Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Revertir clixés masclistes a micròfon obert

Noms com Patricia Sornosa, Sil de Castro, Charlie Pee, Patricia Espejo o Paula Púa comparteixen el mèrit d’empentar l’humor fet per dones cap a un lloc de més reconeixement

L'humorista i guionista Sil de Castro / Arxiu

Masclisme i humor són dos components encara simbiòtics –per desgràcia– al panorama de l’stand-up. Parlem d’aquesta disciplina escènica quan ens referim a l’essència del monòleg còmic, que aplegà a les nostres televisions ben trastocat quan la interpretació dels textos, molts basats en clixés i estereotips, sepultava la vertadera intenció amb la qual va nàixer la disciplina: expressar un punt de vista propi al voltant de la realitat tractant de connectar amb l’audiència per empatia.

Quan la societat pateix l’opressió patriarcal i són els canals massius de televisió els que dosifiquen aquests punts de vista, és lògic pensar que les opinions més combatives, minoritàries i reflexives dins la comèdia seran silenciades en favor de les dades d’audiència, i això implica un discurs hegemònic al servei dels interessos masculins.

Charlie Pee |Xavi Torrent

“Els homes sempre s’han vist recolzats per una societat sencera; les dones encara no tenim eixa unió”, diu Patricia Espejo, còmica valenciana ben respectada al panorama estatal, irònica i transparent a parts iguals. “Les còmiques dels inicis parlaven dels mateixos temes que interessaven als homes, i jo m’hi incloc. La comèdia era un espai ocupat per ells i era el públic al qual agradar”, continua. “Però he canviat, soc una feminista insuportable”, proclama entre riures, “ara hi ha una revolució que ens permet parlar del que volem”.

Espejo s’ha vist en tessitures en què els programadors d’espectacles –homes, en aquest cas– tractaven d’atorgar-li oportunitats condicionades per propostes sexuals encobertes, de manera que al començar la seua trajectòria se sentia qüestionada professionalment. “Ara directament ho denuncie”, assegura, i explica que ha sabut revertir aquestes situacions i aprofitar-les per a la seua carrera. “Tu pensa el que vulgues, jo el que vull és actuar”, perquè per a professionalitzar-se ha de provar i practicar contínuament damunt les tarimes.

Tant de bo aquest testimoni fora aïllat. I no només a l’hora de programar: exclamacions des del públic com “a veure quan et despulles” o “trau-te els pits” són part de l’assetjament a què una còmica s’enfronta en l’escenari. Açò és part de l’experiència de, entre moltes, Sil de Castro, també valenciana i amb una llarga carrera dins de la interpretació i l’stand-up. Amb Eva Cabezas, De Castro és considerada una de les primeres referents de la comèdia feta per dones a Barcelona, on ha viscut els darrers dèsset anys.

El seu estil és directe, fort, apoderat. “A mi m’han dit: ‘És que una xica parlant d’aquestes coses…’ Perdona? M’estàs dient que hi ha coses de les quals puc parlar o no per ser dona?”, exclama la còmica, natural del Port de Sagunt. “O que diguen que les dones no són tan gracioses com els homes”, afegeix De Castro, parlant d’un altre mite arrelat al masclisme.

Paula Púa |Maria Carbonell

I, com no podia ser d’altra manera, açò està canviant. Les dones s’han afartat i el feminisme irromp en aquesta disciplina escènica. “Hi ha alguna cosa més feminista que mostrar-te tal com ets? Més revolucionari que sortir del motle?”, es pregunta Patricia Sornosa. Valenciana, de semblant característic i revestida d’humor negre com el fons d’un pou, Sornosa ha dedicat part de la seua carrera a l’activisme feminista, principalment abraçant la comèdia. I és un clar exemple de la sacsejada de consciències que sorgeix en una actuació, capaç de crear la incomoditat suficient per a conduir el públic cap a la reflexió, però amb l’habilitat d’esmorteir els cops per a no fer-lo sentir massa culpable. La comèdia és principalment conciliació, acompanyada sempre de complicitat, veritat i dolor; una mena de confessió aplaudida, una sintonia en la qual es comparteix un context concret i en la qual el guió és el lloc al qual mirar si la sala no aporta res millor.

Exclamacions com “a veure quan et despulles” o “trau-te els pits” són part de l’assetjament que una còmica rep damunt l’escenari

La revolta ha començat. “Estem restablint l’ordre”, i en aquest punt coincideixen moltes de les còmiques que fomenten o participen en open mics només amb dones a l’escenari. L’stand-up és una disciplina relativament nova a casa nostra, i a banda dels directes, ha sigut també gràcies a l’auge de les plataformes de video on demand que es pot consumir comèdia internacional on sí que existeixen sòlids referents femenins, com Sarah Silverman, Hannah Gatsby o Ali Wong. “Quan veus algú que està fent el que tu vols fer, penses que si eixa persona pot, tu també”, raona Sornosa.

Comèdia feta per dones, comèdia feminista…

Malgrat el prolífic panorama, l’etiqueta comèdia feminista no sempre juga a favor seu. Potser viuen una ona marquetinguitzada, un oportunisme en què la paritat té premis en forma de subvencions. Moltes de les dones que cultiven el gènere sí que se senten identificades amb el terme, però als marges d’aquest apareixen dubtes: i si no fan acudits expressant els problemes amb què es topen per ser dones? I si només fan acudits? Deixen de fer comèdia feminista, encara que es mostren tal com són i ocupen els espais abans monopolitzats per homes?

“Alguna vegada m’han dit: ‘Necessitem un monòleg feminista’. I jo responc: ‘D’acord, i què és un monòleg feminista?’”, diu la versàtil Charlie Pee, que adopta un personatge a escena que desperta una ambigua i hilarant compassió. “La meva visió de la vida és feminista, així que encara que jo no parli de feminisme, si dono l’opinió del que jo crec, serà des d’un punt de vista feminista”, aclareix Pee. Ella és una de les còmiques amb més voluntat de donar veu al talent de l’àrea de Barcelona. Ara ho fa amb el xou We bitches i L’altre mic –en el qual es prioritzen les actuacions de dones i en català. “Jo sempre que puc actuo en català”, afirma, i aquesta qüestió lingüística també mereix ser reivindicada, ja que no es brinden gaires oportunitats per a expressar-se en aquesta llengua dins la comèdia.

I és que, com la revolució de les dones dins la comèdia encara està esclatant, sembla que en aquest cas el bosc no deixa veure cada arbre, almenys per a qui no s’hi apropa. Si es genera un altre clixé, l’avanç serà més lent a l’hora d’entendre que la comèdia és universal. No es pot parlar de “comèdia feta per dones” o “comèdia feminista” com un absolut, com un gènere, sinó com una circumstància: és que abans o bé no es visibilitzava o, directament, no existia.

Revertir clixés masclistes a micròfon obert
Patricia Espejo |Arxiu

“A vegades, m’he topat amb gent que em diu que no tracte els temes que esperava que tractés una dona”, confessa Paula Púa, que defineix el seu humor com surrealista. “Què faig, li done les gràcies?”, reprén. A banda de l’stand-up, aquesta valenciana és guionista al programa Todo es mentira de Cuatro i col·labora actualment al programa Tarde lo que tarde de RNE. “Eixos potser són els temes que ens passen a totes i amb els quals serà més fàcil que et neixi la comèdia”, segueix Púa, “però si un home té un bloc del monòleg que parla de sexe és normal, i si el té una tia que parla del Satisfyer ja apareixen comentaris dient que només parlem d’això”.

Hi ha diversitat d’opinions a l’hora d’imaginar un espectacle de comèdia fet per dones i dirigit a una audiència no mixta, només de dones, que recorden a les gravacions del Def Comedy Jam al Harlem de Nova York, on artistes i públic havien de ser obligatòriament negres. És un assumpte controvertit: se senten les dones igual de lliures al dirigir-se parcialment als seus opressors? És clar que amb perspectiva feminista sí, ja que així es pot aplegar a la presa de consciència i la transformació, però des del punt de vista de la censura (o postcensura, recuperant el terme popularitzat per Juan Soto Ivars) seria interessant plantejar aquest escenari.

Juntes i poderoses

Deixant a banda la distopia, i assumint les conseqüències de l’apoderament femení, entre les còmiques ha anat creixent la necessitat d’aliar-se i combatre juntes. Les mencionades Patricia Espejo i Patricia Sornosa s’uneixen a l’espectacle Las putas amas (de casa), mescla dels estils tan dispars d’ambdues còmiques. Sil de Castro, junt amb Jéssika Rojano i La Maria Rosa, forgen Calladitas estáis más guapas, on col·laboren amb còmiques locals durant les gires per a completar l’espectacle.

Revertir clixés masclistes a micròfon obert
Patricia Sornosa |Arxiu

I, com a paraigües de la comèdia femenina, Penny JayG, des de Madrid, forma la productora Riot Comedy, amb una gira d’open mics de dones baix aquest nom on han participat totes les mencionades i moltes, moltíssimes més. De fet, el diumenge 15 de novembre van posar en marxa una campanya de microfinançament per a finançar i autoproduir un programa fet per dones “fortes i amb veu poderosa, que trenquen els estereotips imposats durant anys als mitjans de comunicació”, que s’emetrà en format digital i gratuït si aconsegueixen els 30.000 euros que demanen per a produir-lo.

Sembla que vivim una època difícil per a convertir la realitat en acudits o per a ajuntar-nos en la teràpia dels directes, però és en els moments de drama quan insuflar comèdia pot salvar la nostra visió de la realitat i transformar-la en una experiència profitosa.

Article publicat al número 512 publicación número 512 de la Directa