és tan evident que l’únic supòsit que em queda és constatar que no es vol fer, que no hi ha cap intenció de tractar per igual totes les persones que resideixen al nostre país, malgrat que siguin les nostres veïnes i veïns, penalitzant, un cop més, la població de nacionalitat estrangera.
