Les darreres setmanes les organitzacions agràries han protestat contra l’“excés de fauna salvatge” i s’ha argumentat que “cal exterminar la fauna salvatge cinegètica” o “donar permisos de caça a tots els pagesos”. I el Govern català ha corregut a dir que sí, que cal eliminar el 50 % dels senglars de Catalunya i augmentar la caça de totes les espècies cinegètiques. Servirà això per reduir els danys a l’agricultura i garantir la viabilitat de la pagesia? Vegem-ho.
En quin context estem? D’una banda, la crisi ambiental global, que s’expressa brutalment amb el canvi climàtic (a Catalunya, l’escalfament ja ha superat els 1,5 graus) i amb la crisi de biodiversitat (extinció d’espècies i degradació d’ecosistemes). Segons l’informe “Estat de la Natura 2020”, de l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat, en disset anys s’han reduït les poblacions mitjanes de totes les espècies, un 12 % les forestals, un 34 % les d’ambients oberts i agraris, i un 54 % les d’ecosistemes fluvials. El col·lapse de la natura és un fet objectiu, i que això amenaça la mateixa supervivència dels humans al planeta, és un fet incontestable.
Durant dècades s’han anat exterminant els depredadors naturals de la fauna salvatge: el llop, el linx o la guineu. Matar més animals a trets no solucionarà el problema.
D’altra banda, la pagesia està en una situació preocupant. Les causes són derivades del model capitalista ultraliberal. Primer, la distribució està dominada per un oligopoli de comercialitzadores, les grans cadenes de supermercats, que és qui realment marca els preus, deixant sense cap poder els productors. Segon, l’aposta europea pels tractats de lliure comerç amb diferents països, com el que ara s’està a punt de signar amb Mercosur, pensats per les empreses industrials exportadores europees, que signifiquen una entrada massiva de productes agraris de tercers països a preus molt més baixos que els d’aquí (pel menor cost de la mà d’obra i la menor regulació ambiental, social i laboral). El tercer factor és un canvi radical en el model d’explotacions: cada cop són més grans i concentrades, mentre es perden les petites. El cas del porcí és paradigmàtic: el 80 % de les 5.400 granges que hi ha a Catalunya està integrat o depèn estructuralment de quatre úniques empreses agroindustrials, que conformen un autèntic oligopoli en què quatre empresaris dicten els preus i decideixen sobre la vida dels ramaders.
És obvi que en un sector com l’agrari, que ha estat sacrificat en favor dels interessos exportadors dels oligopolis, les pèrdues derivades de la fauna silvestre són una gota que fa vessar el got. Però cal recordar que la proliferació de senglars deriva de la cria en granges i alliberament de milers d’individus, als anys vuitanta, duta a terme pels caçadors. I que durant dècades s’han anat exterminant els depredadors naturals de la fauna salvatge: el llop, el linx o la guineu.
Matar més animals a trets no solucionarà el problema. En el cas dels senglars, el pot agreujar, perquè la resposta biològica de l’espècie és accelerar la reproducció. I en el cas del conill, ja s’ha vist que les matances no aconsegueixen reduir les densitats de població. I això sense comptar l’augment del risc d’accidents amb víctimes humanes.
Quina és la solució? Cap problema complex té solucions simples. Cal una combinació de mesures. D’una banda, reduir l’aliment disponible als camps i a la ciutat per a la fauna silvestre, amb tancats i sistemes de protecció. Això reduirà la reproducció. L’altra variable en la gestió de fauna és incrementar la depredació: afavorir el retorn de depredadors naturals com el llop i el linx,
i potenciar les poblacions de guineus i rapinyaires com mussols, àligues i falcons. Treballar amb la natura, i no contra la natura. L’agroecologia és, en aquest sentit, la recepta de l’èxit.
I en el vessant econòmic, cal canviar completament el paradigma. Acabar amb els tractats de lliure comerç, deixar d’importar productes que es conreen aquí, i que la pagesia recuperi el control de la seva feina: sobirania alimentària, venda directa, cadenes curtes de distribució. Els pagesos que es guanyen bé la vida són pagesos que no bolcaran el seu neguit contra una fauna que és, recordem, la víctima i no pas el problema.
