Probablement, no hi ha un conflicte al món que representi un exemple més clar de la impotència del dret internacional davant les relacions de força i els sagrats interessos nacionals que el del Sàhara Occidental. Després de molts anys, la pugna entre el Marroc i el Front Polisario, l’únic representant del poble sahrauí, ha tornat a situar-se sota el focus de la premsa internacional a causa del xoc entre les tropes d’ambdós bàndols el 13 de novembre. Mentre Rabat ha intentat treure ferro a l’enfrontament, el Polisario ha declarat “trencat” l’alto al foc signat entre les parts l’any 1991, cosa que situa la regió en el seu moment de més alta tensió en tres dècades.
El conflicte bèl·lic va esclatar originalment després que el rei del Marroc, Hassan II, impulsés a finals de l’any 1975 l’anomenada marxa verda, que va permetre l’ocupació del Sàhara Occidental per una marea d’uns 350.000 civils marroquins. El vast territori, contigu al Marroc i d’una mida semblant a la meitat de la península Ibèrica, havia estat sota domini espanyol des de 1883. Amb el procés de descolonització de l’Àfrica ja força avançat, les tribus sahrauís havien constituït el 1973 un grup armat per alliberar la seva terra, que seria conegut popularment com el Front Polisario. Dos anys després, amb un règim franquista exsangüe –el dictador postrat al llit, el seu delfí assassinat per ETA i les vagues sacsejant l’economia–, l’Estat espanyol va decidir no enrocar-se i es va retirar del Sàhara Occidental, sense complir la seva promesa al poble sahrauí de concedir-li la independència.
La guerra entre el Polisario i el Marroc va prolongar-se fins al 1991, quan es van signar uns acords de pau sota els auspicis de l’ONU que inclouen la celebració d’un referèndum d’autodeterminació per decidir si el Sàhara Occidental es constituiria com un estat independent o s’integraria al Marroc. Els acords es fonamentaven en una sentència del Tribunal Internacional de la Haia de 1975 que establia que abans de la colonització espanyola el territori en disputa no es trobava sota la sobirania de la monarquia alauí, contradient la tesi del règim marroquí. Per tant, la resolució reconeixia el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí un cop finalitzada l’ocupació espanyola en conformitat amb la Carta de l’ONU. És a dir, amb la llei a la mà, no hi ha cap dubte de com hauria de resoldre’s el conflicte. De fet, en la cartografia del món que decora la seu de les Nacions Unides a Nova York, el Sàhara Occidental està pintat d’un color diferent al del Marroc.
El Marroc administra el 80% del territori sahrauí i n’explota bona part dels recursos naturals, com els bancs pesquers i les reserves de fosfats
Tanmateix, el desequilibri de forces a tots nivells –militar, econòmic, diplomàtic– entre el poble sahrauí, format per uns pocs centenars de milers de persones entre els territoris ocupats i els refugiats a Algèria, i el Marroc, amb prop de 40 milions d’habitants, ha permès al rei Mohamed VI ignorar el dret internacional. Sempre, és clar, amb el permís del seu gran valedor a l’escena internacional, l’Estat francès, i la complicitat del Regne d’Espanya i els Estats Units. El Polisario, per la seva banda, ha comptat amb el suport de Rússia i sobretot d’Algèria. De fet, és als afores de la ciutat algeriana de Tindouf, emplaçada prop de la frontera amb el Marroc, on estan basats des de fa més de tres dècades el Polisario i milers de refugiats sahrauís.
Després d’haver posat tots els pals possibles a les rodes de la missió de l’ONU encarregada d’elaborar el cens pel referèndum d’autodeterminació, el Marroc va presentar el 2007 una proposta d’autonomia per al Sàhara Occidental com a mecanisme per a la resolució del conflicte, que va ser rebutjada categòricament pel Polisario. El poble sahrauí s’aferra al dret internacional per exigir l’autodeterminació i argumenta que una proposta d’autonomia per part d’un règim centralista i dictatorial no gaudeix de la més mínima credibilitat.
Des de llavors, el conflicte es troba congelat en un statu quo que afavoreix el Marroc, que administra el 80% del territori i pot explotar bona part dels seus recursos naturals –bancs pesquers i reserves de fosfats– sense gaires entrebancs. A més, a poc a poc, i gràcies a les seves inversions econòmiques, Rabat està aconseguint que cada cop més estats africans, tradicionalment prosahrauís, canviïn de bàndol. Mentrestant, diverses generacions de refugiades sahrauís s’esllangueixen al desert, atrapades en un angle mort de la comunitat internacional. Per això, el primer objectiu dels recents tambors de guerra del Polisario és atraure l’atenció de la comunitat internacional. Atesa la disparitat de forces en els àmbits militar i diplomàtic, pot semblar una estratègia temerària, però després d’una vida sencera de refugi enmig del desert, el jovent sahrauí creu no tenir res a perdre.
