La fragilitat institucional ha caracteritzat la política peruana de les últimes dècades que en quatre anys ha vist passar tres presidents. Martín Vizcarra és l’enèsim mandatari que no arriba a acabar el seu mandat i que, esquitxat per casos de corrupció i processat per un mecanisme anomenat moción de vacancia que li ha atribuït “incapacitat moral” per seguir manant, va ser destituït el passat dilluns 9 de novembre pel seu congrés. L’endemà, els carrers de Lima, Cuzco, Trujillo i altres ciutats peruanes s’omplien amb una població cansada i desgastada de la seva classe política i que rebutjava rotundament que Manuel Merino, empresari conservador, president del congrés i un dels principals instigadors de la destitució, assumís la presidència interina. Tot i això, a les 10 del matí d’aquell 10 de novembre, Merino jurava aquest càrrec “per déu, per la pàtria i per tots els peruans”.
Un “cop d’estat” legal
Els constants conflictes pel poder entre l’executiu i el congrés han portat el Perú a una altra crisi política. Aquest cop, però, la població ha decidit no mirar-s’ho per la televisió i sortir al carrer a exigir canvis. La nit del 12 de novembre, quart dia consecutiu de protestes, la mobilització va ser massiva i va acabar amb una brutal repressió que va deixar un jove ferit de bala que es debat entre la vida i la mort i diversos periodistes agredits. El mes de setembre, durant el seu primer intent de dur endavant una moció contra Vizcarra, Manuel Merino va demanar suport a les forces armades, tot i que després va demanar disculpes. Per aquest i altres motius, un dels principals diaris peruans, La República, acusa Merino de “cop d’estat” i assegura, en el seu editorial, que “el paper desenvolupat en aquesta artera operació pel president del congrés el cobreix de vergonya, a ell i al seu partit. Manuel Merino serà un president indigne que puja al poder amb mètodes reprovables”.
Martín Vizcarra, sense passar per les urnes, va assumir la presidència del país andí quan, sent vicepresident, Pedro Pablo Kuczynski va dimitir, amenaçat pel mateix mecanisme de moció de vacancia i sota la pressió exercida per la bancada al congrés de Keiko Fujimori, filla del dictador Alberto Fujimori. Segons analitza l’activista peruana Daniela Ortiz, “Vizcarra no representa els moviments socials ni els interessos de l’esquerra i no va passar per un procés electoral, però tampoc no representa a la dreta en el sentit més agressiu del terme”. Efectivament, l’esquerra i els moviments socials han sigut crítics amb la continuïtat de polítiques extractivistes als territoris i amb les mesures que el govern de Vizcarra ha imposat durant una pandèmia que ja ha deixat oficialment 35.000 persones mortes al Perú, encara que diversos mitjans de comunicació nacionals afirmin que es tractaria del doble.
L’esquerra i els moviments socials han sigut crítics amb la continuïtat de polítiques extractivistes als territoris i amb les mesures que el govern de Vizcarra ha imposat durant la pandèmia
Malgrat tot això, i malgrat que en cap moment s’han posat en dubte els processos de corrupció pels que se l’ha destituït, desenes de milers de persones a diferents latituds del país fa quatre dies que surten al carrer manifestant un rotund rebuig a la destitució de Vizcarra per la crisi i la inestabilitat que aquesta comporta a només cinc mesos del que havien de ser les pròximes eleccions nacionals. “El risc que es contempla és que no convoquin eleccions, veient la manera com han entrat al poder”, opina Daniela Ortiz des del departament de Cuzco.
Un cop més, ‘Que se vayan todos’
El lema principal, però, no és en defensa de Vizcarra sinó en contra del nou president interí, Manuel Merino. “La gent no està al carrer per donar suport a cap líder, en això sí que s’assembla a les protestes de Xile: estem cansats d’aquesta lluita constant pel poder. El temor és el populisme, la polarització extrema enmig d’una pandèmia que ens té ja embarcats en una gran crisis econòmica”, assegura Luis Gustavo Lira, un dels manifestants a Lima.
Missatges com “Merino no és el meu president”, “No al cop d’estat, defensem el Perú”, “El congrés no em representa” i fins i tot algun mític Que se vayan todos, han estat presents a les pancartes de limenyes que han protestat de manera generalment pacífica. Casserolades, marxes, concentracions i soroll a les xarxes, mostren un repudi ciutadà que no es donava des de les protestes de 1999 que van fer caure la dictadura de Fujimori. Segons Lira, “la resposta del nou govern de Merino està en un nivell de repressió similar a la del règim de Fujimori. L’ordre deu ser reprimir amb força, tot i que les protestes són pacífiques, inclús han tirat bombes lacrimògenes des dels helicòpters, no recordo que hagués passat mai en una protesta”.
El dimarts 10 de novembre i el dijous 12 han sigut les nits més agitades. Els carrers centrals de Lima van registrar disturbis aïllats entre manifestants i la policia que va utilitzar bombes lacrimògenes, però també armes de foc, segons afirma en un comunicat d’EsSalud, el servei nacional de salut, aclarint que no hi ha cap jove mort, com s’ha estat divulgant durant moltes hores, però sí dos nois amb ferida de bala en estat greu. Almenys 30 persones van ser detingudes i manifestants, periodistes acreditats, personal sanitari i bombers voluntaris van resultar ferides. “Els joves n’estan farts, són els més colpejats, per la falta de feina, pels contagis, ara ells són la primera línia i avui és el dia 3 de protestes”, assegurava Lira l’11 de novembre al vespre.
El que ha aconseguit englobar un bon gruix de la població peruana, tradicionalment conservadora, ha sigut el discurs anticorrupció. “Si la gent escolta més la possibilitat de canviar la constitució és perquè entenen que la desigualtat és producte de la corrupció, no hi ha necessàriament un qüestionament al model econòmic i polític”, explica Laura Santcruz, activista i treballadora social peruana. “Aquí ha calat fort el referent xilè i això ha fet que les protestes es descentralitzin i per tant es puguin estendre a places i barris i pobles”, assegura.
Antics genocides al darrere
“Qui ha forçat la vacancia és el sector conservador d’Acció Popular, el partit de Belaúnde, que a més, té molts dels seus membres implicats en casos de corrupció oberts”, assegura Daniela Ortiz. Fernando Belaúnde va ser el president d’Acció Popular que governava el Perú durant el genocidi de poblacions indígenes en un dels booms del cautxú, entre les dècades dels 60 i els 80. “El president Belaúnde va ordenar personalment a la Força Aèria del Perú bombardejar i metrallar les aldees de tres dels quatre clans dels indígenes Mayoruna (matsés) del riu Yaquerana. (…) El bombardeig dels indefensos homes, dones i nens matsés va ser presentat per la premsa nacional com un acte d’heroisme”, narrava l’antropòleg estatunidenc Stefano Varese, qui en va ser testimoni.
“Sí, cal investigar els casos de corrupció de Vizcarra, però aquest fet està sent utilitzat per una gent més corrupta, més de dretes i de manera estratègica per instal·lar-se ells al poder”, sentencia Daniela Ortiz
“Sí, cal investigar els casos de corrupció de Vizcarra, però aquest fet està sent utilitzat per una gent més corrupta, més de dretes i de manera estratègica per instal·lar-se ells al poder”, sentencia Daniela Ortiz. Veronica Mendoza, qui va ser candidata presidencial per la coalició d’esquerra Front Ampli a les eleccions de 2016, i altres líders socials han fet una crida a través de les xarxes a sortir als carrers i també han expressat la seva preocupació al fet que Merino no convoqui noves eleccions. “Ningú creu en la lluita contra la corrupció del nou govern. L’única manera que aquesta es garanteixi és que el poble organitzat i mobilitzat ho exigeixi. Com ja ho està fent, però amb molta cura perquè estem en pandèmia”, assegurava Mendoza al diari RPP.
